Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Els dies passen...

Darrerament no sé què em passa. Tinc la sensació de que els dies van i venen sense solta ni volta. Estic segur que no és culpa del temps doncs malgrat les nostres imparcials percepcions ell sempre transcorre, implacable, a la mateixa velocitat.
Sento una mena de jo què sé, que què sé jo. Procuro estar atent a qualsevol cosa que jo pugui fer per millorar, però no me'n surto. Els dies van caient l'un rera l'altre. Cada setmana em faig ferms propòsits per canviar alguna cosa, però no me'n surto. Després del dilluns, sempre ve el dimarts amb el mateix ritme i parsimònia de sempre.
He intentat aprofitar les influències de la lluna per a canviar i no m'ha servit de res. L'any passat vaig voler aprofitar els solsticis i els equinoccis, amb la màgia que això comporta, i tampoc me'n vaig sortir.
Sempre igual, sempre el mateix ritme, sempre la mateixa monotonia.
Un dia m'agradaria tenir una sorpresa, que alguna cosa fós diferent. M'agradaria que en llevar-me em trobés amb una sorpresa que em fes el dia diferent dels altres i poder encarar el futur amb empenta, il.lusió i optimisme.
Però no me'n surto. He anat al metge i em diu que no hi ha res a fer. Li vaig insistir i fins i tot li vaig dir que no era problema de diners, jo puc pagar un especialista per què m'ajudi. Però ell, no en va voler saber res de res i va acabar la consulta, acompanyant-me fins a la porta i donant-me tres petits cops a l'esquena, mentre em deia :
- Ja me'n faig el càrreg, no es pensi, entenc que ser un calendari comporta aquesta mena de sofriments...


2 comentaris:

  1. Ai, vaja...doncs sí, no hi ha sorpresa possible, què fem?

    ResponSuprimeix
  2. El teu escrit m´ha recordat esta cançó:

    http://www.youtube.com/watch?v=dn0IgJviHNQ

    ResponSuprimeix