Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dimarts, 22 de juny del 2010

Emergència !!!!

Potser caldria que l'avisèssim - va dir la Maria.
La Maria era poruga, i qualsevol cosa la posava molt nerviosa. La troballa d'aquella tarda l'havia preocupat especialment. De fet havia pensat en trucar a la policia, però no ho va fer per vergonya. No seria la primera vegada que els trucava i el sergent l'havia engegada a pastar fang. El seu marit, que l'estimava amb bogeria, ja no en feia massa cas d'aquestes coses i procurava treure-li importància.
Però aquest cop era terrible. Aquella visió la va deixar garratibada, li tremolava el llavi inferior i li suaven les mans que eixigava compulsivament amb el davantal. De fet estava en estat de xoc, no podia moure els peus de terra i la mirada li va quedar fixada, en aquella horrible visió.

Dues hores més tard, quan el cansament començava a manifestar-se a les seves cervicals i la tensió li provocava rampes als dits dels peus, va tenir un altre ensurt.
Tiruriru-tiruriru-tiriru-tiiiiiii - era el seu mòvil, mai s'acostumaria a aquella sintonia.
Era la seva amiga, la Filomena (encara que tothom li deia Filu,) que estava preocupada per què la trucava a casa i no contestava el telèfon.
Has de venir de seguida Filu, sóc al pati, al darrera, no em puc bellugar - li va dir plorant.
Ara baixo !!! - la Filu no li havia fallat mai de la vida i sempre acudia en la seva ajuda.

La Maria li va explicar la situació, fins i tot li va insinuar la possibilitat de trucar a la policia.
La Filu, molt més serena que ella, va analitzar la situació, va sospesar els pros i els contres, va valorar les diferents sortides que tenien i finalment, amb aplom, seguretat i valentia va dir :
Que jo sàpiga, això només ens ho pot solucionar una persona. Aquesta mena de problemes cal afrotar-los des de un bon principi, sense donar-los temps a que es facin més grans. Després tots els esforços seran en va....Maria...pàssam el mòvil - va ordenar.
Però per l'amor de Déu...a qui vols trucar ara ? - va somiquejar.
A tu que et sembla....A Sant Jordi !!!!!!!


dilluns, 14 de juny del 2010

A ran de terra i prou.

Potser ja fa massa que durava la broma. Tard o d'hora m'havia de succeir, la situació era absolutament insostenible de totes totes. Finalment he decidit independitzar-me, ja n'hi ha prou de viure a casa els pares. De fet ells ja fa temps que a la seva manera m'ho insinuaven, però sense dir-m'ho del tot clar.
I no et vindria de gust viure la teva vida ? - em diu el pare sovint – No és que et vulguem fer fora de casa però ja fa molt de temps que els teus germans han volat.
I ha estat aquest matí quan finalment he decidit marxar. Quan he arribat al carrer, gairebé tot era nou per mi. Però jo he fet el cor fort i he tingut clar que la meva única opció era tocar de peus a terra d'una vegada. El món, des de aquí és molt diferent, tot sembla molt més proper, més gran, ara veig les coses a un nivell que ni hi estava acostumat. Segons quins problemes semblen molt grans, però no insalvables.
Vaig per la vorera caminant amb pas curt i decidit, la veritat és que tinc una mica de por. Procuro anar ben arrambat a les cases no fos cas que tingués algun ensurt.Hi ha gent que em mira, estranyats, alguns fan cara de sorpresa quan em veuen travessar el carrer a tota velocitat. Els cotxes em fan molta por. I les motos encara més, no te'n pots esperar res de bo.
També he d'anar alerta amb la gent que surt dels portals sense tenir cura i sovint això m'ha donat algun esglai.Mica en mica m'he anat acostumant al carrer, als seus perills i a la seva dinàmica.Bo i això he de reconèixer que anar a peu és un risc. Però què voleu que hi faci si sóc un ocellet i de ben petit que pateixo de vertígens i no he pogut volar mai.