Aquell equip estava
format només per virtuosos de la pilota. Per ells el futbol no tenia cap
secret. Ja feia tres temporades que eren els clars dominadors de totes les
competicions, tres lligues, tres copes, tres champions, tres continentals i tres
trofeus de festa major.
Els periodistes ja no sabien on furgar per
demanar nous rècords, no només en número de gols, partits guanyats, minuts
imbatuts, si no també en altres extravagàncies. Gols marcats amb el peu
esquerra després del minut trenta de la segona part per jugadors amb el dorsal
senar, que el seu nom comencés per “F” i que tinguessin una piga a la natja
dreta del cul en forma de papallona. Tenien tots el rècords.
L’entrenador però
era insaciable i mai no en tenia prou. Aquell final de temporada estava sent
una mica disputat, potser per què els jugadors havíen aixecat el peu o potser
per què l’equip rival (només n’hi havia un, els altres, segons la premsa,
jugàven una altra lliga), estava més encertat que de costum i havia aconsseguit
arrivar al darrer partit empatat a punts amb líder de les tres darreres
temporades. I no només empatat a punts, sino també a gols a favor i gols en
contra.L’equip líder ho era simplement per què van posar els noms dels equips
per ordre alfabètic. Una situació realment insòlita.
Així que arribà el
partit definitiu de la temporada. El primer alfabèticament contra el segon.
Tots els jugadors en perfecte estat físic i mental per a afrontar el repte. El
guanyador seria el campió de la lliga més disputada de tots els temps. I a l'hora
assenyalada va començar el partit.
La primera part va
ser tant espectacular com ensopida. A partir de la sacada inicial els jugadors
líders van fer un rondo que va durar els quaranta cinc minuts de joc. Si bé és
veritat que no van xutar ni un sol cop a porteria, els altres no van ser
capaços ni de tocar la pilota.
Durant el descans,
l’entrenador els va dir que amb alló no n’hi havia prou i es va embolicar en
comparacions i explicacions metafòriques i quasi parabòliques, que la veritat
sigui dita els jugadors no van entendre.
Van sortir al camp
a jugar la segona part, decidits a trobar la seva Ítaca particular.
Sacada inicial de
l’equip contrari, un i dos tocs i ja van perdre la pilota. Va començar de nou un
rondo per tot el camp. Exceptuant els dos tocs de la sacada, la possessió de la
pilota era del 100 % per a ells. I seguien i seguien pensant que la seva Ítaca
era tenir la pilota sempre. En el darrer minut de partit, tenint a l’adversari
rendit als seus peus i extenuat de perseguir la pilota per tot el camp sense
abastar-la mai, el capità va voler fer una jugada que posés el fermall d’or i
diamants a la seva actuació i va fer una passada d’esperò cap al porter des de
el mig del camp. El porter que en aquells moments estava distret parlant amb un
fotògraf, no va veure venir la pilota i va entrar a la porteria.
Així va ser com van
perdre el campionat i van tenir un nou rècord. Van ser capaços de perdre un
partit en que el contrari, ni va tocar la pilota.
Vertaderament una
cosa mai vista...