Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 17 de gener de 2014

Tic Itaca

Aquell equip estava format només per virtuosos de la pilota. Per ells el futbol no tenia cap secret. Ja feia tres temporades que eren els clars dominadors de totes les competicions, tres lligues, tres copes, tres champions, tres continentals i tres trofeus de festa major.

Els periodistes ja no sabien on furgar per demanar nous rècords, no només en número de gols, partits guanyats, minuts imbatuts, si no també en altres extravagàncies. Gols marcats amb el peu esquerra després del minut trenta de la segona part per jugadors amb el dorsal senar, que el seu nom comencés per “F” i que tinguessin una piga a la natja dreta del cul en forma de papallona. Tenien tots el rècords.

L’entrenador però era insaciable i mai no en tenia prou. Aquell final de temporada estava sent una mica disputat, potser per què els jugadors havíen aixecat el peu o potser per què l’equip rival (només n’hi havia un, els altres, segons la premsa, jugàven una altra lliga), estava més encertat que de costum i havia aconsseguit arrivar al darrer partit empatat a punts amb líder de les tres darreres temporades. I no només empatat a punts, sino també a gols a favor i gols en contra.L’equip líder ho era simplement per què van posar els noms dels equips per ordre alfabètic. Una situació realment insòlita.

Així que arribà el partit definitiu de la temporada. El primer alfabèticament contra el segon. Tots els jugadors en perfecte estat físic i mental per a afrontar el repte. El guanyador seria el campió de la lliga més disputada de tots els temps. I a l'hora assenyalada va començar el partit.
La primera part va ser tant espectacular com ensopida. A partir de la sacada inicial els jugadors líders van fer un rondo que va durar els quaranta cinc minuts de joc. Si bé és veritat que no van xutar ni un sol cop a porteria, els altres no van ser capaços ni de tocar la pilota.
Durant el descans, l’entrenador els va dir que amb alló no n’hi havia prou i es va embolicar en comparacions i explicacions metafòriques i quasi parabòliques, que la veritat sigui dita els jugadors no van entendre.
Van sortir al camp a jugar la segona part, decidits a trobar la seva Ítaca particular.
Sacada inicial de l’equip contrari, un i dos tocs i ja van perdre la pilota. Va començar de nou un rondo per tot el camp. Exceptuant els dos tocs de la sacada, la possessió de la pilota era del 100 % per a ells. I seguien i seguien pensant que la seva Ítaca era tenir la pilota sempre. En el darrer minut de partit, tenint a l’adversari rendit als seus peus i extenuat de perseguir la pilota per tot el camp sense abastar-la mai, el capità va voler fer una jugada que posés el fermall d’or i diamants a la seva actuació i va fer una passada d’esperò cap al porter des de el mig del camp. El porter que en aquells moments estava distret parlant amb un fotògraf, no va veure venir la pilota i va entrar a la porteria.

Així va ser com van perdre el campionat i van tenir un nou rècord. Van ser capaços de perdre un partit en que el contrari, ni va tocar la pilota.

Vertaderament una cosa mai vista...


Cap comentari:

Publica un comentari