Integració

En Marla i l’Esca van arribar a la nostra terra per mar.Un llarg viatge els va portar fins a les nostres costes i van ser acollits en un petit poble pescador.

- Marla, vols dir que aquesta gent ens acolliran ? Em sembla que som massa diferents....

- No siguis negatiu Esca. El meu pare sempre m’ha dit que els pobles es poden integrar sense cap problema, sempre que hi hagi respecte i que el nouvingut s’adapti als costums de la terra d’acollida. Nosaltres som respectuosos i no ens serà difícil adaptar-nos a aquesta nova situació.

- Com a tu et sembli, però jo no ho veig clar.

I així va ser com van començar a pensar en que seria el que més agradaria al seu poble d’acolliment, per a demostrar-los que es volien integrar.

Van aprendre l’idioma i la seva història, la més recent i la més antiga. Van estudiar la seva geografia i el seu art, coneixien rius i muntanyes pel seu nom i situació, pobles i ciutats i els més emblemàtics monuments i obres d’art.Respectaven totes les lleis i autoritats administratives. 

Amb tot aquest bagatge es van decidir a immiscir-se encara més en la seva integració i es van apuntar a un curset de danses populars. Estranyament els van dir que alló era molt senzill, que amb una sola classe n’hi hauria prou.

En Marla i l’Esca i altres companys que també s’hi van apuntar van acudir el dia concertat a l’hora assenyalada amb l’il·lusió d’aprendre a ballar.

- Marla, a mi que em perdonin, però això és una collonada. Em sembla que la setmana que ve, m’en vaig a Vilafranca a que ensenyin a fer castells, això de les sardanes no ho acabo de veure massa clar....

- Tu mateix Esca, no sé pas si hi trobaràs la diferència, aquesta gent son d'idees fixes....

L'ombra del gat

Hi havia una vegada un gat de carrer. Va neixer al carrer i vivia al carrer, però era un gat una mica més espavilat que els altres. De petit la seva mare es va esforçar d'alló més en ensenyar-li a caçar ratolins i ocellets. El va portar a tots els llocs on s'acumulava l'aigua de la pluja i sempre podria veure si tenia set. El va ensinistrar a esmunyir-se dels perills i a no refiar-se massa dels humans, doncs sovint alguns eren de mena traidors.

Però el gatet, un bon dia es va adonar que ja havia esdevingut gat i va començar a campar per les seves. Aviat es va adonar que allò de caçar i beure aigua bruta no estava fet per ell.

Aleshores va recordar que la seva mare li havia dit que alguns humans eren de mena traidors, per tant això volia dir que n'hi havia que no ho eren. Només calia trobar-ne un i fer-se'n amic.

Va voltar pel barri, entrant i sortint de patis i jardins. Va trobar nens que li deien "vine mixeta ! " i després li clavaven una pedregada, va trobar homes que el volien enverinar i d'altres que li engegaven els gosos.

Però un bon dia, estat assegut prenent el sol al davant d'una paret es va veure sorprés per una senyora que li posava un bol d'aigua neta i una mica de menjar al davant.

L'endemà hi va tornar i es va tornar a aseure al mateix lloc i la senyora va tornar a sortir i va tornar a donar-li aigua i menjar.

I mica en mica es van anar fent amics, a voltes fins i tot la senyora li parlava :

- Ets tant negre que a voltes no sé si ets tu o la teva ombra !!! - i reia ella sola.

Una altra preocupació que tenia el gat era saber com es deia realment. Havia sentit molts nens que el cridaven mixeta, però això no podia ser el seu nom. També havia sentit com alguna persona adulta, bastant estúpda per cert, li deia al seu fill quan ell passava - Mira un miau ! . Però ell estava segur de que tampoc no es deia miau. Aleshores va pensar que la senyora que li donava menjar cada dia el debia anomenar d'alguna manera, però no sabia, ni podia  preguntar-li.

I així van passar les setmanes, els mesos i els anys. Cada dia el gat asegut davant de la paret fent una ombra tant negre com ell mateix. I va passar tant de temps que cada dia el gat feia ombra a la paret que amb els anys hi va quedar una marca. Per això si algun dia arribava tard la senyora el cridava :

- On ets Gatffity ?

I així va ser com finalment va saber el seu nom.

La revolta

Senyor alcalde ! Senyor alcalde ! Tenim un greu problema...Greu ? No, greu no. Gravíssim problema !

Hi ha una revolta peatonal a la ciutat, els peatons s'han tornat bojos. Que què passa ? Doncs ara mateix li explico.

Tot va començar fa uns dies després que un grup de peatons apedregués un cotxe de la guàrdia urbana que estava aturat al damunt d'un pas de peatons mentre els agents prenien un "carajillo" al bar de la cantonada. No hagués passat d'anècdota si uns minuts més tard no haguèssin començat a arrencar els retrovisors de tots els cotxes que havien estacionat damunt de les voreres.

Pel que sembla, els peatons es van posar d'acord a través de SMS i de les maleïdes xarxes socials i van començar a actuar en el mateix sentit per tota la ciutat. En poques hores el caos s'havia apoderat de la ciutat. Qualsevol vehícle que envaeixi un espai peatonal, en pocs minuts es agredit, apedregat i sovint giravoltat per tot seguit calar-li foc.

I no només és aixó, tots els cotxes que quan estacionen ocupen més espai del que els toca també son agredits. Les motocicletes que fan massa soroll son inmovilitzades i els roben les rodes. Fins i tot s'ha donat el cas d'un intent de linxament d'un conductor que tocava el clàxon per què la seva xicota baixés al carrer. Als voltants de les escoles hi ha vertaderes batalles campals entre els papes i les mames que van a deixar els nens i els peatons que veuen envaides les voreres.

Senyor alcalde què podem fer ?

- No pateixis tant i fes instal.lar a totes les cantonades les noves senyals que acabem de comprar. Cap problema. - i l'alcalde va continuar fent "sudokus".

19 baixos

(Obro avui una recuperació d'un seguit de fotocontes que vaig fer i que son publicats a un fotobloc abandonat i que sosopito que ja no deu mirar ningú. Podria ser que algú que llegeixi aquest bloc recordi aquests contes, espero que com a mínim en tingui un bon record...)

De fet diuen que ni hi ha res segur, bé potser la mort potser si, però ara no és el cas.

Pel que sembla, i que consti que tampoc no és segur del tot, la Blancaneus i els set nans, després de comprovar que el príncep era un caragruixut que només anava darrera de la Blancaneus per aprofitar-se'n, el van fer fora de casa.

Aquest desengany tant gran, d'ella i dels sets nans, els va abocar cap a activitats evasives, disperses i potser pecaminoses, en tots els sentits de les paraules, tant el bo com en el dolent.

I primer, com que la Blancaneus era molt joveneta, en aquella casa es va cometre estupre. Més endavant i amb la majoria d'edat van passar al fornici i la fornicació. Seguint una regular alternança de gran a petit, tots els nans anaven passant pel catre.

Amb el temps i desprès de diversos embarassos, la Blancaneus tenia ja dotze fills, tots nans com els seus pares.

Un bon dia, va tenir la pensada de posar una placa al damunt de la porta, per què tothom sabés qui vivia en aquella casa, i jo que passava per allí la vaig fotografiar.

Text segrestat de la segona edició de : "Contes i llegendes, 2ª part. Mai de la vida trobareu segones parts bones"

Després he pensat que no hi ha dos sense tres.......