Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dimarts, 18 de desembre del 2012

L'arbre


Psssst, psssst...
Qui em demana ?
Aquí sota senyor...
Senyor ? Si un cas senyora. Jo sóc una senyora branca. I tu qui ets galifardeu ?
Jo...un branquilló. Em podria dir que hi fem aquí ?
Doncs esperar Nadal, ja veus...
I per què no som al bosc ?
Doncs per què...cada any ens planten en aqueta plaça i esperem que sigui Nadal, ja veus...
I per què ens posen aquests ridículs llums de color blau ?
Doncs per què...a ells els sembla que així som més bonics, ja veus...
Ells ? Qui son ells ?
Doncs...ells i elles son aquestes bestioletes de dues potes que corren per aquí baix i ens guaiten i ens fan fotos i per uns dies es creuen ser més feliços, ja veus...
I quan hagi passat Nadal què ?
Doncs...malament rai nano. Normalment ens treuen els llums ens carreguen a un camió i ens porten a una planta de compostatge, ens esmicolen i ens trituren i ens porten el bosc per que servim d’adob per a fer crèixer altres arbres que un dia tallaran i portaran a la plaça, els penjaran llums de color blau i esperaran Nadal, com nosaltres. Aquest és el nostre cicle, ja veus...
Quina bestiesa i quina feinada ! I no seria més pràctic deixar-nos al bosc i qui ens vulgui veure que vlgui, qualsevol dia de l’any ?
Doncs..segurament, però no hi ha qui els faci entendre a aquestes bestioles, ja veus...
I...
Ja n’hi ha prou de preguntes branquilló ! Que tinguis un bon Nadal !
Igualment senyora branca...bon Nadal.


dilluns, 24 de setembre del 2012

La tercera invasió

(Aquest conte ha estat publicat al butlletí electrònic de la SCCFF en l'edició de tardor de 2012.)


El governador estava mig endormiscat després de menjar el seu àpat favorit i el seu assistent anava acomodant delicadament els seus vuit tentacles en flonjos i confortables coixins.
Sobtadament entrà el secretari i fent voleiar els onze ulls amunt i avall,  cridà amb la boca anterior :
Senyor governador, ens estant envaint !!!
I com ho sabeu senyor secretari ? – digué el governador arrossegant la veu i incorporant el seu gelatinós cos endavant. 
Senyor governador, centenars de naus estant aterrant al nostre aeròdrom i els analistes es temen el pitjor. Els detectors de substància viva alienígena s’estan tornant bojos, pel que sembla a cada nau hi ha més d’un centenar d’éssers vius – continuà cridant el secretari.
I per què els nostres sensors de vigilància no ho han detectat ?
Pel que diuen els tècnics, aquestes naus que ens han envaït han arribat sobtadament, es veu que viatjaven a una velocitat molt propera a la de la llum. Naus de neutrins, ha confirmat el director general del laboratori de tecnologies avançades.
Naus de neutrins ? Sens dubte venen de molt lluny i tenen una tecnologia infinitament superior a la nostra. – El governador començà a lliscar damunt del seu llardós peu i dibuixà una espiral de baba al voltant del secretari – I son perillosos aquests visitants ?
No ho sé governador, vaig a demanar els darrers informes dels nostres observadors al lloc de l’aterratge. – el secretari es posà un tentacle a la tercera orella i tancà tots els ulls durant uns segons – Senyor governador m’informen que invasors han començat a baixar de les naus i es dirigeixen cap a la terminal. En principi no semblen amenaçadors doncs no mantenen cap formació militar ni aparentment duen armes. També m’informen que es mouen gairebé lliscant sobre una mena de peus que tenen al final de dues cames, la majoria es desplaçen lleugerament encorbats endavant i somriuen. Alguns porten a una de les dues úniques extremitats superiors una mena d’enginy que no sembla massa perillós i que els dona un aspecte de trípode quan es mouen. Aparentment n’hi de  dos sexes diferenciats, en principi, per la indumentària que cobreix la seva lletosa pell. Els de cap rodó al·lopècic porten una mena de fundes que els protegeixen les extremitats inferiors i els altres, que tenen el cap cobert amb una estranya substància filamentosa, molt més nombrosos per cert, duen una mena de tubular d’aparença tèxtil que no els tapa totalment les extremitats. Avancen amb pas lent, es fixen en tot el que veuen amb admiració i xiuxiueigen entre ells contínuament amb un codi de comunicació desconegut per a nosaltres. – informà el secretari.
En principi no semblen una amenaça – digué despreocupat el governador – però pel que dieu son molts. Ens caldria saber d’on venen o com a mínim de quina espècie son. Contacteu amb el Centre d’Identificació a veure que en saben.
Després d’uns instants d’espera el secretari digué :
Senyor governador, ja tenim una primera opinió amb una possibilitat d’error de només un 0,01 %. Els nostres científics creuen que son terrícoles però.....
Terrícoles !!! – bramà el governador – però com es possible que aquests éssers tinguin una tecnologia tant avançada ? I quin és el però que m’heu anunciat ?
Doncs pel que m’informen, podria ser que el secret de tot plegat fos dins d’unes bosses de color blau que porten tots i cadascun d’ells penjada a l’espatlla. Els nostres exèrts estan intentant esbrinar què significa la llegenda que llueixen.
Porten alguna inscripció críptica ? – interrogà el governador.
Efectivament senyor – contestà el secretari – a la bossa tots hi porten la grafia : IMSERSO.   



dijous, 28 de juny del 2012

L'home gris


Hi havia una vegada un home gris. L’home gris no era un home de contrastos, més aviat al contrari era un home bastant constant. L’home gris no era ni blanc ni negre, era un terme mig i per aixó no destacava mai en res. L’home gris era tant gris que ni tant sols sabia anar en bicicleta.

L’home gris quan es posava al sol era tant tènue que no es veia i de nit en mig de la fosca no era prou clar i quedava mimetitzat en el no res. Portava una vida senzilla, discreta, segurament massa rutinària i aixó el convertia en un home sense alts ni baixos.

L’home gris no era ni optimista ni pesimista, ni alegre ni trist, ni tendre ni barroer. L’home gris ho relatitvitzava tot i aixó no el portava mai enlloc. Ni endavant ni endarrera, ni a començar ni a acabar res, ni a pujar ni a baixar. L’home gris era constant, com el temps.

Però l’home gris sempre havia somniat en ser alguna cosa més i aixó li donava un malestar general, que no era prou greu per prendre una determinació, ni prou lleu per a no fer-ne cas.

L’home gris tenia un problema, ni gran ni petit, però un problema. L’home gris tenia el cor de colors, però ell no ho sabia.


divendres, 20 d’abril del 2012

El Web

En Pepet volia ser modern però amb això de les noves tecnologies era més aviat una mica maldestre, sapastre i desastre. Els seus amics, per dir-ho d’alguna manera, coneixedors de les seves limitacions tecnològiques el van convèncer de què el que realment importava era tenir un espai web.

- Amb un espai web, seràs el “puto amo” de la xarxa – li deien – et coneixerà tothom i reberàs centenars de milers de visites per què tothom voldrà saber coses de tu. Això si, procurat un bon domini i que ningú en pugui registrar cap de semblant, si no ho fas així, fracasaràs.

- Què voleu dir ? – va respondre en Pepet desde el seu desconeixement no de causa si no més aviat informàtic.

- Doncs és molt senzill Pepet – els seus amics començàven a veure que l’estaven ensarronant de cap a peus – per exemple, si vols un domini que sigui pepet.com, quan vegin el teu èxit començaran a sortir espais webs amb noms similars, pep.com, pepe.com, pepu.com,...I tu perdràs popularitat per la fragmentació continuada e les visites a altres llocs. – amb aquesta darrera frase gairebé es parteixen de riure al davant mateix dels seus nassos.

- Ho tindré en compte. Vosaltres si que sou uns amics de debó – i amb una sentida abraçada es va acomiadar d’ells.

Obsessionat en que ningú li pogués copiar el domini (aquesta paraula li agradava, “domini”, li donava sensació de poder, de milhomes...) va estar dos mesos sense sortir de casa, rumiant i rumiant sense parar en la forma i manera de fer el nom del seu espai web inviolable. I finalment se’n va sortir, va fer dissenyar un espai web fantàstic i en va registrar el domini. L’endemà va convidar als seus amics a berenar i els va anunciar l’adreça oficial del seu espai web :

www. aquesteslespaiwebdenpepetiprouusenguardareudefernedaltres
ambnomssimilarsperquejoquanmenfadotincmoltmalhumoriperdoelsestrebsambmoltafaciliatiamesusadverteixoquesocescorpiielsescorpinstenimmoltmalalletipodemfermoltdemalsienshoproposemaixidoncsqueaneualertaambelquefeusinovoleutenirunproblemadedebo.cat

Què us sembla nois? – va dir ufanós, tot posant-se les mans a la cintura i somrient amb una falsa malícia.