Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

diumenge, 28 de febrer del 2010

Només faig plorar...........

La porta de la consulta es va obrir i l'infermera no va pder reprimir les llàgrimes.
- Passi, passi - va dir sanglotant - el doctor l'atendrà tant aviat com pugui.A la sala d'espera només hi havia una dona jove amb un nen petit que no parava de plorar.
- Em sap greu - va dir a la noia i seguidament va anar a l'altre punta de la saleta i va prendre una revista del cor i començà a passar pàgines gairebe´compulsivament. Ni tant sols va aixecar la vista quan va sentir que la noia, amb els ulls negats i el nen a coll deia a la infermera :
- Ja vindrem una altre dia, el nen no para de plorar i jo estic una mica tova - va deiaxar un moment el nen aterra i es va mocar sorollosament.La infermera amb un mocador sota el nas i els ulls ebvermellits va assentir amb el cap, incapaç de poder pronunciar ni una paraula i la va acompanyar a la porta.

Estava sola a la sala d'espera i només pensava una i una altra vegada en el per què del que li passava. Mai no havia entés la seva desgràcia. Portava tota una vida lluitant contra aquell fat que la persseguia des de sempre. Ho havia provat gairebé tot, teràpies de grup, medicina oriental, ioga...i no hi havia res a fer. A voltes havia pensat que fins i tot era víctima d'alguna maledicció, vudú o potser alguna màgia negra. Però mai no n'havia tert l'aigua clara. La seva realitat era aquella i semblava que no hi havia res a fer.Aquella visita al consultori del doctor Falguera era la seva darrera esperança, li havíen dit que aquell doctor tenia la mà trencada en resoldre dolencies tant o més estranyes que la que ella patia.
Però no hi tenia massa confiança.

La infermera va aparèxir llagrimejant terriblement i amb un fil de veu va dir :
- Ja pot passar, el doctor l'espera - i va indicar la porta que tenia a la seva dreta.
Va entrar a la consulta i el doctor era dret, d'esquena a ella i rentant-se les mans:
- Segui, segui, que ara mateix estic amb vosté.
Ella va seure i va acotar el cap, aquell home escabellat, corpulent i amb una aire desmanegat, no li inspirava massa confiança.El doctor es va girar i duia un fabulós habà a la boca :
- Li molesta que fumi ? - va dir - Ja sé que ho he de deixar......
- Per mi no se'n estigui doctor....
Deixant anar un núvol de fum entre blavós i blanc que li ocultava gairebé totalment la cara va dir :
- I doncs, què li passa ?- Miri doctor - va començar,estranyada de que que aquell home no estés afectat per la seva presència - no sé si el que em passa a mi és massa normal. De ben petita mai m'he pogut relacionar amb altres persones sense desencadenar terribles transtorns als altres...
- Quina mena de transtorns ? - va demanar el metge des de el darrera del seu particular espai emboirat pel seu propi fum.
- Doncs que no sé per què però quan la gent em veu plora. I plora molt. I finalment marxen i m'abandonen.
- Caram, ja es ben estrany això.
La visita va continuar protocolàriament entre preguntes, respostes i la immensa fumera que desprenia el doctor, xumant una i altra vegada el seu cigar.
Finalment i després de molta estona de no avançar en cap direcció concreta, el metga va dir mentre apagava l'habà al cendrer i expelia la darrera alenada de fum.- Em sembla que ja ho tinc - va dir tirant nas amunt - el que passa és que la solució, potser no serà massa bona per vosté, però si que ho serà pels altres. M'explicaré - va coninuar mentre unes primeres llàgrimes li començaven a lliscar per les galtes i se li entretallava la veu - La base de tot plegat està en el seu origen i la seva constitució. Aquest fet ens porta irremeiablement a certes conclusions que ens conduiran a la solució.
- De veritat doctor ? Què em passa ? Què he de fer ?
El doctor es va aixecar fet un mar de llàgrimes i va cridar l'infermera :
- Adelaida !!! Portim una caixa de mocadors - mentre plorava desconsoladament amorrat al intèrfon.L'Adelaida va entrar a la consulta feta una Maria Magdalena i deixà la caixa de mocadors al damunt de la taula.
Mentre es mocava sorollosament el doctor Falguera va dir :
- Per començar li diré que l'origen del seu problema rau primordialment en què vosté és una ceba. Però una ceba extraordinària, una ceba de seixanta kilos que va passejant per aquest món, inundant el seu entorn del que ara li explicaré :

Les cebes tenen una molècula que no te olor que es diu trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfóxido i una altra molècula (enzim) que es diu alinasa (atenció a aquesta molècula que és l'estrella de la peli) que quan entra en contacte amb el trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfóxido i transforma aquesta substància en d’altres 3: piruvat, amoníac i el gas syn-propanotial-S-óxid (propanotial pels amics). Aquest gas últim és el responsable que plorem com a Magdalenes.

- I ara que he de fer, doctor ?
El doctor, satisfet una vegada més per haver resolt un cas extravagant, es va arrepapar a la seva butaca, prengué un nou habà de la caixa que tenia a la seva dreta i mentre l'encenia amb gust va sentenciar :

- El millor seria un bon sofregit, però si ho prefereix, també la podem escalivar.




divendres, 19 de febrer del 2010

El borró

Probablement és cert que la meva procedència sigui d’origen desconegut. El meu avi sempre s’ha entestat en explicar-me una i mil vegades que l’important en aquesta vida no es l’origen, sinó el que s’ha vingut a fer en aquest món. És clar que, vertaderament mai no he tingut massa clara quina pot ser la missió d’una bola de borró i quan he interrogat al meu avi respecte a aquesta qüestió, sempre m’ha respost explicant-me no se què de “l’efecte papallona” i ha marxat rodolant pesadament cap un altre racó sota la llibreria on vivim.

A casa som sis, el pare, la mare, la meva germana petita, l’avi, un cosinet (orfe de pare i mare) i jo.

El pare i la mare son dues boles de borró que es van conèixer a sota d’un llit de matrimoni un dissabte que la gent que viu a casa nostra no van passar l’aspirador. De seguida van trobar coses en comú i van congeniar molt aviat. Aquell polsim dels mitjons, algun pel arrissat i la pols d’unes sabatilles mal espolsades els van ajudar a formar una família. De fet a sota d’aquell llit hi viuen moltes boles de borró, és una gran comunitat i com que les persones no tenen gaire traça a passar l’aspirador la comunitat va creixent.

Sobretot pels racons, entre el capçal del llit i les potes, allí es on ens reunim tots plegats i ens arremolinem al voltant de l’avi. Ell si que es autèntic!!!

L’avi es una pilota de potser tres o quatre centímetres de diàmetre que es mou pausadament i només arreplega pels i volves escollides. Es un borró taciturn, trist i silenciós. D’ençà que la seva dona se la va endur un cop d’aire l’avi s’ha convertit en un borró de poques paraules.

La meva germana petita es ben poca cosa, tot plegat tres o quatre pels mal seleccionats, probablement en deu portar algun de gat, i una mica de pols entortolligada. De tota manera es molt aviat per dir-ne alguna cosa, de fet només té dos dies.

El meu cosinet va quedar orfe de pare i mare tot just ahir al vespre. Els seus pares estaven massa a la vora dels peus del llit quan de sobte van quedar enganxats a unes sabatilles que passaven per allí i només vam tenir temps de veure com marxaven arrossegats per uns immensos peus cap al lavabo. Durant uns minuts van tenir l’esperança de que tornessin, però no va ser així, les sabatilles es van quedar al lavabo i només van tornar els peus descalços. De ben segur que no els tornarem a veure mai més...

La vida a sota el llit es molt accidentada per a les boles de borró i ha estat per això que aquest matí, aprofitant el corrent d’aire que s’ha originat quan han obert el balcó per orejar l’habitació, ens hem traslladat tots junts fins a sota la llibreria on vivim des d’aquest matí. Sembla un lloc més segur, quan hem arribat no hi havia ningú, segur que ahir van fer neteja i ja se sap que a sota les llibreries no s’hi ve a empipar tant sovint com a les habitacions.

Els borrons tenim una vida curta. Només sobreviuen al pas del temps els que troben llocs privilegiats i racons de difícil accés. La majoria moren sota una escombra o xuclats per un aspirador. El meu pare ens ha explicat que ell coneix un borró que assegura tenir més de dos mesos de vida. Sembla ser que es va instal·lar a sota el rentaplats i allí no l’empipa ningú. Alguna vegada he sentit parlar a altres borrons que diuen que hi ha llocs amagats en edificis molt antics on es poden trobar borrons de més de cent anys d’edat i fins i tot sembla ser que n’hi ha algun que s’ha associat amb teranyines... i a mi em sembla que ja no ha de ser el mateix!!!



P.D. - Aquest conte no és inèdit. Fa uns anys, ara no sabria dir-vos si tres o quatre, vas ser seleccionat per la revista Viari (que es reparteix als viatgers dels Ferrocarrils de la Generalitat) com a finalista d'un concurs. Va ser publicat com a tal (amb una tirada de 50.000 exemplars) i només conec una persona que se'l va llegir al tren. Era una cosina del meu pare que es va pensar que l'havia escrit ell (el meu pare i jo, casualment ens diem igual, però ell és més gran).

I vet aquí l'explicació, que si em descuido sembla un altre conte......


diumenge, 14 de febrer del 2010

Tot té un principi.

- No sents quina mena d'olor de fusta cremada? - va dir el més gruixut.
- Si noi, jo diria que és pollancre, sembla que ve de sota....- va respondre l'altre.
La conversa era fluida i per què no dir-ho, càlida.
S'havien trobat sobtadament en aquella senalla de vímet feia no gaires dies i ja s'havien fet amics. Un era de can Roure i l'altre de can Alzina i el destí els havia portat a pasar les darreres hores junts.
S'explicaren els seus orígens i la seva vida, parlaren dels seus amics i de les seves malalties. Les anécdotes no hi van faltar, inclemències meteorológiques i altres perills desconeguts. Van recordar plegats la placidesa de les primaveres, els rigors de l'estiu, les plujes de tardor i les dificultats dels gèlids hiverns.
Però ara estaven junts, parlant distretament i només capficats per aquella olor de pollancre socarrimat i l'estranya escalforeta que els pujava mica en mica.
- Qui deu ser aquest senyor ?
- Em sembla que és l'avi, l'altre dia un de can Pi me'n va parlar, pel que em va dir, sovint s'asseu en un tamboret aquí al davant i fuma en pipa. A voltes l'acompanyen un parell de criatures que escolten atentament el que els explica.
- I què els explica ?
- No n'estic segur, però em sembla que en diuen contes.
- Contes ?
- Si noi, contes. Es veu que ho fan al vespre. Alguna vegada m'ha semblat sentir que en diuen contes a la vora del foc, però no sé que deuen voler dir.
- Jo tampoc, però aquesta escalfor que ens puja de sota em comença a molestar.
Mentre estaven capficats en l'escalforeta que els pujava cada cop amb més insistència, l'avi estosegà i començar a parlar:
- Hi havia una vegada..........