El vestit nou

No entenia ben bé perquè les persones tenien la mania de celebrar els aniversaris que coincidien amb el que en diem números rodons, deu, vint-i-cinc, cinquanta, setanta-cinc... Com si no fos bonic celebrar el catorze, el trenta-tres o el vuitanta-quatre.

En qualsevol cas i donat que en unes setmanes faria deu anys va decidir demanar el regal que més il·lusió li feia. Demanaria als seus pares que li regalessin un vestit nou.

- Pel meu aniversari vull un vestit nou – va dir mentre tots tres sopaven.

- Doncs molt bé. Si vols, aquest dissabte a la tarda anem al centre comercial i tries el que més t’agradi. Deu anys s’han de celebrar ben celebrats. – li van respondre.

- Es que a mi el que em faria més il·lusió seria que me’ls féssiu vosaltres...

- Nosaltres ?

- Si, vosaltres. Podem anar a comprar la roba i jo us dic com m’agradaria que fos. I vosaltres el feu. Jo encara no sé cosir, però si em deixeu, i prometo anar amb compte amb les tisores, us puc ajudar a tallar les peces...Què us sembla ?

- Bé, si et fa il·lusió endavant. A veure del que som capaços de fer tots plegats...

El dissabte a la tarda, enlloc d’anar al centre comercial, van anar a la botiga de la senyora Trini a comprar la roba. La senyora Trini tenia una de les darreres botigues on venien roba a metres, de totes les menes i de tots els colors.

- Aquest color daurat m’agrada per la part del davant de la faldilla. M’hi posaràs uns botons vermells ben grossos ?

- I tant. És el teu vestit i tu tries la roba i els colors.

I anà triant robes de molts colors, verd, vermell, morat...tots els colors per la faldilla i una seda negra per la part de dalt.

- Vull que la faldilla sigui de molts colors, quasi com l’arc de Sant Martí i que destaqui molt, per això la part de dalt ha de ser negre...

- Reina santíssima quina imaginació  que tens ! Si ho vols així, així ho farem.

Aquelles dues setmanes que faltaven per l’aniversari van ser frenètiques. Cada dia a la tarda, des de que tornava de l’escola i fins a l’hora de sopar, tots tres treballaven en el vestit. Tallar, cosir, emprovar, retocar... A mida que anava agafant forma, el vestit cada dia anava fent més patxoca, era elegant i vistós. Els colors li donaven una mena de vida pròpia i una gran personalitat.

- Ho veieu com aquest és molt més bonic que els que venen al centre comercial ? Aquest serà únic !!!

- I tant únic !!! – reien els seus pares – Únic com tu, com totes les persones. Tots som únics i especials i per això ens hem de respectar sempre.

- D’acord, d’acord...ara no em feu un sermonet...- va respondre en Francesc Xavier mirant embadalit el seu vestit nou.

P.D. – Pel respecte a totes les orientacions sexuals i identitats de gènere.

Vegetalistes (potser políticament incorrecte...)

Amb la mare ens agrada passejar, sobretot quan fa bo, a la primavera, quan no fa ni fred ni calor. No fa gaire, caminant per un corriol entre alzines, roures i altres arbres que no coneixem pel nom tot i que els hem vist un munt de vegades, vam arribar a un prat encatifat per mil flors. Bé, no les vam comptar, però el cas és que n’hi havia moltes.

- Mira mama, quantes flors !!! – vaig gairebé cridar – N’hi ha de grans, de petites, de colors vius, de colors tristos, hi ha flors de tota mena, són precioses !!! Les flors estan vives mama?

- I tant !!! Les flors són éssers vius amb vida pròpia, i a la seva manera, fan com nosaltres, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. I no només les flors, tots els vegetals, arbres i plantes de tota mena. Hi ha qui diu que fins i tot tenen sentiments, també a la seva manera, però sentiments com nosaltres...

- D’acord mama...ens les mengem ?

- I ara !!! No t’acabo de dir que són éssers vius amb sentiments... Com et pots plantejar de menjar-te una cosa tant bonica sabent que en el moment en que li clavis queixalada, patirà i morirà sense remei...

- Però mama... nosaltres som vaques i les vaques mengem herba i...flors...

- Doncs, mira que et dic, això d’anar assassinant herbes i flors sense mesura s’ha acabat. A partir d’ara nosaltres ens farem vegetalistes i defensarem el maltracte i l’explotació vegetal.

- Molt bé mama... i que menjarem doncs ?

- Botifarra, nena, menjarem botifarra. La botifarra ve del porc que és un animal brut, gens agraciat i que al cap i a la fi és una adaptació domèstica dels magnífics senglars de bosc.

- I res més mama...?

- Doncs... si ens hi veiem en cor també menjarem insectes i rèptils que en general fan molt fàstic a tothom i no serveixen per gran cosa...

- Molt bé mama...així nosaltres som les dues primeres vegetalistes del món ?

- Em sembla que si.

P.D. – Tots els extrems es toquen i totes les masses piquen.

Bzzz, bzzz

- Bzzz, bzzz vols dir que no anem massa lluny ?

- Bzzz, bzzz no home no, ja veuràs quina cosa més bonica que t’ensenyaré. Des de la nostra perspectiva, el món és tot un altre univers, res és el que sembla. I mira que et dic, jo encara diria més, tot és relatiu, podem transformar la realitat a la nostra conveniència, sense límits, sense censura, aquesta és la màgia de la llibertat plena...

- Bzzz, bzzz, perdona que t’ho digui però no t’entenc gaire...bé, de fet no t’entenc gens.

- Bzzz, bzzz , doncs t’ho explicaré d’una altra manera a veure si ho entens. Com va dir en el seu moment en Bruce Lee : “Open your mind”. És a dir, obre la teva ment. No et quedis en la creença simplement del que veus. Has de veure el que vols veure, la teva ment és prou poderosa per a fer-ho, no et creguis el que vegis, has de veure el que creguis... ho entens ara ?

- Bzzz, bzzz gens ni mica. Cada vegada pitjor...

- Bzzz, bzzz a veure si me’n surto. Veus aquí baix ?. No et sembla fabulosa aquesta petita barca de pescadors ?

- Bzzz, bzzz barca de pescadors ? I com ho saps que és una barca de pescadors ?

- Bzzz, bzzz és evident, només has de veure les canyes, si no m’erro n’hi ha vint-i-dues al voltant de l’embarcació. És fàcil que estiguin pescant tonyines, diuen que perquè la tonyina sigui bona s’ha de pescar amb canya...

- Bzzz, bzzz que vols que et digui...i aquest mar tant rosat ?

- Bzzz, bzzz sens dubte estem al damunt del Mar Roig, hi ha coses que són evidents.

- Bzzz, bzzz potser et començo a entendre i m’agrada el que veig. Què més ?

- Bzzz, bzzz doncs... està clar que estan pescant doncs el vaixell està aturat. Veus com no surt fum de la xemeneia, tenen els motors aturats per a no espantar a la pesca. Les tonyines són uns peixos molt sensibles i una mica porucs. Si hi ha massa fressa marxen a cercar llocs més tranquils...

- Bzzz, bzzz d’acord, m’has convençut. És bonic obrir la ment, és com viure diferents vides al mateix temps. Podem veure alguna altra cosa, ara que ja tenim la ment oberta ?

- Bzzz, bzzz i tant ! Només ens hem de concentrar una mica i deixar volar el pensament...

- Bzzz, bzzz...

- Bzzz, bzzz...

De sobte es va sentir una forta patacada, com una cleca ben donada i amb precisió.

- Me cago’n tot!!! – va dir aquella noia d’ulls blaus, que estava prenent el sol. I encara va afegir espolsant-se les mans – Quin fàstic !!! N’he enxampades dues alhora, ara m’hauré de rentar les mans...

El periquito

Quan era petit vaig agafar el xarampió. A l’escola i va haver una passa i més tard o més d’hora ens va tocar gairebé a tots els de la meva classe.

- Ha de fer repòs a casa i prendre aquestes medicines – va dir el metge amb posat seriós – és una malaltia molt contagiosa i convé que no s’escampi més.

Els primers dies em trobava força malament, febre, picors i malestar general. Però quan els medicaments van començar a fer efecte a mi em semblava que ja em trobava bé però els pares no em deixaven sortir de casa. – Ho ha dit el metge – m’advertien – i has de fer bondat.

Però jo m’avorria com una ostra, ja n’estava fart de jugar jo sol com un mussol. El meu avi, que em venia a veure cada dia, procurava distreure’m tan bé com podia. Jugàvem al parxís i com a bon avi que era, es deixava guanyar només perquè jo estigués content. Però això també va acabar d’avorrir-nos a tots dos. Un bon dia es va presentar amb un embalum tapat per una mena de llençol, ho va deixar sobre la taula del menjador i em va dir:  - Apa, destapa-ho a veure si t’agrada !

Vaig estirar el drap amb il·lusió per veure que era i va aparèixer una  gàbia amb un periquito, que pobret, estava ben espantat.

- Avi, és molt bonic, però tancat dins de la gàbia, no pot volar, pobret !

- Doncs si vols, deixem-lo volar – va respondre l’avi tot obrint la porta de la gàbia.

El periquito va sortir com un llamp i va començar a volar donant voltes i més voltes al menjador de casa. L’avi i jo rèiem com dos beneits mentre el guaitàvem.  Anava d’una banda a l’altra i se’l veia feliç. De tant en tant s’aturava al damunt de la làmpada del menjador o sobre la barra de les cortines i feia monades. Era fantàstic. En un dels seus esvalotats vols el periquito va anar cap a la finestra, ell no sabia que estava tancada i que hi havia un vidre enmig i s’hi va estampar. Va caure en rodo a terra mig estabornit. L’avi i jo ens hi vam atansar a poc a poc i tot que i no tenia molt bona pinta encara era viu.

- Te una ala trencada – va dir el veterinari – pot viure sense problemes, però no podrà tornar a volar mai més.

Aquella bestiola va quedar ensopida i només caminava pel terra de la gàbia amunt i avall, tot i que sempre tenia la porta oberta mai sortia. Estava trist, i jo també i l’avi potser encara més.

Al cap d’un parell de dies es va presentar l’avi amb un globus d’aquests que venen ales fires i em va dir :

- Necessito quatre cordills i un cistellet.

 L’avi era traçut com ell sol, amb el globus, els quatre cordills i un cistellet de vímet va construir un fabulós globus aerostàtic a mida de periquito. Vam agafar l’ocellet amb compte i el vam posar al cistellet, jo comandava el globus que vam lligar amb un cordill més llarg i passejàvem per tota la casa. El periquito treia el cap per la cistella i contemplava el “paisatge” de totes les habitacions. Se’l veia feliç. I l’avi i jo també. Ha estat una sort agafar el xarampió !