El vestit nou

No entenia ben bé perquè les persones tenien la mania de celebrar els aniversaris que coincidien amb el que en diem números rodons, deu, vint-i-cinc, cinquanta, setanta-cinc... Com si no fos bonic celebrar el catorze, el trenta-tres o el vuitanta-quatre.

En qualsevol cas i donat que en unes setmanes faria deu anys va decidir demanar el regal que més il·lusió li feia. Demanaria als seus pares que li regalessin un vestit nou.

- Pel meu aniversari vull un vestit nou – va dir mentre tots tres sopaven.

- Doncs molt bé. Si vols, aquest dissabte a la tarda anem al centre comercial i tries el que més t’agradi. Deu anys s’han de celebrar ben celebrats. – li van respondre.

- Es que a mi el que em faria més il·lusió seria que me’ls féssiu vosaltres...

- Nosaltres ?

- Si, vosaltres. Podem anar a comprar la roba i jo us dic com m’agradaria que fos. I vosaltres el feu. Jo encara no sé cosir, però si em deixeu, i prometo anar amb compte amb les tisores, us puc ajudar a tallar les peces...Què us sembla ?

- Bé, si et fa il·lusió endavant. A veure del que som capaços de fer tots plegats...

El dissabte a la tarda, enlloc d’anar al centre comercial, van anar a la botiga de la senyora Trini a comprar la roba. La senyora Trini tenia una de les darreres botigues on venien roba a metres, de totes les menes i de tots els colors.

- Aquest color daurat m’agrada per la part del davant de la faldilla. M’hi posaràs uns botons vermells ben grossos ?

- I tant. És el teu vestit i tu tries la roba i els colors.

I anà triant robes de molts colors, verd, vermell, morat...tots els colors per la faldilla i una seda negra per la part de dalt.

- Vull que la faldilla sigui de molts colors, quasi com l’arc de Sant Martí i que destaqui molt, per això la part de dalt ha de ser negre...

- Reina santíssima quina imaginació  que tens ! Si ho vols així, així ho farem.

Aquelles dues setmanes que faltaven per l’aniversari van ser frenètiques. Cada dia a la tarda, des de que tornava de l’escola i fins a l’hora de sopar, tots tres treballaven en el vestit. Tallar, cosir, emprovar, retocar... A mida que anava agafant forma, el vestit cada dia anava fent més patxoca, era elegant i vistós. Els colors li donaven una mena de vida pròpia i una gran personalitat.

- Ho veieu com aquest és molt més bonic que els que venen al centre comercial ? Aquest serà únic !!!

- I tant únic !!! – reien els seus pares – Únic com tu, com totes les persones. Tots som únics i especials i per això ens hem de respectar sempre.

- D’acord, d’acord...ara no em feu un sermonet...- va respondre en Francesc Xavier mirant embadalit el seu vestit nou.

P.D. – Pel respecte a totes les orientacions sexuals i identitats de gènere.