Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 19 de febrer de 2010

El borró

Probablement és cert que la meva procedència sigui d’origen desconegut. El meu avi sempre s’ha entestat en explicar-me una i mil vegades que l’important en aquesta vida no es l’origen, sinó el que s’ha vingut a fer en aquest món. És clar que, vertaderament mai no he tingut massa clara quina pot ser la missió d’una bola de borró i quan he interrogat al meu avi respecte a aquesta qüestió, sempre m’ha respost explicant-me no se què de “l’efecte papallona” i ha marxat rodolant pesadament cap un altre racó sota la llibreria on vivim.

A casa som sis, el pare, la mare, la meva germana petita, l’avi, un cosinet (orfe de pare i mare) i jo.

El pare i la mare son dues boles de borró que es van conèixer a sota d’un llit de matrimoni un dissabte que la gent que viu a casa nostra no van passar l’aspirador. De seguida van trobar coses en comú i van congeniar molt aviat. Aquell polsim dels mitjons, algun pel arrissat i la pols d’unes sabatilles mal espolsades els van ajudar a formar una família. De fet a sota d’aquell llit hi viuen moltes boles de borró, és una gran comunitat i com que les persones no tenen gaire traça a passar l’aspirador la comunitat va creixent.

Sobretot pels racons, entre el capçal del llit i les potes, allí es on ens reunim tots plegats i ens arremolinem al voltant de l’avi. Ell si que es autèntic!!!

L’avi es una pilota de potser tres o quatre centímetres de diàmetre que es mou pausadament i només arreplega pels i volves escollides. Es un borró taciturn, trist i silenciós. D’ençà que la seva dona se la va endur un cop d’aire l’avi s’ha convertit en un borró de poques paraules.

La meva germana petita es ben poca cosa, tot plegat tres o quatre pels mal seleccionats, probablement en deu portar algun de gat, i una mica de pols entortolligada. De tota manera es molt aviat per dir-ne alguna cosa, de fet només té dos dies.

El meu cosinet va quedar orfe de pare i mare tot just ahir al vespre. Els seus pares estaven massa a la vora dels peus del llit quan de sobte van quedar enganxats a unes sabatilles que passaven per allí i només vam tenir temps de veure com marxaven arrossegats per uns immensos peus cap al lavabo. Durant uns minuts van tenir l’esperança de que tornessin, però no va ser així, les sabatilles es van quedar al lavabo i només van tornar els peus descalços. De ben segur que no els tornarem a veure mai més...

La vida a sota el llit es molt accidentada per a les boles de borró i ha estat per això que aquest matí, aprofitant el corrent d’aire que s’ha originat quan han obert el balcó per orejar l’habitació, ens hem traslladat tots junts fins a sota la llibreria on vivim des d’aquest matí. Sembla un lloc més segur, quan hem arribat no hi havia ningú, segur que ahir van fer neteja i ja se sap que a sota les llibreries no s’hi ve a empipar tant sovint com a les habitacions.

Els borrons tenim una vida curta. Només sobreviuen al pas del temps els que troben llocs privilegiats i racons de difícil accés. La majoria moren sota una escombra o xuclats per un aspirador. El meu pare ens ha explicat que ell coneix un borró que assegura tenir més de dos mesos de vida. Sembla ser que es va instal·lar a sota el rentaplats i allí no l’empipa ningú. Alguna vegada he sentit parlar a altres borrons que diuen que hi ha llocs amagats en edificis molt antics on es poden trobar borrons de més de cent anys d’edat i fins i tot sembla ser que n’hi ha algun que s’ha associat amb teranyines... i a mi em sembla que ja no ha de ser el mateix!!!



P.D. - Aquest conte no és inèdit. Fa uns anys, ara no sabria dir-vos si tres o quatre, vas ser seleccionat per la revista Viari (que es reparteix als viatgers dels Ferrocarrils de la Generalitat) com a finalista d'un concurs. Va ser publicat com a tal (amb una tirada de 50.000 exemplars) i només conec una persona que se'l va llegir al tren. Era una cosina del meu pare que es va pensar que l'havia escrit ell (el meu pare i jo, casualment ens diem igual, però ell és més gran).

I vet aquí l'explicació, que si em descuido sembla un altre conte......


3 comentaris:

  1. Gràcies, PH. A partir d'ara ja tindré una bona excusa per mantenir la borra davall del llit! Podré dir que no és que sigui un poc "guarreta" sinó que no vull espenyar una família consolidada :)
    Molt bo!!

    ResponSuprimeix
  2. S'ha acabat això de no passar l'aspiradora pels racons! On s'és vist carregar-se un personal tan simpàtic?
    I les sabatilles que surtin de sota del llit, es tornen a deixar a sota del llit, que carai! I encara ves que no hi vagi cada dia a espolsar la pinta i a raspallar la roba de feina. S'ha de fomentar la natalitat, diuen, i encara més de les espècies que haurien d'estar protegides.
    (Ara espero que el proper conte sigui un record emocionat al paio aquell de 'la arruga es bella'...)

    ResponSuprimeix
  3. jajajjajaja bonissim el conte!!!
    A partir d'ara me les miraré amb uns altres ulls a les boles de borró.

    ResponSuprimeix