Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dissabte, 12 de desembre del 2015

L'enamoradís

Ho he de confessar, sóc enamoradís de mena. La veritat és que ja m’ho ha semblat avui mateix quan t’he vist per primer cop. Bruna, amb els cabells rinxolats i mirada d’anar per feina. Ara no podria dir si alta o baixa, prima o grassa, m’han captivat les teves mans, i només m’he fixat en això. Les teves mans desprenen confiança i dolçor, quan m’has tocat he sentit una immensa pau que ha recorregut tota la meva espinada i no he pogut evitar fer-te un somriure que tu potser no has vist o potser has fet veure que no volies veure. Ja entenc que la teva feina no et permet segons què.
Però és clar, com que sóc enamoradís, crec que ja ho he dit, no havien passat ni cinc minuts i ja m’he fixat en una altra. Rossa com un fil d’or, i perdoneu la carrinclonada, ulls blaus i llavis molsuts com no havia vist mai. No he pogut evitar fixar-me en el teu pit, hem estat molt a prop l’un de l’altre, només uns moments. Els suficients per a rebre aquella escalfor que segurament mai podré tornar a tenir. Has vingut i has marxat de la meva vida en un no res i crec que mai t’oblidaré.
Pel que veig, a més d’enamoradís sóc un mentider. Només ha calgut veure que se m’acostava la noia pel roja d’ulls verds i pigada que em somreia encara no sé per què. Han estat uns instants fascinadors, però només uns instants.
I ara estic aquí, al teu costat. Veig com dorms plàcidament i voldria endevinar com deuen ser els teus ulls. El teu gest em transmet serenor, potser felicitat i maleeixo aquest moment per no poder jurar-te amor etern. No puc parlar.


Això d’haver nascut avui i estar a la sala de nadons amb tantes infermeres amunt i avall em fa posar nerviós.


dissabte, 7 de febrer del 2015

Els matemàtics

Es van conèixer en aquell congrés de matemàtics i només amb la mirada els seus cervells privilegiats van saber que estaven fets l’un per l’altre. No va ser un amor a primera vista, va ser fruit del càlcul minuciós que les seves innates dots lògiques i analítiques van fer l’un de l’altre. Ho van entendre en pocs segons, les seves ments, acostumades a complicats estudis de variables, possibilitats i raonaments empírics van certificar que s’entendrien perfectament.

Dos dies després del congrés van decidir anar a viure junts i sumar els seus coneixements i la racionalitat dels seus pensaments. Tot era perfecte. L’entesa entre tots dos era extraordinària, però (sempre hi ha un però)en el terreny sexual no acabaven de resoldre la situació.

Si feien l’amor a dies alterns, el cicle no era regular doncs una setmana era dilluns, dimecres, divendres i diumenge i la setmana següent era dimarts, dijous, dissabte.... i això no els agradava. A banda de que hi havia els dies de carícies, masturbacions i aleshores no feien l’amor explícitament.

Aquest trencacolls els va dur gairebé fins al desastre en la seva relació fins que finalment i gracies als seus coneixements van arribar a un fórmula perfecta :

El dia que feien l’amor, no feien sexe oral. Si l’endemà es masturbaven mútuament al dia següent ella li feia una fel·lació i ell li estimulava els mugrons. Tot i que si al matí, aprofitant la trempera matinera, feien un clau ràpid, al vespre només es feien petons per tot el cos. El sexe oral mutu només el practicaven els dissabtes, sempre i quan el divendres anterior ella hagués tingut un orgasme abans que ell mentre la penetrava pel darrera. Els tocaments al sofà havien de ser en dilluns o en dimecres, però mai si el dimarts havien follat a la dutxa. Els dijous era el dia d’explicar-se les fantasies sexuals i havien d’arribar a l’orgasme sense tocar-se....

La taula de possibilitats s’anava allargant amb variables i constants que es reproduïen en cicles regulars, però que semblava no tenir ni principi ni final doncs a cada pas que feien hi afegien nous valors a tenir en compte.
Per sort, quan estaven a punt d’embogir, ella li va dir :
-        Escolta, i si follem quan, com i de la manera que ens vingui de gust ?
Ell va estar-hi d’acord, la va arreplegar, li baixà les calces i la penetrà com mai al damunt de la taula del menjador (amb la taula parada).

Era el segon diumenge del mes, dia senar, lluna en quart creixent – va escriure ell al seu telèfon, per i un cas.....


divendres, 30 de gener del 2015

L'espatlla



Rodona i brillant. Així la recordava. Com podia ser que aquella espatlla em provoqués una erecció desmesurada ?

El tren circulava gansonerament i va ser aleshores, després de la segona parada, quan aquella noia es va asseure al meu davant. Duia una samarreta de tirants que deixava al descobert les seves espatlles, però jo només vaig veure l’espatlla dreta. I era rodona, rodona i brillant. La pell bruna brillava com si fos humida i s’endevinava una suavitat vellutada que em va provocar els primers símptomes de desig. No podia apartar la mirada, només veia el voraviu del tirant i la pell morena que d’una forma gairebé esfèrica baixava cap al braç. Era perfecte.


De sobte vaig veure com se li esborronava la pell, potser l’aire condicionat del tren era massa fort, el cas era que ella se li eriçaven els pels i a mi se m’eriçava una altra cosa.


Vaig tancar els ulls i continuava veien l’espatlla, ara com si la tingués arran dels llavis i em va venir de gust llepar-la suaument, sentint un per un tots els porus de la pell. Vaig imaginar que em separava a poc a poc i un fil de saliva ens mantenia units, de l’espatlla a la llengua. No me’n podia apartar més enllà d’uns pocs centímetres per què tot el meu camp visual fos únicament la rodonesa, ara si, molt humida de l’espatlla. La vaig besar una, dos i tres vegades, vaig parar els meus llavis entreoberts per sentir la tebior de la pell, i finalment vaig xuclar per notar la dolcesa de la pell dins la boca.

Alhora el desig sota els pantalons amenaçava en desbocar-se i vaig obrir els ulls per tornar a la realitat.

La realitat em va avergonyir una mica doncs vaig adonar-me que mentre jo fantasiejava amb l’espatlla, la noia copsava la realitat del meu entrecuix, amb una mirada entre curiositat i sorpresa. Amb la major d
iscreció que vaig poder, em vaig posar la mà a la butxaca, com qui busca el mocador, i vaig reconduir la situació per què no fos tant evident.


El tren va reduir la velocitat i ella es va aixecar per anar cap a la sortida. Mentre caminava pel vagó, jo només veia com s'allunyava aquella espatlla que potser m'havia enamorat.