Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dimarts, 30 de març del 2010

L'amant

Ja feia quatre anys que estava feliçment casat (o almenys això és el que jo em pensava) quan un dia al vespre havent sopat, la Margalida em va dir amb llàgrimes als ulls:
- Ho sento molt per què jo encara t'estimo, però hi ha una altra persona i ho hem de deixar. Ja no et puc enganyar més....
El món em va caure al damunt, el meu univers de felicitat acabava d'esclatar com un coet de festa major. Vaig intentar parlar-ne i saber-ne el per què, però tot va ser inútil. Un altre home s'havia creuat en la nostra vida i havia captivat a la Margalida irremeiablement.

Vaig recollir les meves coses, vam arreglar els papers i ens vam separar com a persones civilitzades. Només un segon abans de sortir de la casa per darrer cop, li vaig preguntar:
- Què el conec ? Com es diu ?
- No sé si el coneixes, potser de vista, es diu Jordi. Va venir a viure al barri uns dies després de casar-nos....no et vull fer cap mal, però la meva història amb el Jordi fa anys que dura....
Emprenyat vaig marxar donant un fort cop de porta i vaig sortir al carrer sense massa atenció quan vaig topar amb un altre home que entrava al portal de casa.

I vaig marxar lluny, lluny de veritat. Em va semblar que la distància m'ajudaria a oblidar i a refer la meva vida. I la veritat és que així va ser. Només uns mesos més tard, en un petit poble de la costa on vaig intentar refugiar-me de la meva disort, vaig conèixer l'Adelaida. Semblavem estar fets l'un per l'altre. De seguida ens vam entendre (i potser enamorar), segurament erem ànimes besones cercant el nostre destí.
Tot anava bé, semblava que el meu passat havia quedat tant lluny com la Margalida i els seu amant.
Però aquell matí tot es va capgirar. Vaig tornar abans d'hora a casa i només posar la clau al pany vaig saber que allí en passava alguna de grossa. Al passadís de la meva propia casa vaig topar amb un home gairebé nu que duia tota la seva roba recargolada sota el braç i que només deia :
- Ho sento, ho sento.... - i va fugir escales avall.
Darrera seu va apareixer l'Adelaida dient el mateix:
- Ho sento, ho sento....
La conversa va ser molt curta i concreta. La meva segona dona m'havia estat enganyant des de gairebé el primer dia amb un home acabat d'arribar al poble. Deia que li sabia molt greu, que encara m'estimava, però.....
Senzillament la mateixa cançó que ja sabia de memòria.
Només per curiositat, l'endemà abans de marxar li vaig preguntar:
- Què el conec ? Com es diu ?
- Potser de vista, viu al nostre carrer, dues cases més avall,....es diu Jordi....
A dos mil quilòmetres d'allí vaig tornar a establir-me. No em treia del cap que dues dones m'haguèssin enganyat amb un tipus amb el mateix nom. Semblava cosa de bruixeria.
I sense voler o potser volent, em vaig embolicar amb una tercera dona, la Griselda. Per evitar ensurts vaig decidir treballar des de casa, al cap i a la fi jugar a la borsa és pot fer des de qualsevol lloc, només cal un ordinador i poca cosa més. No m'agradava fer-ho, doncs jo creia que calia separar el treball de la vida privada, però la veritat es que estava prou escaldat per a suportar segons quins ensurts.
Un bon dia la Griselda em va comentar que a les tardes aniria a cuidar a la seva cosina, que estava malalta i vivia al poble del costat. No hi vaig posar cap pega, però no m'ho vaig creure de cap de les maneres.
Al segon dia, la vaig seguir discretament.
Vaig veure que entrava en un motel de carretera i just darrera d'ella hi entrava un home d'aspecte familiar. Mentre maleia el meu destí, aquella silueta va deixar de ser familiar per ser coneguda. Aquell mal parit era en Jordi, el que havia trobat mig nu a casa meva. Vaig sortir del cotxe i vaig entrar al motel, no va ser difícil saber a quina habitació eren doncs els gemecs de la Griselda quan feia l'amor eran absolutament reconeixibles.
D'una puntada de peu vaig esbotzar la porta i allí eren fent l'amor salvatgement a sobre del llit.
La Griselda es va tapar amb el llençol (com si jo no l'hagués vist mai nua) i l'amant, en Jordi, es va girar tranquilament, em va mirar als ulls i va dir :
- No és el que sembla....
- Calla fill de puta !!! - li vaig dir - Ja m'has fotut tres dones i dius que no és el que sembla ? Doncs ja em diràs que és això ?
Em va somriure i simplement em va dir :
- Jo en realitat, estic enamorat de tu. Fa anys que et segueixo i només vull que deixis totes les dones per estar amb mi, ho entens ara ?
I em va fer un petò a la boca.




dilluns, 22 de març del 2010

Qui és l'últim ?

El que m'empipava més d'anar a certs llocs eren les cues inacabables que t'hi trobaves. Però a voltes, m'agradés o no, calia fer-ho.
Per tant em vaig llevar d'hora i vaig anar decidit a enllestir el més aviat possible aquell afer que tanta angúnia em feia. La veritat és que no tenia cap importància, però era més la mandra que fan aquestes coses que no pas altra cosa.

Vaig arribar a l'oficina a les vuit tocades, no hi podia haver massa gent doncs era molt d'hora. Vaig veure uns quants galifardeus fent cua per pujar amb l'ascensor, però jo que malgrat l'edat encara sóc àgil i decidit vaig pujar per les escales i d'aquesta manera tant senzilla els vaig avançar.

- Mala negada !!! - vaig dir en entrar al despatx, (de fet vaig pensar "me cago en la puta", però es veu que a més de groller i masclista no està massa ben vist dir això a segons quins llocs).
Ja n'hi havia sis o set al meu davant fent cua al taulell, però no estaven com Déu mana, arrenglerats i en perfecte ordre. Potser fins i tot vagarejaven, esperant que el funcionari que havia d'obrir a les vuit, arribés al seu lloc de treball.

- Qui és l'ultim ? - vaig demanar educadament -  però ningú em va respondre. Vaig fer veure que tosia una mica per cridar l'atenció i vaig tornar a repetir la pregunta. Ni cas. No es van molestar ni en girar-se, em va semblar que feien l'orni tots plegats no sé amb quina obscura intenció.
- A veure !!! - vaig alçar una mica més la veu - Poden fer el favor de dir-me qui és l'últim si us plau ? - Un va fer com si és volgués girar, però no ho va fer, només es va gratar l'orella i després tornà a creuar els braços damunt del pit.

Jo, si hi ha alguna cosa que mai ningú no em podrà guanyar és a tossut. Però molt i molt tossut que sóc i més quan m'ho proposo, per alguna cosa em dic Josep Erra i Erra. A l'escola, quan em volíen fer enfadar em deien sorneguerament : Mira ja ha arribat el "señorito erre que erre..." i m'ho deien en castellà per fer-me enrabiar més.

I veient que aquella colla de ganàpies no responien i és més m'ignoraven profundament vaig començar a repetir amb insistència i amb totes les tonalitats de veu que vaig poder la frase :
- Perdò, qui és l'últim ? - calculo que unes dues centes vegades.
Finalment quan ja estava extenuat (i potser esmaperdut i tràgic) vaig caure de genolls i vaig començar a plorar desconsoladament, vaig notar que em picaven a l'esquena i em deien en una estranya i gutural veu :
- Perdoni, que vol alguna cosa ?
- És clar que vull aguna cosa - vaig bramar mirant-lo fíxament als ulls - vull saber qui és l'últim ?
- Jo mateix per servir-lo, encara que tots els que veu aquí hem vingut plegats i anem junts.
- I com és que no em fan cas, ni tant sols s'han molestat en girar-se.....
- Ai, perdoni. És que estavem distrets i no l'hem sentit. Nosaltres som les esses sordes i és clar......... no l'hem sentit. - i em va donar uns copets a l'esquena.

divendres, 12 de març del 2010

El Tarot de Marsella.

Feia molt de temps que aquelles dues amigues no es trobaven i potser va ser l'atzar o ves a saber què, un bon dia es van trobar baixant les escales del metro.
- Quant de temps !!!! - va dir una.
- Si noia...quina sorpresa trobar-te aquí..- va respondre l'altra.

Després d'intercanviar unes quantes frases típiques i tópiques d'aquelles que no van a parar enlloc, la primera li va explicar a la segona que aquell cap de setmana s'aniria a tirar el Tarot. Li va explicar que era un experiència que li feia molta il.lusió, que no ho havia fet mai i que li havien explicat que era una experiència fantàstica.L'altre amiga, poc amiga d'aquestes coses li va preguntar si ja n'estava segura del que anava a fer, li va dir que a vegades posem moltes expectatites en aquests afers i que després venen les desilusions, els desenganys i sovint les depressions.La primera li va respondre que estava carregada de punyetes, que ella estava segura de que li aniria molt bé i que seria fantàstic. Li havien recomanat un Tarot gairebé infalible, de confiança, sense "trampa ni cartón" li va dir encastellà doncs era una mica "pija".
La desconfiada amiga li va advertir que malgrat tot que anés amb compte, que mai se sap, fins i tot i va dir que anés amb "mucho ojito" (ella també era una mica "pija" i de tant en tant deia paraules en castellà).
L'altre li va dir que de cap manera, que ella estava segura del que feia i on ho anava a fer, fins i tot li va donar detalls. Aniré a Marsella, m'han dit que allà és el millor lloc del món per aquestes coses - va proclamar segura, contenta i satisfeta.
Es van acomiadar picant-se mútua i recíprocament les galtes i llençant dos petons a l'aire i van quedar que ja es trucarien.
Unes setmanes més tard, la noia que es malfiava de tot plegat va trucar a la seva amiga per saber com li havia anat amb el Tarot de Marsella.
- I què Lali (de fet és deia Dolors, però es feia dir Lali), com va anar a Marsella, ja et vas tirar el Tarot ? - va dir una mica sorneguera i tafanera alhora.
- Doncs molt malament noia, no va valer la pena....
- Ja t'ho vaig advertir que aquestes coses eren una enganyifa...ho veus com no calia anar a tirar-se el Tarot a Marsella.
- Es ven veritat noia, vaig perdre tot el cap de setmana i si vols que et digui la veritat el Tarot de Marsella folla molt malament. Si mai tens una necesitat et recomano que truquis al Manolito, sempre està a punt per fer un favor i si el convides a sopar fins i tot ve a casa. El Manolito si que folla bé !!!!!



dilluns, 8 de març del 2010

Ara baixo....

Dispenseu-me si vaig massa depressa, m'acaben d'avisar que en una estoneta hauré de sortir i ja se sap que a vegades quan surts, no saps mai si tornaràs.


De fet fa dies que es veia a venir, molts companys i companyes en les llarguíssimes hores mortes que tenim, ho comentaven reiteradament, i el que semblava un rumor sense solta ni volta, finalment ha passat a ser una realitat. Encara hi ha qui diu que el que ens passa és una mica com allò que diuen que una mentida dita moltes vegades acaba sent una veritat.
Però que voleu que us digui, a mi aquestes fredorades de final de temporada sempre m'han fet mala espina. I si afegim els corrents d'aire i aquestes humitats que es fiquen a dins i sembla que no vulguin sortir, doncs irremeiablement tenim tots els números en que això acabi malament.
Ahir al vespre, havent sopat, ja ens van advertir que segurament avui hauríem de sortir. No us podeu imaginar el rebombori que es va organitzar. Fins i tot els del comité van amenaçar en fer una vaga. Però ja se sap que qui mana, mana i no hi ha revoltes ni vagues que hi valguin. Pel que sembla a darrera hora un sector (el més negociador i de tarannà pacífic) va intentar negociar un aplaçament per una altra ocasió més addient, però ni hi va haver res a fer.
Alea jacta est - es veu que van dir els "capitostes" amb un aire foteta.
I així ha estat, aquest matí a primera hora hem estat convidats (obligats) a sortir. Ens han portat fins al punt concret de sortida i ens han, com qui diu expulsat. De seguida hem vist que l'operació era una barrabassada sense cap mena de coherència ni sentit. Anàvem caient desordenadament per damunt de tot el territori amb la certesa de que ara no calia això. Hem aprofitat els nostres darrers moments per a demanar perdó als qui sovint miren enlaire i pretenen endevinar o entrellucar quina serà la nostra següent acció. I els veiem, incrèduls, mirant alternativament cap amunt i assenyalant la data al calendari amb el dit índex. Després, arronsant les espatlles i amb cara d'incredulitat, s'amagaven cuitacorrents al seus refugis i miraven amb estupor, a través dels vidres, els nostres suaus, però implacables i continuats fins a l'extenuació, aterratges per tot arreu.....
Ah!!! Se'm oblidava, per si a algú li interessa i ho vol fer constar a les seves memòries, el meu nom és Floc, Floc Deneu. I avui és 8 de març de 2010.