Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

diumenge, 28 de febrer del 2010

Només faig plorar...........

La porta de la consulta es va obrir i l'infermera no va pder reprimir les llàgrimes.
- Passi, passi - va dir sanglotant - el doctor l'atendrà tant aviat com pugui.A la sala d'espera només hi havia una dona jove amb un nen petit que no parava de plorar.
- Em sap greu - va dir a la noia i seguidament va anar a l'altre punta de la saleta i va prendre una revista del cor i començà a passar pàgines gairebe´compulsivament. Ni tant sols va aixecar la vista quan va sentir que la noia, amb els ulls negats i el nen a coll deia a la infermera :
- Ja vindrem una altre dia, el nen no para de plorar i jo estic una mica tova - va deiaxar un moment el nen aterra i es va mocar sorollosament.La infermera amb un mocador sota el nas i els ulls ebvermellits va assentir amb el cap, incapaç de poder pronunciar ni una paraula i la va acompanyar a la porta.

Estava sola a la sala d'espera i només pensava una i una altra vegada en el per què del que li passava. Mai no havia entés la seva desgràcia. Portava tota una vida lluitant contra aquell fat que la persseguia des de sempre. Ho havia provat gairebé tot, teràpies de grup, medicina oriental, ioga...i no hi havia res a fer. A voltes havia pensat que fins i tot era víctima d'alguna maledicció, vudú o potser alguna màgia negra. Però mai no n'havia tert l'aigua clara. La seva realitat era aquella i semblava que no hi havia res a fer.Aquella visita al consultori del doctor Falguera era la seva darrera esperança, li havíen dit que aquell doctor tenia la mà trencada en resoldre dolencies tant o més estranyes que la que ella patia.
Però no hi tenia massa confiança.

La infermera va aparèxir llagrimejant terriblement i amb un fil de veu va dir :
- Ja pot passar, el doctor l'espera - i va indicar la porta que tenia a la seva dreta.
Va entrar a la consulta i el doctor era dret, d'esquena a ella i rentant-se les mans:
- Segui, segui, que ara mateix estic amb vosté.
Ella va seure i va acotar el cap, aquell home escabellat, corpulent i amb una aire desmanegat, no li inspirava massa confiança.El doctor es va girar i duia un fabulós habà a la boca :
- Li molesta que fumi ? - va dir - Ja sé que ho he de deixar......
- Per mi no se'n estigui doctor....
Deixant anar un núvol de fum entre blavós i blanc que li ocultava gairebé totalment la cara va dir :
- I doncs, què li passa ?- Miri doctor - va començar,estranyada de que que aquell home no estés afectat per la seva presència - no sé si el que em passa a mi és massa normal. De ben petita mai m'he pogut relacionar amb altres persones sense desencadenar terribles transtorns als altres...
- Quina mena de transtorns ? - va demanar el metge des de el darrera del seu particular espai emboirat pel seu propi fum.
- Doncs que no sé per què però quan la gent em veu plora. I plora molt. I finalment marxen i m'abandonen.
- Caram, ja es ben estrany això.
La visita va continuar protocolàriament entre preguntes, respostes i la immensa fumera que desprenia el doctor, xumant una i altra vegada el seu cigar.
Finalment i després de molta estona de no avançar en cap direcció concreta, el metga va dir mentre apagava l'habà al cendrer i expelia la darrera alenada de fum.- Em sembla que ja ho tinc - va dir tirant nas amunt - el que passa és que la solució, potser no serà massa bona per vosté, però si que ho serà pels altres. M'explicaré - va coninuar mentre unes primeres llàgrimes li començaven a lliscar per les galtes i se li entretallava la veu - La base de tot plegat està en el seu origen i la seva constitució. Aquest fet ens porta irremeiablement a certes conclusions que ens conduiran a la solució.
- De veritat doctor ? Què em passa ? Què he de fer ?
El doctor es va aixecar fet un mar de llàgrimes i va cridar l'infermera :
- Adelaida !!! Portim una caixa de mocadors - mentre plorava desconsoladament amorrat al intèrfon.L'Adelaida va entrar a la consulta feta una Maria Magdalena i deixà la caixa de mocadors al damunt de la taula.
Mentre es mocava sorollosament el doctor Falguera va dir :
- Per començar li diré que l'origen del seu problema rau primordialment en què vosté és una ceba. Però una ceba extraordinària, una ceba de seixanta kilos que va passejant per aquest món, inundant el seu entorn del que ara li explicaré :

Les cebes tenen una molècula que no te olor que es diu trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfóxido i una altra molècula (enzim) que es diu alinasa (atenció a aquesta molècula que és l'estrella de la peli) que quan entra en contacte amb el trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfóxido i transforma aquesta substància en d’altres 3: piruvat, amoníac i el gas syn-propanotial-S-óxid (propanotial pels amics). Aquest gas últim és el responsable que plorem com a Magdalenes.

- I ara que he de fer, doctor ?
El doctor, satisfet una vegada més per haver resolt un cas extravagant, es va arrepapar a la seva butaca, prengué un nou habà de la caixa que tenia a la seva dreta i mentre l'encenia amb gust va sentenciar :

- El millor seria un bon sofregit, però si ho prefereix, també la podem escalivar.




2 comentaris:

  1. Trobo que va tenir prouta sort de no ser una otiga...

    ResponElimina
  2. I llavors la que no va poder aturar de plorar fou la ceba...

    ResponElimina