Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 30 de gener de 2015

L'espatlla



Rodona i brillant. Així la recordava. Com podia ser que aquella espatlla em provoqués una erecció desmesurada ?

El tren circulava gansonerament i va ser aleshores, després de la segona parada, quan aquella noia es va asseure al meu davant. Duia una samarreta de tirants que deixava al descobert les seves espatlles, però jo només vaig veure l’espatlla dreta. I era rodona, rodona i brillant. La pell bruna brillava com si fos humida i s’endevinava una suavitat vellutada que em va provocar els primers símptomes de desig. No podia apartar la mirada, només veia el voraviu del tirant i la pell morena que d’una forma gairebé esfèrica baixava cap al braç. Era perfecte.


De sobte vaig veure com se li esborronava la pell, potser l’aire condicionat del tren era massa fort, el cas era que ella se li eriçaven els pels i a mi se m’eriçava una altra cosa.


Vaig tancar els ulls i continuava veien l’espatlla, ara com si la tingués arran dels llavis i em va venir de gust llepar-la suaument, sentint un per un tots els porus de la pell. Vaig imaginar que em separava a poc a poc i un fil de saliva ens mantenia units, de l’espatlla a la llengua. No me’n podia apartar més enllà d’uns pocs centímetres per què tot el meu camp visual fos únicament la rodonesa, ara si, molt humida de l’espatlla. La vaig besar una, dos i tres vegades, vaig parar els meus llavis entreoberts per sentir la tebior de la pell, i finalment vaig xuclar per notar la dolcesa de la pell dins la boca.

Alhora el desig sota els pantalons amenaçava en desbocar-se i vaig obrir els ulls per tornar a la realitat.

La realitat em va avergonyir una mica doncs vaig adonar-me que mentre jo fantasiejava amb l’espatlla, la noia copsava la realitat del meu entrecuix, amb una mirada entre curiositat i sorpresa. Amb la major d
iscreció que vaig poder, em vaig posar la mà a la butxaca, com qui busca el mocador, i vaig reconduir la situació per què no fos tant evident.


El tren va reduir la velocitat i ella es va aixecar per anar cap a la sortida. Mentre caminava pel vagó, jo només veia com s'allunyava aquella espatlla que potser m'havia enamorat.


Cap comentari:

Publica un comentari