Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dissabte, 30 de març de 2019

La finestra




És diumenge, em llevo i obro la finestra de la cuina. Aquesta mena de ritual el faig cada dia d’ençà que visc en aquesta casa al bell mig del bosc. M’agrada mirar que tot és al seu lloc, com m’agrada a mi, i que puc començar el dia respirant aire fresc.
Però avui ha estat diferent. Paro l’orella amb atenció, sento com una mena de murmuri que ve dels arbres. Tanco els ulls, encara enlleganyats i amb els dits índex em frego les orelles per sentir-hi millor, torno a obrir els ulls i efectivament sento que els arbres estant parlant:
- A veure roure, com vols que juguem als quatre cantons ? Nosaltres som arbres i no ens podem moure d’on som...- va dir l’alzina.
- Nois, és que quan veig que la canalla hi juga em fan molta enveja... – va respondre el vell roure, de ben segur centenari.
- Però la canalla juga amb nosaltres, no nosaltres amb ells – va sentenciar el pi – Perdona que t’ho digui, però roure, em sembla que ja repapieges una mica...
Tanco la finestra d’immediat. Espantat, vaig cap al lavabo i em rento la cara amb aigua freda, em miro al mirall encara amb la cara molla i penso : Caram! Ara parlen els arbres ?
Torno a la finestra i miro a fora altra vegada. De moment tot sembla al seu lloc. Tot tranquil, com sempre. Respiro alleujat i estiro el braços mentre faig un sensacional badall.
- I si juguem al tres en ratlla ? – insisteix el roure.
- Per la mort de Déu, som arbres i no ens podem moure del lloc on som plantats. Com se t’han de dir les coses ? – replicà l’alzina, una mica emprenyada per tanta insistència.
- A més, només som cinc...i per jugar al tres en ratlla hauríem de ser sis – va dir el pi mentre se li escapava el riure per sota d’una branca.
Obro els ulls i la boca entre espantat i cagat de por. Ja hi tornen ! . Tanco la finestra, vaig al lavabo, em fico a la dutxa i obro sense contemplacions l’aixeta de l’aigua freda. Ben bé dos minuts sota el raig implacable i gèlid. Surto tremolant com una fulla i em repiquen les dents. Sense ni tant sols acabar d’eixugar-me torno a la finestra. L’obro i trec el cap a fora amb prudència. Escolto amb atenció...res, de moment res...De sobte, només una remor cada vegada més forta, com si una gran llosa de pedra llisqués mica en mica. Els arbres, quiets i en silenci, com esperant alguna cosa.
- Voleu fer el favor de callar d’una vegada ! Deixeu reposar els morts en pau ! – diu el faraó que acaba de sortir de la piràmide.

Tanco la finestra de cop. A l’entrar a la meva habitació veig al damunt de la tauleta de nit aquell magnífic llibre d’en Pere Calders que estava llegint ahir i una ampolla de whisky buida.
- Mare de Déu ! Quina ressaca!

Cap comentari:

Publica un comentari