Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dijous, 25 d’agost de 2011

L'ombra del gat

Hi havia una vegada un gat de carrer. Va neixer al carrer i vivia al carrer, però era un gat una mica més espavilat que els altres. De petit la seva mare es va esforçar d'alló més en ensenyar-li a caçar ratolins i ocellets. El va portar a tots els llocs on s'acumulava l'aigua de la pluja i sempre podria veure si tenia set. El va ensinistrar a esmunyir-se dels perills i a no refiar-se massa dels humans, doncs sovint alguns eren de mena traidors.
Però el gatet, un bon dia es va adonar que ja havia esdevingut gat i va començar a campar per les seves. Aviat es va adonar que allò de caçar i beure aigua bruta no estava fet per ell.
Aleshores va recordar que la seva mare li havia dit que alguns humans eren de mena traidors, per tant això volia dir que n'hi havia que no ho eren. Només calia trobar-ne un i fer-se'n amic.
Va voltar pel barri, entrant i sortint de patis i jardins. Va trobar nens que li deien "vine mixeta ! " i després li clavaven una pedregada, va trobar homes que el volien enverinar i d'altres que li engegaven els gosos.
Però un bon dia, estat assegut prenent el sol al davant d'una paret es va veure sorprés per una senyora que li posava un bol d'aigua neta i una mica de menjar al davant.
L'endemà hi va tornar i es va tornar a aseure al mateix lloc i la senyora va tornar a sortir i va tornar a donar-li aigua i menjar.
I mica en mica es van anar fent amics, a voltes fins i tot la senyora li parlava :
- Ets tant negre que a voltes no sé si ets tu o la teva ombra !!! - i reia ella sola.
Una altra preocupació que tenia el gat era saber com es deia realment. Havia sentit molts nens que el cridaven mixeta, però això no podia ser el seu nom. També havia sentit com alguna persona adulta, bastant estúpda per cert, li deia al seu fill quan ell passava - Mira un miau ! . Però ell estava segur de que tampoc no es deia miau. Aleshores va pensar que la senyora que li donava menjar cada dia el debia anomenar d'alguna manera, però no sabia, ni podia  preguntar-li.
I així van passar les setmanes, els mesos i els anys. Cada dia el gat asegut davant de la paret fent una ombra tant negre com ell mateix. I va passar tant de temps que cada dia el gat feia ombra a la paret que amb els anys hi va quedar una marca. Per això si algun dia arribava tard la senyora el cridava :
- On ets Gatffity ?
I així va ser com finalment va saber el seu nom.


4 comentaris:

  1. Soc una aficionada a escriure contes i alguna vedaga poemes, no es fàcil trobar blocs d'aquest tipus, i jo acabe de vore aquest, em quedo de seguidora i m'agradaria et passares per el meu. Moltes gracies. Las Hadas nos Cuentan.

    ResponSuprimeix
  2. ¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
    amb les espases i les batalles?
    L'única estrella que prenc per guia
    és la del gaudi i de la música.
    Feliç any 2012!!

    ResponSuprimeix
  3. Ostres, Pep, no és broma que m'he emocionat. És exactament la història de l'Ombra (i meva). Moltes gràcies per fer-me conèixer la història. De fet, havia pensat escriure-la, però no val la pena perquè tumja ho has fet molt bé.

    ResponSuprimeix
  4. Hola,
    Acabo de descubrir el teu bloc i m’encanta. He intentat fer-me’n seguidora, però no em deixa.
    Shaudin

    ResponSuprimeix