El concurs

Tot i que estàvem molt lluny de la perfecció finalment vam decidir participar en aquell concurs. Feia molt de temps que ens hi dedicàvem i la veritat es que teníem força traça i sobretot molta il·lusió. Volíem participar en aquell concurs per prendre consciència de les nostres habilitats al davant d’un públic que no sabíem fins a quin punt seria estricte a l’hora de puntuar la nostra actuació.

En un principi no acabàvem d’estar d’acord. Unes quantes, potser les més romàntiques i somiatruites, encara brandien aquell antic argument de què l’important era participar. A l’altra banda hi havia les més competitives, les que creien i defensaven que si no participàvem amb la intenció de guanyar no calia sortir de casa. Per tant vam decidir que mentre ho discutíem,  es tractava de preparar-nos bé i si arribava el cas, competir.

Per coordinar els nostres moviments amb la màxima precisió ens vam repartir en quatre equips. Ens vam assignar un color a cada equip per què tothom sabés sempre quina era la seva funció i evitar els possibles errors de sincronització. L’equip negre, les més fortes i valentes al darrera de tot, ens calia muscle i potencia per tenir una bona arrencada. Just al davant, les verdes, potser no tant fortes com les negres però si prou corpulentes per a transmetre l’energia amb tota la seva contundència al següent grup. Aquest grup serien les blaves, la seva funció no era altre que administrar la potencia transmesa però sempre amb control i estabilitat. La feina de les blaves era molt important per arribar a assolir un final espectacular, però digne alhora. I finalment les blanques. Les blanques, de ben segur les més creatives, havien d’acabar l’exercici amb originalitat i boniques filigranes estètiques per a convèncer al jurat i obtenir una puntuació destacada.

Finalment va arribar el dia del concurs, estàvem nervioses davant la incertesa del que seríem capaces de fer. Tot va anar molt ràpid, com un pim, pam, pum. I ja va estar.

S’ha de dir que no vam guanyar tot i que ens va sortir una onada prou bonica. En arribar a la platja ens van aplaudir molt, segurament valorant més l’esforç que no pas la traça, i és que les gotes d’aigua quan ens i posem, ens hi posem.