D'unes o dunes...

Ja hem arribat – vaig dir en veu alta, al cap i a la fi sóc la responsable de la marxa.

Voleu dir que és aquí ? – va demanar  la secretària.

Crec que si, però no podem entrar pas totes. No fos cas que donéssim una mala impressió.

Està bé – curt i ras va respondre l’assistenta. – Només entrarem cent trenta-dos mil trilions de representats, els altres que esperin a fora.

A la façana ho anunciava ben clar : Conselleria de Treball, Afers socials i Famílies. Vam travessar el portal i ens vam dirigir cap al directori que hi havia penjat en una de les majestuoses columnes de l’edifici. Departament d’ocupació 3r pis. Com que no cabíem a l’ascensor vam pujar per l’escala, feixugament i procurant anar ben juntes.

Vam entrar al despatx i rere una finestreta hi havia un funcionari amb el cap cot que ni es va immutar en veure’ns, només va remugar:

- Bon dia, que se’ls ofereix ?

- Bon dia senyor, veurà... nosaltres som unes dunes...

- D’unes què ? – em va interrompre immediatament

- No, perdoni, no he dit d’unes...he dit dunes. Dunes de sorra, del desert, dunes de tota la vida vaja...

- Dunes ? – va demanar aixecant finalment la vista i quedant absolutament sorprès de veure quatre dunes al seu davant.

- Si som dunes del desert i busquem feina, al desert com us podeu imaginar els dies es fan molt llargs i avorrits i les nits son fredes i sòrdides d’allò més.

- Però quina mena de feina creuen que els poden donar... – l’home la veritat no s’ho acabava de creure, però s’esforçava en seguir-nos la corrent.

- Doncs nosaltres hem pensat que podríem treballar al Pirineu, per donar un toc exòtic a les estacions d’esquí. A Dubai, no sé si n’està al cas, a un xeic se li va acudir muntar unes pistes d’esquí al desert i tenen un èxit espectacular entre els turistes...Potser unes dunes al costat de l’aparcament de La Molina o Baqueira, farien les delícies de la canalla i també dels grans...

L’home, malgrat que probablement estava en estat de xoc per la proposta, va donar-nos una resposta no sé si massa brillant, però el cas va ser que es va treure el problema del damunt.

- Ah! Si és per això, millor que vagin a la Direcció General de Turisme, de ben segur que trobaran una solució per a vostès -   i va tornar a cotar el cap, fent veure que la conversa s’havia acabat.

- I al Maresme ? A la platja ? Encara que sigui en precari i amb contracte de mitja jornada, és que al desert estem molt soles i a nosaltres ens agrada la companyia, ho entén oi ?

Però no ho va entendre i els cent trenta-dos mil trilions de grans de sorra vam haver de marxar escales avall, quatre dunes i una gran dissort. 

Desorientat

Quan em van proposar anar a aquella exposició, la veritat va ser que se’m va obrir una finestra d’esperança. Vaig pensar que seria una bona ocasió per a tornar a tenir relacions socials, conèixer gent nova i viure noves experiències.

He de reconèixer que portava una mala temporada i d’alguna manera patia una forta crisi d’identitat. No acabava de saber ben bé qui era i la gent tampoc hi ajudava massa amb els seus consells i comentaris.

Per una banda n’hi havia que em deien que desprenia llum i confiança, que el meu exemple havia de servir als altres per indicar-los el camí que havien de seguir, però que jo era tant esplèndid que no només oferia un camí sinó que donava a tothom diverses opcions. A mi tot això em feia sentir com un canelobre de set braços...

D’altres, potser amb més mala fe que no pas encert, em definien com a tòxic, reiteraven una vegada i una altra que els meus tentacles eren verinosos i que feia mal a tothom qui se m’acostava, com una medusa. Per descomptat que quan em deien això jo no em sentia gens reconfortat.

He de reconèixer que tal com diu la dita, la confiança fa fàstic. Gent propera i de tota confiança, havien gosat en més d’una ocasió dir-me que si no m’espavilava una mica enlloc d’anar endavant acabaria anant endarrere. I jo en la soledat del meu estudi em veia com un cranc...

El cas és que tothom deia la seva i jo no acabava de trobar-me de cap manera.

Vet aquí que ara, finalment, sóc a l’exposició, rodejat de companys que cadascú a la seva manera diuen coses diferents.

Ah!!! Se m’oblidava de comentar-ho, jo sóc un quadre, si un quadre d’aquests que fan els artistes i que ningú sap massa ben bé que volen dir i que tothom hi diu la seva.

El que ara m’angoixa és que no sé si m’han penjat del dret o del revés, a vosaltres que us sembla ?

El concurs

Tot i que estàvem molt lluny de la perfecció finalment vam decidir participar en aquell concurs. Feia molt de temps que ens hi dedicàvem i la veritat es que teníem força traça i sobretot molta il·lusió. Volíem participar en aquell concurs per prendre consciència de les nostres habilitats al davant d’un públic que no sabíem fins a quin punt seria estricte a l’hora de puntuar la nostra actuació.

En un principi no acabàvem d’estar d’acord. Unes quantes, potser les més romàntiques i somiatruites, encara brandien aquell antic argument de què l’important era participar. A l’altra banda hi havia les més competitives, les que creien i defensaven que si no participàvem amb la intenció de guanyar no calia sortir de casa. Per tant vam decidir que mentre ho discutíem,  es tractava de preparar-nos bé i si arribava el cas, competir.

Per coordinar els nostres moviments amb la màxima precisió ens vam repartir en quatre equips. Ens vam assignar un color a cada equip per què tothom sabés sempre quina era la seva funció i evitar els possibles errors de sincronització. L’equip negre, les més fortes i valentes al darrera de tot, ens calia muscle i potencia per tenir una bona arrencada. Just al davant, les verdes, potser no tant fortes com les negres però si prou corpulentes per a transmetre l’energia amb tota la seva contundència al següent grup. Aquest grup serien les blaves, la seva funció no era altre que administrar la potencia transmesa però sempre amb control i estabilitat. La feina de les blaves era molt important per arribar a assolir un final espectacular, però digne alhora. I finalment les blanques. Les blanques, de ben segur les més creatives, havien d’acabar l’exercici amb originalitat i boniques filigranes estètiques per a convèncer al jurat i obtenir una puntuació destacada.

Finalment va arribar el dia del concurs, estàvem nervioses davant la incertesa del que seríem capaces de fer. Tot va anar molt ràpid, com un pim, pam, pum. I ja va estar.

S’ha de dir que no vam guanyar tot i que ens va sortir una onada prou bonica. En arribar a la platja ens van aplaudir molt, segurament valorant més l’esforç que no pas la traça, i és que les gotes d’aigua quan ens i posem, ens hi posem.

SI SÓN PEUS, CAMINARAN ( en homenatge a Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement, i que el mestre Pedrolo em perdoni...)

Els pares m’han portat a la platja. Jo mai no hi havia estat a la platja, ni tan sols sabia que era una platja i encara us diré més, ni tan sols sabia que les platges existien. És clar que si us he de ser sincer, la veritat és que a hores d’ara en sé ben poques de coses. Es podria dir que el meu cervell és gairebé verge. Però una cosa és saber, que com ja he dit no sé gairebé res, i l’altre és pensar, que això si que ho faig. Alguna vegada he sentit dir als pares que si aprenc a pensar correctament ja aniré aprenent coses. I tot que no entenc massa bé que vol dir això, de moment procuraré pensar a veure que passa.

Feia massa estona que era ajaçat a la meva petita gandula sota l’ombrel·la, per què no em toqués el sol, i m’avorria molt. El pare estava mig adormit al meu costat i la mare, a l’altra banda, llegia amb interès un llibre. Una de les coses que ja havia après era que si sobtadament començava a plorar sense solta ni volta, els pares corrien a veure que em passava i em proposaven alguna activitat de distracció.

- Pobret, deu tenir calor, porta’l fins a l’aigua i que es mulli els peus una mica – va dir la mare sense gairebé aixecar la vista del llibre.

El pare em va agafar amb una mà a sota el cul i l’altra per davant de la pitrera i va començar a caminar cap a l’aigua, jo de moment mirava cap avall i veia que el pare deixava unes marques molt curioses a la sorra després de cada pas. La veritat és que em cridava més l’atenció això que no pas el moviment, aparentment infinit, de l’aigua cap a la sorra. En arribar a l’aigua el pare es va ajupir i em va sucar els peus a l’aigua. Era molt freda, però molt freda, i vaig espeternegar fortament amb les cames. Al pare li va semblar que m’agradava i m’anava posant i traient de l’aigua, mirant a la mare amb satisfacció. Allò era un suplici, per tant vaig tornar a plorar amb ràbia a veure si em tornava cap a la gandula. I va donar resultat, vam girar cua i vam tornar cap a l’ombrel·la. De tornada vaig tornar a veure aquelles marques que el pare deixava a la sorra en caminar.

Altra vegada ajaçat còmodament a l’ombra vaig sentir que el pare li deia a la mare :

- Què llegeixes amb tant d’interès ?

- Una novel·la de Manuel de Pedrolo, “Si són roses, floriran...”

Aleshores el meu cervell va sofrir una mena de descàrrega i em va venir a la ment la imatge de les marques que el meu pare deixava a la sorra a cada pas i vaig pensar:

- Si són peus, caminaran...

I em vaig adormir amb la satisfacció d’haver après una cosa més.