Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 17 gener de 2014

Tic Itaca

Aquell equip estava format només per virtuosos de la pilota. Per ells el futbol no tenia cap secret. Ja feia tres temporades que eren els clars dominadors de totes les competicions, tres lligues, tres copes, tres champions, tres continentals i tres trofeus de festa major.

Els periodistes ja no sabien on furgar per demanar nous rècords, no només en número de gols, partits guanyats, minuts imbatuts, si no també en altres extravagàncies. Gols marcats amb el peu esquerra després del minut trenta de la segona part per jugadors amb el dorsal senar, que el seu nom comencés per “F” i que tinguessin una piga a la natja dreta del cul en forma de papallona. Tenien tots el rècords.

L’entrenador però era insaciable i mai no en tenia prou. Aquell final de temporada estava sent una mica disputat, potser per què els jugadors havíen aixecat el peu o potser per què l’equip rival (només n’hi havia un, els altres, segons la premsa, jugàven una altra lliga), estava més encertat que de costum i havia aconsseguit arrivar al darrer partit empatat a punts amb líder de les tres darreres temporades. I no només empatat a punts, sino també a gols a favor i gols en contra.L’equip líder ho era simplement per què van posar els noms dels equips per ordre alfabètic. Una situació realment insòlita.

Així que arribà el partit definitiu de la temporada. El primer alfabèticament contra el segon. Tots els jugadors en perfecte estat físic i mental per a afrontar el repte. El guanyador seria el campió de la lliga més disputada de tots els temps. I a l'hora assenyalada va començar el partit.
La primera part va ser tant espectacular com ensopida. A partir de la sacada inicial els jugadors líders van fer un rondo que va durar els quaranta cinc minuts de joc. Si bé és veritat que no van xutar ni un sol cop a porteria, els altres no van ser capaços ni de tocar la pilota.
Durant el descans, l’entrenador els va dir que amb alló no n’hi havia prou i es va embolicar en comparacions i explicacions metafòriques i quasi parabòliques, que la veritat sigui dita els jugadors no van entendre.
Van sortir al camp a jugar la segona part, decidits a trobar la seva Ítaca particular.
Sacada inicial de l’equip contrari, un i dos tocs i ja van perdre la pilota. Va començar de nou un rondo per tot el camp. Exceptuant els dos tocs de la sacada, la possessió de la pilota era del 100 % per a ells. I seguien i seguien pensant que la seva Ítaca era tenir la pilota sempre. En el darrer minut de partit, tenint a l’adversari rendit als seus peus i extenuat de perseguir la pilota per tot el camp sense abastar-la mai, el capità va voler fer una jugada que posés el fermall d’or i diamants a la seva actuació i va fer una passada d’esperò cap al porter des de el mig del camp. El porter que en aquells moments estava distret parlant amb un fotògraf, no va veure venir la pilota i va entrar a la porteria.

Així va ser com van perdre el campionat i van tenir un nou rècord. Van ser capaços de perdre un partit en que el contrari, ni va tocar la pilota.

Vertaderament una cosa mai vista...


divendres, 22 novembre de 2013

Les cigonyes

Aquella família de cigonyes portava generacions i generacions anant i venint, amunt i avall, buscant el clima més propici per a el seu benestar.
No estava massa clar si volar tants quilòmetres al cap de l’any les feia massa felices. Mai s’havien plantejat si aquest anhel de viatjar era a causa de la simple tradició o bé que estaven genèticament programades per a fer-ho.
El que en canvi sempre els havia fet molta i molta ràbia era que quan s’aturaven a descansar en algun punt alt de les ciutats per on passaven, sempre hi havia alguna persona que les assenyalava amb el dit i li deia al nen o nena que els acompanyava:
-         Mira les cigonyes ! Potser algun dia et portaran un germanet !
I es quedaven tant amples.
Allò les trastornava molt per què seguidament les cigonyes petites començaven a fer preguntes d’aquelles que fan els menuts:
-         Mama ! Nosaltres portem els bebès dels humans ?
-         I quan ho fem ? Jo no ho he vist mai ?
-         Si un dia portem un bebè que me l’ensenyaràs ?
-         I a on recollim els bebès per portar-los ?
I així cada vegada any rera any, pregunta rera pregunta, i totes sense una resposta real.

La gota que va fer vessar el got va ser aquella tardor, mentre reposaven a dalt d’una esglèssia, quan una cigonya petita es va atansar al grup amb posat de milhomes i va dir :
-         Si les cigonyes portem els bebès als humans, han de ser els humans qui posin els ous als nostres nius, no ?

La cigonya en cap va ordenar aixecar el vol al grup i posà rumb cap a l’Àfrica.


divendres, 9 agost de 2013

La terra promesa

Aquella promesa els va omplir d’esperança. Els van dir que a ultramar trobarien un país meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’alló més planera.
I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.
-         Què falta gaire ? - va demanar el més petit de tots.

-         No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.


NOTA : Aquest conte el vaig escriure l'octubre del 2012, per un programa de ràdio d'en Joan Barril. Demanaven contes molt i molt curts. Després d'enviar-lo, no vaig poder tornar a sentir el programa ( la veritat és que tampoc no m'en vaig preocupar massa ). Avui l'he trobat fent neteja a l'ordinador i de sobte he pensat que potser mai no l'havia llegit ningú.

NOTA 2 : Potser és més interessant la NOTA que el conte......

dimarts, 30 juliol de 2013

Integració

En Marla i l’Esca van arribar a la nostra terra per mar.Un llarg viatge els va portar fins a les nostres costes i van ser acollits en un petit poble pescador.

- Marla, vols dir que aquesta gent ens acolliran ? Em sembla que som massa diferents....
- No siguis negatiu Esca. El meu pare sempre m’ha dit que els pobles es poden integrar sense cap problema, sempre que hi hagi respecte i que el nouvingut s’adapti als costums de la terra d’acollida. Nosaltres som respectuosos i no ens serà difícil adaptar-nos a aquesta nova situació.
- Com a tu et sembli, però jo no ho veig clar.

I així va ser com van començar a pensar en que seria el que més agradaria al seu poble d’acolliment, per a demostrar-los que es volien integrar.
Van aprendre l’idioma i la seva història, la més recent i la més antiga. Van estudiar la seva geografia i el seu art, coneixien rius i muntanyes pel seu nom i situació, pobles i ciutats i els més emblemàtics monuments i obres d’art.Respectaven totes les lleis i autoritats administratives. 

Amb tot aquest bagatge es van decidir a immiscir-se encara més en la seva integració i es van apuntar a un curset de danses populars. Estranyament els van dir que alló era molt senzill, que amb una sola classe n’hi hauria prou.
En Marla i l’Esca i altres companys que també s’hi van apuntar van acudir el dia concertat a l’hora assenyalada amb l’il·lusió d’aprendre a ballar.



- Marla, a mi que em perdonin, però això és una collonada. Em sembla que la setmana que ve, m’en vaig a Vilafranca a que ensenyin a fer castells, això de les sardanes no ho acabo de veure massa clar....


- Tu mateix Esca, no sé pas si hi trobaràs la diferència, aquesta gent son d'idees fixes....

dimarts, 18 desembre de 2012

L'arbre


Psssst, psssst...
Qui em demana ?
Aquí sota senyor...
Senyor ? Si un cas senyora. Jo sóc una senyora branca. I tu qui ets galifardeu ?
Jo...un branquilló. Em podria dir que hi fem aquí ?
Doncs esperar Nadal, ja veus...
I per què no som al bosc ?
Doncs per què...cada any ens planten en aqueta plaça i esperem que sigui Nadal, ja veus...
I per què ens posen aquests ridículs llums de color blau ?
Doncs per què...a ells els sembla que així som més bonics, ja veus...
Ells ? Qui son ells ?
Doncs...ells i elles son aquestes bestioletes de dues potes que corren per aquí baix i ens guaiten i ens fan fotos i per uns dies es creuen ser més feliços, ja veus...
I quan hagi passat Nadal què ?
Doncs...malament rai nano. Normalment ens treuen els llums ens carreguen a un camió i ens porten a una planta de compostatge, ens esmicolen i ens trituren i ens porten el bosc per que servim d’adob per a fer crèixer altres arbres que un dia tallaran i portaran a la plaça, els penjaran llums de color blau i esperaran Nadal, com nosaltres. Aquest és el nostre cicle, ja veus...
Quina bestiesa i quina feinada ! I no seria més pràctic deixar-nos al bosc i qui ens vulgui veure que vlgui, qualsevol dia de l’any ?
Doncs..segurament, però no hi ha qui els faci entendre a aquestes bestioles, ja veus...
I...
Ja n’hi ha prou de preguntes branquilló ! Que tinguis un bon Nadal !
Igualment senyora branca...bon Nadal.


dilluns, 24 setembre de 2012

La tercera invasió

(Aquest conte ha estat publicat al butlletí electrònic de la SCCFF en l'edició de tardor de 2012.)


El governador estava mig endormiscat després de menjar el seu àpat favorit i el seu assistent anava acomodant delicadament els seus vuit tentacles en flonjos i confortables coixins.
Sobtadament entrà el secretari i fent voleiar els onze ulls amunt i avall,  cridà amb la boca anterior :
Senyor governador, ens estant envaint !!!
I com ho sabeu senyor secretari ? – digué el governador arrossegant la veu i incorporant el seu gelatinós cos endavant. 
Senyor governador, centenars de naus estant aterrant al nostre aeròdrom i els analistes es temen el pitjor. Els detectors de substància viva alienígena s’estan tornant bojos, pel que sembla a cada nau hi ha més d’un centenar d’éssers vius – continuà cridant el secretari.
I per què els nostres sensors de vigilància no ho han detectat ?
Pel que diuen els tècnics, aquestes naus que ens han envaït han arribat sobtadament, es veu que viatjaven a una velocitat molt propera a la de la llum. Naus de neutrins, ha confirmat el director general del laboratori de tecnologies avançades.
Naus de neutrins ? Sens dubte venen de molt lluny i tenen una tecnologia infinitament superior a la nostra. – El governador començà a lliscar damunt del seu llardós peu i dibuixà una espiral de baba al voltant del secretari – I son perillosos aquests visitants ?
No ho sé governador, vaig a demanar els darrers informes dels nostres observadors al lloc de l’aterratge. – el secretari es posà un tentacle a la tercera orella i tancà tots els ulls durant uns segons – Senyor governador m’informen que invasors han començat a baixar de les naus i es dirigeixen cap a la terminal. En principi no semblen amenaçadors doncs no mantenen cap formació militar ni aparentment duen armes. També m’informen que es mouen gairebé lliscant sobre una mena de peus que tenen al final de dues cames, la majoria es desplaçen lleugerament encorbats endavant i somriuen. Alguns porten a una de les dues úniques extremitats superiors una mena d’enginy que no sembla massa perillós i que els dona un aspecte de trípode quan es mouen. Aparentment n’hi de  dos sexes diferenciats, en principi, per la indumentària que cobreix la seva lletosa pell. Els de cap rodó al·lopècic porten una mena de fundes que els protegeixen les extremitats inferiors i els altres, que tenen el cap cobert amb una estranya substància filamentosa, molt més nombrosos per cert, duen una mena de tubular d’aparença tèxtil que no els tapa totalment les extremitats. Avancen amb pas lent, es fixen en tot el que veuen amb admiració i xiuxiueigen entre ells contínuament amb un codi de comunicació desconegut per a nosaltres. – informà el secretari.
En principi no semblen una amenaça – digué despreocupat el governador – però pel que dieu son molts. Ens caldria saber d’on venen o com a mínim de quina espècie son. Contacteu amb el Centre d’Identificació a veure que en saben.
Després d’uns instants d’espera el secretari digué :
Senyor governador, ja tenim una primera opinió amb una possibilitat d’error de només un 0,01 %. Els nostres científics creuen que son terrícoles però.....
Terrícoles !!! – bramà el governador – però com es possible que aquests éssers tinguin una tecnologia tant avançada ? I quin és el però que m’heu anunciat ?
Doncs pel que m’informen, podria ser que el secret de tot plegat fos dins d’unes bosses de color blau que porten tots i cadascun d’ells penjada a l’espatlla. Els nostres exèrts estan intentant esbrinar què significa la llegenda que llueixen.
Porten alguna inscripció críptica ? – interrogà el governador.
Efectivament senyor – contestà el secretari – a la bossa tots hi porten la grafia : IMSERSO.   



dijous, 28 juny de 2012

L'home gris


Hi havia una vegada un home gris. L’home gris no era un home de contrastos, més aviat al contrari era un home bastant constant. L’home gris no era ni blanc ni negre, era un terme mig i per aixó no destacava mai en res. L’home gris era tant gris que ni tant sols sabia anar en bicicleta.

L’home gris quan es posava al sol era tant tènue que no es veia i de nit en mig de la fosca no era prou clar i quedava mimetitzat en el no res. Portava una vida senzilla, discreta, segurament massa rutinària i aixó el convertia en un home sense alts ni baixos.

L’home gris no era ni optimista ni pesimista, ni alegre ni trist, ni tendre ni barroer. L’home gris ho relatitvitzava tot i aixó no el portava mai enlloc. Ni endavant ni endarrera, ni a començar ni a acabar res, ni a pujar ni a baixar. L’home gris era constant, com el temps.

Però l’home gris sempre havia somniat en ser alguna cosa més i aixó li donava un malestar general, que no era prou greu per prendre una determinació, ni prou lleu per a no fer-ne cas.

L’home gris tenia un problema, ni gran ni petit, però un problema. L’home gris tenia el cor de colors, però ell no ho sabia.