Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

divendres, 22 de novembre del 2013

Les cigonyes

Aquella família de cigonyes portava generacions i generacions anant i venint, amunt i avall, buscant el clima més propici per a el seu benestar.
No estava massa clar si volar tants quilòmetres al cap de l’any les feia massa felices. Mai s’havien plantejat si aquest anhel de viatjar era a causa de la simple tradició o bé que estaven genèticament programades per a fer-ho.
El que en canvi sempre els havia fet molta i molta ràbia era que quan s’aturaven a descansar en algun punt alt de les ciutats per on passaven, sempre hi havia alguna persona que les assenyalava amb el dit i li deia al nen o nena que els acompanyava:
-         Mira les cigonyes ! Potser algun dia et portaran un germanet !
I es quedaven tant amples.
Allò les trastornava molt per què seguidament les cigonyes petites començaven a fer preguntes d’aquelles que fan els menuts:
-         Mama ! Nosaltres portem els bebès dels humans ?
-         I quan ho fem ? Jo no ho he vist mai ?
-         Si un dia portem un bebè que me l’ensenyaràs ?
-         I a on recollim els bebès per portar-los ?
I així cada vegada any rera any, pregunta rera pregunta, i totes sense una resposta real.

La gota que va fer vessar el got va ser aquella tardor, mentre reposaven a dalt d’una esglèssia, quan una cigonya petita es va atansar al grup amb posat de milhomes i va dir :
-         Si les cigonyes portem els bebès als humans, han de ser els humans qui posin els ous als nostres nius, no ?

La cigonya en cap va ordenar aixecar el vol al grup i posà rumb cap a l’Àfrica.