El concurs

Tot i que estàvem molt lluny de la perfecció finalment vam decidir participar en aquell concurs. Feia molt de temps que ens hi dedicàvem i la veritat es que teníem força traça i sobretot molta il·lusió. Volíem participar en aquell concurs per prendre consciència de les nostres habilitats al davant d’un públic que no sabíem fins a quin punt seria estricte a l’hora de puntuar la nostra actuació.

En un principi no acabàvem d’estar d’acord. Unes quantes, potser les més romàntiques i somiatruites, encara brandien aquell antic argument de què l’important era participar. A l’altra banda hi havia les més competitives, les que creien i defensaven que si no participàvem amb la intenció de guanyar no calia sortir de casa. Per tant vam decidir que mentre ho discutíem,  es tractava de preparar-nos bé i si arribava el cas, competir.

Per coordinar els nostres moviments amb la màxima precisió ens vam repartir en quatre equips. Ens vam assignar un color a cada equip per què tothom sabés sempre quina era la seva funció i evitar els possibles errors de sincronització. L’equip negre, les més fortes i valentes al darrera de tot, ens calia muscle i potencia per tenir una bona arrencada. Just al davant, les verdes, potser no tant fortes com les negres però si prou corpulentes per a transmetre l’energia amb tota la seva contundència al següent grup. Aquest grup serien les blaves, la seva funció no era altre que administrar la potencia transmesa però sempre amb control i estabilitat. La feina de les blaves era molt important per arribar a assolir un final espectacular, però digne alhora. I finalment les blanques. Les blanques, de ben segur les més creatives, havien d’acabar l’exercici amb originalitat i boniques filigranes estètiques per a convèncer al jurat i obtenir una puntuació destacada.

Finalment va arribar el dia del concurs, estàvem nervioses davant la incertesa del que seríem capaces de fer. Tot va anar molt ràpid, com un pim, pam, pum. I ja va estar.

S’ha de dir que no vam guanyar tot i que ens va sortir una onada prou bonica. En arribar a la platja ens van aplaudir molt, segurament valorant més l’esforç que no pas la traça, i és que les gotes d’aigua quan ens i posem, ens hi posem.

SI SÓN PEUS, CAMINARAN ( en homenatge a Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement, i que el mestre Pedrolo em perdoni...)

Els pares m’han portat a la platja. Jo mai no hi havia estat a la platja, ni tan sols sabia que era una platja i encara us diré més, ni tan sols sabia que les platges existien. És clar que si us he de ser sincer, la veritat és que a hores d’ara en sé ben poques de coses. Es podria dir que el meu cervell és gairebé verge. Però una cosa és saber, que com ja he dit no sé gairebé res, i l’altre és pensar, que això si que ho faig. Alguna vegada he sentit dir als pares que si aprenc a pensar correctament ja aniré aprenent coses. I tot que no entenc massa bé que vol dir això, de moment procuraré pensar a veure que passa.

Feia massa estona que era ajaçat a la meva petita gandula sota l’ombrel·la, per què no em toqués el sol, i m’avorria molt. El pare estava mig adormit al meu costat i la mare, a l’altra banda, llegia amb interès un llibre. Una de les coses que ja havia après era que si sobtadament començava a plorar sense solta ni volta, els pares corrien a veure que em passava i em proposaven alguna activitat de distracció.

- Pobret, deu tenir calor, porta’l fins a l’aigua i que es mulli els peus una mica – va dir la mare sense gairebé aixecar la vista del llibre.

El pare em va agafar amb una mà a sota el cul i l’altra per davant de la pitrera i va començar a caminar cap a l’aigua, jo de moment mirava cap avall i veia que el pare deixava unes marques molt curioses a la sorra després de cada pas. La veritat és que em cridava més l’atenció això que no pas el moviment, aparentment infinit, de l’aigua cap a la sorra. En arribar a l’aigua el pare es va ajupir i em va sucar els peus a l’aigua. Era molt freda, però molt freda, i vaig espeternegar fortament amb les cames. Al pare li va semblar que m’agradava i m’anava posant i traient de l’aigua, mirant a la mare amb satisfacció. Allò era un suplici, per tant vaig tornar a plorar amb ràbia a veure si em tornava cap a la gandula. I va donar resultat, vam girar cua i vam tornar cap a l’ombrel·la. De tornada vaig tornar a veure aquelles marques que el pare deixava a la sorra en caminar.

Altra vegada ajaçat còmodament a l’ombra vaig sentir que el pare li deia a la mare :

- Què llegeixes amb tant d’interès ?

- Una novel·la de Manuel de Pedrolo, “Si són roses, floriran...”

Aleshores el meu cervell va sofrir una mena de descàrrega i em va venir a la ment la imatge de les marques que el meu pare deixava a la sorra a cada pas i vaig pensar:

- Si són peus, caminaran...

I em vaig adormir amb la satisfacció d’haver après una cosa més.

L'arbre

(Quadre d'Anna Puigdomènech)

Fixeu-vos-hi be “nanos” ! Ens trobem davant de l’arbre de la vida. Més enllà de la nit de tots els temps aquest ha estat un símbol gairebé sempre religiós en les diverses cultures del món.

- Perdó... – es va sentir.

No m’interrompeu si us plau. Com anava dient, aquest símbol tot i que gairebé en totes les cultures ha estat un símbol religiós, també va ser utilitzat per Darwin, si, si, Darwin el de l’evolució de les espècies i tota aquesta enderga i ateu en la intimitat, per explicar l’evolució de les espècies a partir d’un tronc únic i les derivacions en famílies, que venien a ser les branques de l’arbre...

- Perdó... – es va tornar a sentir.

Si, gràcies, però les preguntes al final si us plau. Doncs el que dèiem del símbol religiós de l’arbre de la vida...Ara he perdut el fil...Ah! Si...el cristianisme l’identifica amb un arbre del paradís, just al costat de l’arbre de la ciència o del bé i del mal. Es diu que qui menjava el seu fruit adquiria d’immortalitat, però Adam i Eva van menjar primer la poma prohibida i els van expulsar del paradís.

- Perdó...- va insistir la veu...

Si us plau, deixeu-me continuar sense interrupcions, sino aquí se’ns hi farà de nit. El tema de la immortalitat en referència a aquest arbre també el toca la cultura xinesa i pel que sembla l’identifiquen amb un presseguer que només fa un préssec cada tres mil anys i qui se’l menja es torna immortal. Però això no és tot...

- Perdó... – la veu insistia una vegada més...

A veure, que no ha quedat clar que durant l’explicació no es pot interrompre !!! Qui és aquest impertinent que no para de tallar ell meu discurs amè i entenedor ? A veure qui és ?

Tot el grup es va quedar mirant-se els uns als altres buscant al culpable, però ningú no deia res.

Molt bé home !!! Qui és el valent que interromp cada moment i ara no gosa ni tan sols donar la cara ?

- Perdó, sóc jo. – la veu sortia del darrere mateix del professor. – Perdoni senyor, sóc l’arbre al qui us esteu referint tota l’estona i només volia dir-vos que jo no sóc l’arbre de la vida. Jo sóc només un humil i simple mandariner, que faig unes mandarines clementines boníssimes i dolces d’allò més. L’arbre de la vida, és un símbol, una icona, una creença, tant és si religiosa o pagana, fins i tot podria ser d’origen mitològic, tant se val. L’arbre de la vida l’ha de cuidar i regar cadascú. Tots som el nostre propi arbre de la vida... Però perdoni les interrupcions, la veritat és que hi posava tanta passió en les explicacions que he de reconèixer que ho feia molt bé... Ah! Per cert, si volen mandarines vostès mateixos, agafin les que els convinguin, aquest any n’he fet moltes i dolcíssimes !!!

Traient la pols

Ep! Això no és un conte.

Això és l'explicació d'un nou experiment que si tot va bé tindrà una durada de 14 setmanes.

Fa molts anys, vaig anar a veure un concert ofert pel genial pianista Francesc Burrull i la veu de Jordi Farràs, conegut com La Voss del Trópico. El nom de l'espectacle era "No son boleros...". Al començament com a presentació del concert en Jordi Farràs va explicar que quan es va trobar amb en Francesc Burrull i es van plantejar fer aquells concerts, van decidir que ell cantaria el que volgués i que en Francesc tocaria al piano el que a ell li donés la gana. Va ser un concert fantàstic !!!

En un àmbit molt més modest, hem reproduït aquesta filosofia en dos àmbits diferents.

L'Anna Puigdomènech va pintar una sèrie de quadres, utilitzant principalment càpsules de cafè reciclades, tints naturals, sorra, paper......i jo després he escrit el que m'ha donat la gana a partir del que m'ha inspirat el quadre. Un cop fet ho hem ajuntat i durant 14 setmanes en veureu el resultat.

L'experiment es pot veure actualment a la Biblioteca L'Esqueller de Sant Pere de Torelló (fins al mes de març, em sembla...) i més endavant a la Biblioteca Joan Triadú de Vic. Paral·lelament també durant les 14 setmanes ho podreu veure i llegir a l'edició setmanal de la revista Més Osona.

Com podeu veure tot un desplegament logístic i mediàtic sense precedents, que espero que us diverteixi, ni que sigui una mica, com ens hem divertit nosaltres fent-ho.

Estem oberts a noves propostes i 

no cal dir que no ens cauran els anells si hem d'anar a exposar al MNAC, al Guggenheim o al MoMA de Nova York, i si no ens ho proposen...doncs ells s'ho perden.

És per això que he decidit treure la pols a Contes a la vora del bloc, tal i com en el seu moment em va suggerir la bona amiga b.P.

L'enamoradís

Ho he de confessar, sóc enamoradís de mena. La veritat és que ja m’ho ha semblat avui mateix quan t’he vist per primer cop. Bruna, amb els cabells rinxolats i mirada d’anar per feina. Ara no podria dir si alta o baixa, prima o grassa, m’han captivat les teves mans, i només m’he fixat en això. Les teves mans desprenen confiança i dolçor, quan m’has tocat he sentit una immensa pau que ha recorregut tota la meva espinada i no he pogut evitar fer-te un somriure que tu potser no has vist o potser has fet veure que no volies veure. Ja entenc que la teva feina no et permet segons què.

Però és clar, com que sóc enamoradís, crec que ja ho he dit, no havien passat ni cinc minuts i ja m’he fixat en una altra. Rossa com un fil d’or, i perdoneu la carrinclonada, ulls blaus i llavis molsuts com no havia vist mai. No he pogut evitar fixar-me en el teu pit, hem estat molt a prop l’un de l’altre, només uns moments. Els suficients per a rebre aquella escalfor que segurament mai podré tornar a tenir. Has vingut i has marxat de la meva vida en un no res i crec que mai t’oblidaré.

Pel que veig, a més d’enamoradís sóc un mentider. Només ha calgut veure que se m’acostava la noia pel roja d’ulls verds i pigada que em somreia encara no sé per què. Han estat uns instants fascinadors, però només uns instants.

I ara estic aquí, al teu costat. Veig com dorms plàcidament i voldria endevinar com deuen ser els teus ulls. El teu gest em transmet serenor, potser felicitat i maleeixo aquest moment per no poder jurar-te amor etern. No puc parlar.

Això d’haver nascut avui i estar a la sala de nadons amb tantes infermeres amunt i avall em fa posar nerviós.

Els matemàtics

Es van conèixer en aquell congrés de matemàtics i només amb la mirada els seus cervells privilegiats van saber que estaven fets l’un per l’altre. No va ser un amor a primera vista, va ser fruit del càlcul minuciós que les seves innates dots lògiques i analítiques van fer l’un de l’altre. Ho van entendre en pocs segons, les seves ments, acostumades a complicats estudis de variables, possibilitats i raonaments empírics van certificar que s’entendrien perfectament.

Dos dies després del congrés van decidir anar a viure junts i sumar els seus coneixements i la racionalitat dels seus pensaments. Tot era perfecte. L’entesa entre tots dos era extraordinària, però (sempre hi ha un però)en el terreny sexual no acabaven de resoldre la situació.

Si feien l’amor a dies alterns, el cicle no era regular doncs una setmana era dilluns, dimecres, divendres i diumenge i la setmana següent era dimarts, dijous, dissabte.... i això no els agradava. A banda de que hi havia els dies de carícies, masturbacions i aleshores no feien l’amor explícitament.

Aquest trencacolls els va dur gairebé fins al desastre en la seva relació fins que finalment i gracies als seus coneixements van arribar a un fórmula perfecta :

El dia que feien l’amor, no feien sexe oral. Si l’endemà es masturbaven mútuament al dia següent ella li feia una fel·lació i ell li estimulava els mugrons. Tot i que si al matí, aprofitant la trempera matinera, feien un clau ràpid, al vespre només es feien petons per tot el cos. El sexe oral mutu només el practicaven els dissabtes, sempre i quan el divendres anterior ella hagués tingut un orgasme abans que ell mentre la penetrava pel darrera. Els tocaments al sofà havien de ser en dilluns o en dimecres, però mai si el dimarts havien follat a la dutxa. Els dijous era el dia d’explicar-se les fantasies sexuals i havien d’arribar a l’orgasme sense tocar-se....

La taula de possibilitats s’anava allargant amb variables i constants que es reproduïen en cicles regulars, però que semblava no tenir ni principi ni final doncs a cada pas que feien hi afegien nous valors a tenir en compte.

Per sort, quan estaven a punt d’embogir, ella li va dir :

-        Escolta, i si follem quan, com i de la manera que ens vingui de gust ?

Ell va estar-hi d’acord, la va arreplegar, li baixà les calces i la penetrà com mai al damunt de la taula del menjador (amb la taula parada).

Era el segon diumenge del mes, dia senar, lluna en quart creixent – va escriure ell al seu telèfon, per i un cas.....

L'espatlla

Rodona i brillant. Així la recordava. Com podia ser que aquella espatlla em provoqués una erecció desmesurada ?

El tren circulava gansonerament i va ser aleshores, després de la segona parada, quan aquella noia es va asseure al meu davant. Duia una samarreta de tirants que deixava al descobert les seves espatlles, però jo només vaig veure l’espatlla dreta. I era rodona, rodona i brillant. La pell bruna brillava com si fos humida i s’endevinava una suavitat vellutada que em va provocar els primers símptomes de desig. No podia apartar la mirada, només veia el voraviu del tirant i la pell morena que d’una forma gairebé esfèrica baixava cap al braç. Era perfecte.

De sobte vaig veure com se li esborronava la pell, potser l’aire condicionat del tren era massa fort, el cas era que ella se li eriçaven els pels i a mi se m’eriçava una altra cosa.

Vaig tancar els ulls i continuava veien l’espatlla, ara com si la tingués arran dels llavis i em va venir de gust llepar-la suaument, sentint un per un tots els porus de la pell. Vaig imaginar que em separava a poc a poc i un fil de saliva ens mantenia units, de l’espatlla a la llengua. No me’n podia apartar més enllà d’uns pocs centímetres per què tot el meu camp visual fos únicament la rodonesa, ara si, molt humida de l’espatlla. La vaig besar una, dos i tres vegades, vaig parar els meus llavis entreoberts per sentir la tebior de la pell, i finalment vaig xuclar per notar la dolcesa de la pell dins la boca.

Alhora el desig sota els pantalons amenaçava en desbocar-se i vaig obrir els ulls per tornar a la realitat.

La realitat em va avergonyir una mica doncs vaig adonar-me que mentre jo fantasiejava amb l’espatlla, la noia copsava la realitat del meu entrecuix, amb una mirada entre curiositat i sorpresa. Amb la major discreció que vaig poder, em vaig posar la mà a la butxaca, com qui busca el mocador, i vaig reconduir la situació per què no fos tant evident.

El tren va reduir la velocitat i ella es va aixecar per anar cap a la sortida. Mentre caminava pel vagó, jo només veia com s'allunyava aquella espatlla que potser m'havia enamorat.