Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 20 d’agost del 2010

El meu llibre

Finalment el meu llibre ha sortit al carrer. Han estat tres anys de feina continuada, cercant els mots més addients i investigant fins al més mínim detall. La feina i el resultat final han estat però, d'alló més gratificants. Per a els escriptors que un llibre surti al carrer és la culminació d'un seguit d'esforç i treball. Es podria dir, i perdoneu si la comparació es massa ambiciosa, que tenir un llibre al carrer és com tenir un fill. Al cap i a la fi un llibre en certa manera també surt de les nostres entranyes i sempre esperem el millor per a ell.
La veritat es que quan he vist el relligat amb gairebé dues centes pàgines me'n he sentit profundament orgullós. L'he agafat amb les meves i gairebé l'he bressolat com si fós un nadó. Fa olor de tinta fresca, fa olor de paper i quan l'he obert per primer cop he sentit aquell petit murmuri dels fulls oferint-se als meus ulls. Com us he dit, ha estat fantàstic. Després l'he tornat a tancar i l'he abraçat amb força i l'he tingut una estona a prop del meu pit, com si volgués que sentís el bategar del meu cor i sabés que no està sol en aquest món.
Però és clar, els llibres a casa de l'autor no hi fan res de res, per això li he explicat que ara el que calia era que sortís al carrer i que tothom el veiés, que tothom en prengués consciència de la seva existència i que fós una eina de profit que perdurés en el temps.
I és per aixó que finalment el meu llibre avui ha sortit al carrer.

I perdoneu si sóc una mica bleda, però pateixo per ell. És gairebé un nounat, és petit i pateixo per si no sap tornar a casa. Si us el trobeu o el veieu, si us plau, feu-m'ho saber, que l'aniré a buscar de seguida...


dimecres, 18 d’agost del 2010

Càstig...

I ara vosaltres tres esteu castigades. No hi fa res que sigueu més grans, més altes i més el que us doni la gana. Quan es diu una cosa cal fer-la i prou. No ens podem saltar les normes a la torera i fer el que ens doni la gana. I no us queixeu que encara podia haver estat molt pitjor...
Estaveu avisades des de el primer dia, no calia que pensessiu res, no calia que decidissiu res, només havieu de complir les ordres i res més. No és pas tant difícil d'entendre oi ?
Doncs no. Les senyoretes havien de fer el que els donava la gana i ja me les tens una per aquí, l'altre per allà i la tercera encara més enllà. Fent i desfent sense solta ni volta. Heu provocat un embolit tant gran que si ens descuidem això ja no hi ha qui ho arregli. Sort que us hem vist a temps i us hem pogut retirar de circulació.
Si, ho sento, esteu castigades de cara la paret fins a nova ordre. I un altre dia quan us diguin que heu de prohibir, doncs prohibiu i prou. No som amants de les fantasies els que prohibim. Ho heu entès ? Espero que no torni a passar.


divendres, 13 d’agost del 2010

I ara em deixes ?

Ja sé que aquestes coses passen a vegades, que son coses de la vida. Però la veritat es que sembla que no recordis tot el temps que hem estat junts i totes les coses que hem compartit. Recordo quan vaig arribar, aleshores tot eren carantoines i bones maneres. La primera vegada que vam estar junts va ser fantàstic. Recordo l'aigua tèbia, al seu punt, ni massa freda ni massa calenta. I aquell sabó... Què no te'n recordes d'aquell sabò, escumós a base de bé i amb aquella fragància de cítrics acabats de collir de l'arbre ? Que potser no vam estar bé ?
I després tots aquells esmorzars, dinars i sopars...no hem diràs que no van estar bè oi ? Ja entenc que no els recordis tots, però algun si que el deus recordar amb un especial afecte.
He de reconèixer que sempre m'has tractat bé i jo crec que t'he correspost sempre estant a l'alçada de les circumstàncies. Mai no has sentit sortir de mi ni una sola queixa, més aviat al contrari, sempre m'has trobat disposada a satisfer les teves necessitats. Tots els dies a totes les hores i, no ens enganyem... a voltes a hores bastant estranyes. I mai no he dit ni piu.
Es per tot això que no entenc ara la teva postura, realment estàs convençut que ara és el moment de que ho deixem ? Pensa que és una llàstima, ara estem compenetrats i sabem del cert el que esperem l'un de l'altre. Estàs segur que em vols deixar ? Que hi ha algú més ?


A veure, anem a pams. Tot el que dius és cert i m'afalaga el teu discurs, però no oblidis que tu ets una esponja de rentar els plats. I una cosa més, si que hi ha algú més : hi ha una esponja nova.


dimecres, 11 d’agost del 2010

La tanda

Aquell havia de ser el partit del segle i a fe de Déu que ho va ser. Els millors jugadors del món enfrontats en el partit que era decisiu per a ratificar i confirmar realment quin dels dos equips era el millor del món. L'estadi com és natural era ple de gom a gom i per primer cop a la història dels mitjans de comunicació es retransmetia el partit per tots els canals de televisió del planeta (incloent-hi els infantils, els de reportatges de lleons del Serengueti i els pornogràfics). Absolutament tothom ho volia veure. Pel que sembla es va aconsseguir un share del 110% ( diuen que les dones embarassades es van posar auriculars a la panxa per què els encara nonats seguíssin la retransmissió).
El partit va començar amb puntualitat i l'estat de la gespa era excel.lent (de fet feia anys que l'estaven preparant i cuidant per l'ocasió).
A la primera part el joc no va assolir les expectatives del públic, els jugadors es mostraven conservadors i segurament la por de cometre un error va tenallar el seu habitual joc excels.
A la segona part van sortir amb més ganes i just quan faltaven deu minuts la màgia de l'esport va aparèixer al camp i tothom volia marcar el gol de la victória. Quan un equip atacava ho feia amb els onze jugadors i en correspondència l'altre equip es defensava també amb tots onze. Era una lluita acarnissada contra rellotge. Però ni els uns ni els altres van tenir encert i el partit va acabar amb un trist empat sense gols al marcador.
Realment la prórroga va passar sense pena ni glòria, l'esforç que van fer tots els jugadors a les acaballes del partit els va portar a esperar que passessin els minuts i jugar-s'ho tot al que en diuen la loteria dels penals.
El reglament era clar, una primera tanda de cinc i en cas d'empat, xuts alternatius fins que algú fallés. I aquest va ser el problema principal, després d'això el reglament no deia res més.
Cap a les dues de la matinada, quan el marcador era d'empat a vuitanta set gols, el públic va començar a desfilar cap a casa. L'endemà al matí, amb un resultat d'empat a quatrecents trenta dos, algunes televisions van començar a deixar la retransmissió i tornaren a la seva programació habitual.
L'extenuació dels jugadors va portar a la federació a permetre que també xutèssin els reserves primer i després els jugadors de les categories inferiors. Però no hi havia manera de trencar l'empat.
Uns mesos més tard, es va celebrar el penal 25.000 amb una botifarrada al voltant del camp i dos anys més tard hi va haver jugadors del primer equip que van aprofitar per penjar les botes i acomiadar-se de l'afició. Va ser tot molt emotiu.
387.944 penals després de començar aquella tanda, es va produir un fet insòlit en el món de l'esport i va ser que van començar a tirar penals els fills dels jugadors que havien començat el partit i després de cada llançament, l'àrbitre que ja rondava els seixanta anys, els donava una medalla commemorativa.
Pels amants de les estadístiques puc apuntar que fins a dia d'avui, han canviat de porteria 8.394 vegades (per a replantar la gespa i tasques de manteniment en general), l'estadi ha estat remodelat 6 cops (sempre per reduir-ne l'aforament fins a deixar-lo en 200 persones que acostumen a ser els familiars i acompanyants dels jugadors que els toca tirar), els marcadors electrònics s'han canviat 893 vegades (sempre pensant que amb un dígit més ja n'hi hauria prou), el senyor de la paradeta dels franfurts es va jubilar el dia del penal 1.000.000 i va convidar a tots els assitents a una ronda abans de tancar la paradeta, sempre s'ha xutat amb el mateix model de pilota que es canvia cada 10.000 xuts, i moltes coses més que ara no em venen a la memòria.

El cas es que han passat ja 35 anys des de aquell dia i encara es continuen tirant penals amb el mateix resultat d'empat. Gent de tot el món quan ve a la ciutat passa per l'estadi i es fa una fotografia al costat del marcador.

I això no es massa preocupant tot plegat. El problema el tindrem quan juguin la final de bàsquet els dos millors equips del món. Es veu que el reglament diu que en cas d'empat, s'anirant fent llançaments des de la línia de tir lliure fins que algú falli. I la veritat, veient com estan les coses, això em fa mala espina.


divendres, 6 d’agost del 2010

Papallones a la panxa (conte trist)

Hi havia una vegada un home que no sabia si sabia estimar. Un bon amic seu li va dir que per saber-ho només calia esperar a sentir la sensació de tenir papallones a la panxa. Però com que no s'acabava d'imaginar aquesta sensació per a poder-la identificar va anar al bosc i va començar a agafar totes les papallones que trobava i les va posar en un pot de vidre. Quan va arribar a casa va obrir el pot i va intentar que les papallones es posessin al damunt de la seva panxa per saber que se sentia. Però les papallones van marxar volant i l'home no va sentir res.
L'endemà va tornar al bosc i en va recollir més, quan va tenir el pot ben ple va tornar cap a casa.
Abans de fer res va telefonar al seu amic i li va demanar per la sensació de les papallones a la panxa. El seu amic li digué :
És difícil d'explicar amb paraules, potser el més aproximat seria la sensació que deuen fer unes quantes papallones volant dins de la teva panxa.

Dins de la panxa...Li va semblar que ja ho havia entés. Va obrir el pot amb molt de compte i es va començar a menjar les papallones que havia caçat però sense mastegar-les, se les anava empassant senceres, pensant que quan arrivessin a la panxa, volarien i podria gaudir de la sensació i així sabria si mai havia estat enamorat.
Tot anava bé, o almenys això és el que ell es pensava, fins que es va empassar una Zygaena trifolii, que pel que sembla porten cianur a les ales. Sobtadament va notar un malestar i mica en mica es va anar morint. Finalment va morir sense saber si sabia estimar, però d'alguna manera va tenir la sensació de que havia aprés a morir d'amor.