Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dissabte, 9 de març de 2019

Mirall




A mi m’agrada mirar-me al mirall, no puc fer-hi res, em fascino jo mateix cada vegada que em veig. I no és només la meva imatge, que em plau d’una manera irresistible, també hi fa el meu entorn, tot el que m’envolta és meravellós. Sembla mentida, que en un món tant tecnològic i virtual com el que estem vivint, un estri sense cap mena de mecanisme pugui ser-nos tant fidel i mostrar-nos alhora a nosaltres mateixos i tot el que tenim al darrera sense necessitat de girar-nos, vet aquí el senzill funcionament d’un mirall o espill, que dirien els intel·lectuals amb ínfules de saviesa per damunt de la mitjana dels mortals.
Potser si que sóc una mica presumptuós o potser una mica massa, potser pateixo de meliquitosi o llombrígolfagia (que diria un meu amic, en Jordi de M., en referència a la tendència a mirar-se el melic en excés, paraules inventades però boniques a parer meu), per això cada dia al matí quan em llevo el primer que faig és anar a mirar-me al mirall i gaudir-ne una estona.
Avui veig al meu darrere i mirant amunt un cel blau, fosc, quasi negre. Just a sota uns tons rogencs, com un foc en captivitat a punt d’esclatar. Guaito l’aigua tranquil·la i veig que és d’un color que mai no sabré si és blau o verd, potser per això es va inventar el color turquesa, que és un color prou definit per no definir si les coses son blaves o verdes. I a sota, la terra, encara fosca, potser negra, però ella no és així, el que passa és que li falta la llum.
I jo enmig de tot aquest paisatge, sortint entre les boires, mostrant el meu esplendor i reflectint-me triomfal en el mar, mare de tots els miralls. Èpic i apoteòsic alhora, qui sap si mai acabaré sent llegenda i model per a generacions futures. Tot plegat és preciós. M’agrado i m’agrada molt. Que fantàstiques que son les sortides del sol !!! Estic emocionat...

De sobte sento una plantofada al clatell i la veu de la meva mare que com cada dia m’escridassa :
- Ja n’hi ha prou de mirar-se al mirall ! Quantes vegades hem de dir-te que tu no ets una sortida de sol caram ! Tu ets una posta de sol i no has de sortir fins al vespre !

El clatell em cou pel calbot que m’ha clavat, com cada dia, i també com cada dia me’n torno a la meva habitació a esperar al vespre per poder sortir. Però és que sóc tant guapo que no puc estar-me’n de mirar-me al mirall...


Cap comentari:

Publica un comentari