En el transcurs de la meva vida, sovint, m’he
fet preguntes d’aquelles que no van a parar enlloc. Potser les preguntes si que
d’alguna manera van a parar a algun lloc, ara el que és ben segur és que les
respostes o possibles respostes, no.
Per exemple, per què els humans del cantó de
la lluna que no veiem, en diem la cara oculta de la lluna ?. Per descomptat que
la resposta només és vàlida per nosaltres. En el suposat cas de què a l’altra
banda de lluna hi visqui algú, òbviament per ells la cara oculta de la lluna és
la que veiem nosaltres. Quina ambigüitat més gran que pot arribar a tenir el
concepte ocult.
Però és clar que totes aquestes percepcions
el senyor Einstein les va justificar amb la seva esplèndida teoria de la
relativitat, que ara no ve al cas ni tan sols és el tema que ens ocupa.
Segurament us preguntareu a què ve aquest
discurs quan us trobeu al davant d’un quadre atapeït de gira-sols. Va a parar a
algun lloc aquesta pregunta ? Doncs si, d’alguna manera tot va a parar a algun
lloc d’una forma o altra.
Un bon dia, jo em vaig preguntar a mi mateix,
és la única manera que he trobat de que els altres no pensin que sóc un ximple,
si era cert que els gira-sols, durant el dia anaven fent un moviment de rotació
cercant la cara visible del sol. I encara us diré més, aquesta pregunta
immediatament me’n va portar una altra. Si és cert que fan un moviment de
rotació cercant la llum del sol, podria molt ben ser que en les nits de lluna
plena, quan es desfermen els més baixos instints i els licantrops es
transformen, els gira-sols esdevinguessin en gira-llunes ? Vet aquí el dilema.
La qüestió era prou extravagant com per a
anar-ho a preguntar a algun botànic més bregat en la matèria que no pas jo i
com que vaig sentir vergonya pròpia en el fons de la meva intimitat, vaig
pensar que fóra interessant comprovar-ho en persona.
Només vaig haver d’esperar a la següent lluna
plena i anar d’expedició a un camp de gira-sols proper a casa. No em calia
portar cap lot doncs amb la claror de la lluna m’hi veia perfectament, els
gira-sols eren allà mateix, junts, ordenats, potser donant-se caliu els uns als
altres. No m’hi volia apropar massa per no intimidar-los ni destorbar-los amb
la meva presència. Vaig estar més d’una hora esperant algun moviment de
rotació, però en aquell camp semblava tot tranquil, no es bellugava res.
Una mica decebut, jo que em pensava que faria
una descoberta que marcaria un abans i un després en el món de la botànica, va
resultar que quan estava ben a prop em vaig adonar que els gira-sols, a la
nit...dormen abraçats els uns amb els altres.
P.D. – Pels qui sou curiosos de mena us diré
que els gira-sols no es mouen, ni giren per cercar la llum del sol. El que si
que és cert, però no sempre, pel que he investigat, és que els capolls de les
flors, abans d’obrir-se, tenen una tendència a orientar-se cap a llevant.
