Tot té un principi.

- No sents quina mena d'olor de fusta cremada? - va dir el més gruixut.
- Si noi, jo diria que és pollancre, sembla que ve de sota....- va respondre l'altre.
La conversa era fluida i per què no dir-ho, càlida.
S'havien trobat sobtadament en aquella senalla de vímet feia no gaires dies i ja s'havien fet amics. Un era de can Roure i l'altre de can Alzina i el destí els havia portat a pasar les darreres hores junts.
S'explicaren els seus orígens i la seva vida, parlaren dels seus amics i de les seves malalties. Les anécdotes no hi van faltar, inclemències meteorológiques i altres perills desconeguts. Van recordar plegats la placidesa de les primaveres, els rigors de l'estiu, les plujes de tardor i les dificultats dels gèlids hiverns.
Però ara estaven junts, parlant distretament i només capficats per aquella olor de pollancre socarrimat i l'estranya escalforeta que els pujava mica en mica.
- Qui deu ser aquest senyor ?
- Em sembla que és l'avi, l'altre dia un de can Pi me'n va parlar, pel que em va dir, sovint s'asseu en un tamboret aquí al davant i fuma en pipa. A voltes l'acompanyen un parell de criatures que escolten atentament el que els explica.
- I què els explica ?
- No n'estic segur, però em sembla que en diuen contes.
- Contes ?
- Si noi, contes. Es veu que ho fan al vespre. Alguna vegada m'ha semblat sentir que en diuen contes a la vora del foc, però no sé que deuen voler dir.
- Jo tampoc, però aquesta escalfor que ens puja de sota em comença a molestar.
Mentre estaven capficats en l'escalforeta que els pujava cada cop amb més insistència, l'avi estosegà i començar a parlar:
- Hi havia una vegada..........