Aquella promesa els va omplir d’esperança.
Els van dir que a ultramar trobarien un país meravellós, ple d’oportunitats i
on la vida els seria d’alló més planera.
I van començar a
remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la
terra promesa ben aviat.
-
Què falta gaire ? - va demanar el més
petit de tots.
-
No, no gaire, tot just després de
l’horitzó – li van respondre.
NOTA : Aquest conte el vaig escriure l'octubre del 2012, per un programa de ràdio d'en Joan Barril. Demanaven contes molt i molt curts. Després d'enviar-lo, no vaig poder tornar a sentir el programa ( la veritat és que tampoc no m'en vaig preocupar massa ). Avui l'he trobat fent neteja a l'ordinador i de sobte he pensat que potser mai no l'havia llegit ningú.
NOTA 2 : Potser és més interessant la NOTA que el conte......
