Aquella família de
cigonyes portava generacions i generacions anant i venint, amunt i avall,
buscant el clima més propici per a el seu benestar.
No estava massa
clar si volar tants quilòmetres al cap de l’any les feia massa felices. Mai s’havien
plantejat si aquest anhel de viatjar era a causa de la simple tradició o bé que
estaven genèticament programades per a fer-ho.
El que en canvi
sempre els havia fet molta i molta ràbia era que quan s’aturaven a descansar en
algun punt alt de les ciutats per on passaven, sempre hi havia alguna persona
que les assenyalava amb el dit i li deia al nen o nena que els acompanyava:
-
Mira les cigonyes ! Potser algun dia et
portaran un germanet !
I es quedaven tant
amples.
Allò les
trastornava molt per què seguidament les cigonyes petites començaven a fer
preguntes d’aquelles que fan els menuts:
-
Mama ! Nosaltres portem els bebès dels
humans ?
-
I quan ho fem ? Jo no ho he vist mai ?
-
Si un dia portem un bebè que me
l’ensenyaràs ?
-
I a on recollim els bebès per portar-los
?
I així cada vegada
any rera any, pregunta rera pregunta, i totes sense una resposta real.
La gota que va fer
vessar el got va ser aquella tardor, mentre reposaven a dalt d’una esglèssia,
quan una cigonya petita es va atansar al grup amb posat de milhomes i va dir :
-
Si les cigonyes portem els bebès als
humans, han de ser els humans qui posin els ous als nostres nius, no ?
La cigonya en cap
va ordenar aixecar el vol al grup i posà rumb cap a l’Àfrica.