Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dissabte, 7 de febrer de 2015

Els matemàtics

Es van conèixer en aquell congrés de matemàtics i només amb la mirada els seus cervells privilegiats van saber que estaven fets l’un per l’altre. No va ser un amor a primera vista, va ser fruit del càlcul minuciós que les seves innates dots lògiques i analítiques van fer l’un de l’altre. Ho van entendre en pocs segons, les seves ments, acostumades a complicats estudis de variables, possibilitats i raonaments empírics van certificar que s’entendrien perfectament.

Dos dies després del congrés van decidir anar a viure junts i sumar els seus coneixements i la racionalitat dels seus pensaments. Tot era perfecte. L’entesa entre tots dos era extraordinària, però (sempre hi ha un però)en el terreny sexual no acabaven de resoldre la situació.

Si feien l’amor a dies alterns, el cicle no era regular doncs una setmana era dilluns, dimecres, divendres i diumenge i la setmana següent era dimarts, dijous, dissabte.... i això no els agradava. A banda de que hi havia els dies de carícies, masturbacions i aleshores no feien l’amor explícitament.

Aquest trencacolls els va dur gairebé fins al desastre en la seva relació fins que finalment i gracies als seus coneixements van arribar a un fórmula perfecta :

El dia que feien l’amor, no feien sexe oral. Si l’endemà es masturbaven mútuament al dia següent ella li feia una fel·lació i ell li estimulava els mugrons. Tot i que si al matí, aprofitant la trempera matinera, feien un clau ràpid, al vespre només es feien petons per tot el cos. El sexe oral mutu només el practicaven els dissabtes, sempre i quan el divendres anterior ella hagués tingut un orgasme abans que ell mentre la penetrava pel darrera. Els tocaments al sofà havien de ser en dilluns o en dimecres, però mai si el dimarts havien follat a la dutxa. Els dijous era el dia d’explicar-se les fantasies sexuals i havien d’arribar a l’orgasme sense tocar-se....

La taula de possibilitats s’anava allargant amb variables i constants que es reproduïen en cicles regulars, però que semblava no tenir ni principi ni final doncs a cada pas que feien hi afegien nous valors a tenir en compte.
Per sort, quan estaven a punt d’embogir, ella li va dir :
-        Escolta, i si follem quan, com i de la manera que ens vingui de gust ?
Ell va estar-hi d’acord, la va arreplegar, li baixà les calces i la penetrà com mai al damunt de la taula del menjador (amb la taula parada).

Era el segon diumenge del mes, dia senar, lluna en quart creixent – va escriure ell al seu telèfon, per i un cas.....


divendres, 30 de gener de 2015

L'espatlla



Rodona i brillant. Així la recordava. Com podia ser que aquella espatlla em provoqués una erecció desmesurada ?

El tren circulava gansonerament i va ser aleshores, després de la segona parada, quan aquella noia es va asseure al meu davant. Duia una samarreta de tirants que deixava al descobert les seves espatlles, però jo només vaig veure l’espatlla dreta. I era rodona, rodona i brillant. La pell bruna brillava com si fos humida i s’endevinava una suavitat vellutada que em va provocar els primers símptomes de desig. No podia apartar la mirada, només veia el voraviu del tirant i la pell morena que d’una forma gairebé esfèrica baixava cap al braç. Era perfecte.


De sobte vaig veure com se li esborronava la pell, potser l’aire condicionat del tren era massa fort, el cas era que ella se li eriçaven els pels i a mi se m’eriçava una altra cosa.


Vaig tancar els ulls i continuava veien l’espatlla, ara com si la tingués arran dels llavis i em va venir de gust llepar-la suaument, sentint un per un tots els porus de la pell. Vaig imaginar que em separava a poc a poc i un fil de saliva ens mantenia units, de l’espatlla a la llengua. No me’n podia apartar més enllà d’uns pocs centímetres per què tot el meu camp visual fos únicament la rodonesa, ara si, molt humida de l’espatlla. La vaig besar una, dos i tres vegades, vaig parar els meus llavis entreoberts per sentir la tebior de la pell, i finalment vaig xuclar per notar la dolcesa de la pell dins la boca.

Alhora el desig sota els pantalons amenaçava en desbocar-se i vaig obrir els ulls per tornar a la realitat.

La realitat em va avergonyir una mica doncs vaig adonar-me que mentre jo fantasiejava amb l’espatlla, la noia copsava la realitat del meu entrecuix, amb una mirada entre curiositat i sorpresa. Amb la major d
iscreció que vaig poder, em vaig posar la mà a la butxaca, com qui busca el mocador, i vaig reconduir la situació per què no fos tant evident.


El tren va reduir la velocitat i ella es va aixecar per anar cap a la sortida. Mentre caminava pel vagó, jo només veia com s'allunyava aquella espatlla que potser m'havia enamorat.


divendres, 17 de gener de 2014

Tic Itaca

Aquell equip estava format només per virtuosos de la pilota. Per ells el futbol no tenia cap secret. Ja feia tres temporades que eren els clars dominadors de totes les competicions, tres lligues, tres copes, tres champions, tres continentals i tres trofeus de festa major.

Els periodistes ja no sabien on furgar per demanar nous rècords, no només en número de gols, partits guanyats, minuts imbatuts, si no també en altres extravagàncies. Gols marcats amb el peu esquerra després del minut trenta de la segona part per jugadors amb el dorsal senar, que el seu nom comencés per “F” i que tinguessin una piga a la natja dreta del cul en forma de papallona. Tenien tots el rècords.

L’entrenador però era insaciable i mai no en tenia prou. Aquell final de temporada estava sent una mica disputat, potser per què els jugadors havíen aixecat el peu o potser per què l’equip rival (només n’hi havia un, els altres, segons la premsa, jugàven una altra lliga), estava més encertat que de costum i havia aconsseguit arrivar al darrer partit empatat a punts amb líder de les tres darreres temporades. I no només empatat a punts, sino també a gols a favor i gols en contra.L’equip líder ho era simplement per què van posar els noms dels equips per ordre alfabètic. Una situació realment insòlita.

Així que arribà el partit definitiu de la temporada. El primer alfabèticament contra el segon. Tots els jugadors en perfecte estat físic i mental per a afrontar el repte. El guanyador seria el campió de la lliga més disputada de tots els temps. I a l'hora assenyalada va començar el partit.
La primera part va ser tant espectacular com ensopida. A partir de la sacada inicial els jugadors líders van fer un rondo que va durar els quaranta cinc minuts de joc. Si bé és veritat que no van xutar ni un sol cop a porteria, els altres no van ser capaços ni de tocar la pilota.
Durant el descans, l’entrenador els va dir que amb alló no n’hi havia prou i es va embolicar en comparacions i explicacions metafòriques i quasi parabòliques, que la veritat sigui dita els jugadors no van entendre.
Van sortir al camp a jugar la segona part, decidits a trobar la seva Ítaca particular.
Sacada inicial de l’equip contrari, un i dos tocs i ja van perdre la pilota. Va començar de nou un rondo per tot el camp. Exceptuant els dos tocs de la sacada, la possessió de la pilota era del 100 % per a ells. I seguien i seguien pensant que la seva Ítaca era tenir la pilota sempre. En el darrer minut de partit, tenint a l’adversari rendit als seus peus i extenuat de perseguir la pilota per tot el camp sense abastar-la mai, el capità va voler fer una jugada que posés el fermall d’or i diamants a la seva actuació i va fer una passada d’esperò cap al porter des de el mig del camp. El porter que en aquells moments estava distret parlant amb un fotògraf, no va veure venir la pilota i va entrar a la porteria.

Així va ser com van perdre el campionat i van tenir un nou rècord. Van ser capaços de perdre un partit en que el contrari, ni va tocar la pilota.

Vertaderament una cosa mai vista...


divendres, 22 de novembre de 2013

Les cigonyes

Aquella família de cigonyes portava generacions i generacions anant i venint, amunt i avall, buscant el clima més propici per a el seu benestar.
No estava massa clar si volar tants quilòmetres al cap de l’any les feia massa felices. Mai s’havien plantejat si aquest anhel de viatjar era a causa de la simple tradició o bé que estaven genèticament programades per a fer-ho.
El que en canvi sempre els havia fet molta i molta ràbia era que quan s’aturaven a descansar en algun punt alt de les ciutats per on passaven, sempre hi havia alguna persona que les assenyalava amb el dit i li deia al nen o nena que els acompanyava:
-         Mira les cigonyes ! Potser algun dia et portaran un germanet !
I es quedaven tant amples.
Allò les trastornava molt per què seguidament les cigonyes petites començaven a fer preguntes d’aquelles que fan els menuts:
-         Mama ! Nosaltres portem els bebès dels humans ?
-         I quan ho fem ? Jo no ho he vist mai ?
-         Si un dia portem un bebè que me l’ensenyaràs ?
-         I a on recollim els bebès per portar-los ?
I així cada vegada any rera any, pregunta rera pregunta, i totes sense una resposta real.

La gota que va fer vessar el got va ser aquella tardor, mentre reposaven a dalt d’una esglèssia, quan una cigonya petita es va atansar al grup amb posat de milhomes i va dir :
-         Si les cigonyes portem els bebès als humans, han de ser els humans qui posin els ous als nostres nius, no ?

La cigonya en cap va ordenar aixecar el vol al grup i posà rumb cap a l’Àfrica.


divendres, 9 d’agost de 2013

La terra promesa

Aquella promesa els va omplir d’esperança. Els van dir que a ultramar trobarien un país meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’alló més planera.
I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.
-         Què falta gaire ? - va demanar el més petit de tots.

-         No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.


NOTA : Aquest conte el vaig escriure l'octubre del 2012, per un programa de ràdio d'en Joan Barril. Demanaven contes molt i molt curts. Després d'enviar-lo, no vaig poder tornar a sentir el programa ( la veritat és que tampoc no m'en vaig preocupar massa ). Avui l'he trobat fent neteja a l'ordinador i de sobte he pensat que potser mai no l'havia llegit ningú.

NOTA 2 : Potser és més interessant la NOTA que el conte......

dimarts, 30 de juliol de 2013

Integració

En Marla i l’Esca van arribar a la nostra terra per mar.Un llarg viatge els va portar fins a les nostres costes i van ser acollits en un petit poble pescador.

- Marla, vols dir que aquesta gent ens acolliran ? Em sembla que som massa diferents....
- No siguis negatiu Esca. El meu pare sempre m’ha dit que els pobles es poden integrar sense cap problema, sempre que hi hagi respecte i que el nouvingut s’adapti als costums de la terra d’acollida. Nosaltres som respectuosos i no ens serà difícil adaptar-nos a aquesta nova situació.
- Com a tu et sembli, però jo no ho veig clar.

I així va ser com van començar a pensar en que seria el que més agradaria al seu poble d’acolliment, per a demostrar-los que es volien integrar.
Van aprendre l’idioma i la seva història, la més recent i la més antiga. Van estudiar la seva geografia i el seu art, coneixien rius i muntanyes pel seu nom i situació, pobles i ciutats i els més emblemàtics monuments i obres d’art.Respectaven totes les lleis i autoritats administratives. 

Amb tot aquest bagatge es van decidir a immiscir-se encara més en la seva integració i es van apuntar a un curset de danses populars. Estranyament els van dir que alló era molt senzill, que amb una sola classe n’hi hauria prou.
En Marla i l’Esca i altres companys que també s’hi van apuntar van acudir el dia concertat a l’hora assenyalada amb l’il·lusió d’aprendre a ballar.



- Marla, a mi que em perdonin, però això és una collonada. Em sembla que la setmana que ve, m’en vaig a Vilafranca a que ensenyin a fer castells, això de les sardanes no ho acabo de veure massa clar....


- Tu mateix Esca, no sé pas si hi trobaràs la diferència, aquesta gent son d'idees fixes....

dimarts, 18 de desembre de 2012

L'arbre


Psssst, psssst...
Qui em demana ?
Aquí sota senyor...
Senyor ? Si un cas senyora. Jo sóc una senyora branca. I tu qui ets galifardeu ?
Jo...un branquilló. Em podria dir que hi fem aquí ?
Doncs esperar Nadal, ja veus...
I per què no som al bosc ?
Doncs per què...cada any ens planten en aqueta plaça i esperem que sigui Nadal, ja veus...
I per què ens posen aquests ridículs llums de color blau ?
Doncs per què...a ells els sembla que així som més bonics, ja veus...
Ells ? Qui son ells ?
Doncs...ells i elles son aquestes bestioletes de dues potes que corren per aquí baix i ens guaiten i ens fan fotos i per uns dies es creuen ser més feliços, ja veus...
I quan hagi passat Nadal què ?
Doncs...malament rai nano. Normalment ens treuen els llums ens carreguen a un camió i ens porten a una planta de compostatge, ens esmicolen i ens trituren i ens porten el bosc per que servim d’adob per a fer crèixer altres arbres que un dia tallaran i portaran a la plaça, els penjaran llums de color blau i esperaran Nadal, com nosaltres. Aquest és el nostre cicle, ja veus...
Quina bestiesa i quina feinada ! I no seria més pràctic deixar-nos al bosc i qui ens vulgui veure que vlgui, qualsevol dia de l’any ?
Doncs..segurament, però no hi ha qui els faci entendre a aquestes bestioles, ja veus...
I...
Ja n’hi ha prou de preguntes branquilló ! Que tinguis un bon Nadal !
Igualment senyora branca...bon Nadal.