Sóc la més lletja

I us asseguro que es ben veritat, sóc la més lletja. De ben petita tothom ho comentava tant a les meves esquenes com al meu davant sense cap mena de compassió. I a mi se'm trencava l'ànima.

La mare s'esforçava en donar-me ànims i en treure importància a segons quina mena de comentaris que m'arribaven per totes bandes. Recordo com cada dia m'explicava abans d'anar a dormir el conte de l'aneguet lleig i pretenia que jo creguès que amb el temps em tornaria bella, formosa i atractiva.

Segurament qui més tocava de peus a terra era la iaia, que només em deia :

- Mira nena, per quatre dies que hem de viure no pateixis gens ni mica, si ets lletja, doncs ho ets i ja està. Potser aquesta serà la sort de la teva vida.

I a fe de Déu que la iaia tenia raó.

Vaig patir una adolescència terrible, ja us podeu imaginar la crueltat de les companyes, totes les "floretes" que se'ls acudien anaven dirigides a la meva aparença física, que d'altra banda jo mateixa començava a intuir que amb el pas del temps passaria de horrorosa a repugnant. Però a mi, la veritat tant me feia, jo em repetia una i mil vegades el que em deia la iaia : la meva lletgesa serà la sort de la meva vida.

Com la majoria de les de la meva clase vaig acabar treballant en un bar, a voltes semblava que no servísim per gran cosa més que per això. I jo, segurament per fortuna, vaig anar a parar a un bar de mala mort. Un bar d'aquells plens de gent que crida, homes jugant a les màquines i parlant de fútbol. Un bar d'aquells amb els vidres bruts i el terra enganxós amb un fosca pàtina de ves a saber què. Un bar amb olor de fregits i refregits eterns i de cendrers bruts. Un bar amb el wàter perennement inundat de fluids i no tant fluids pestilents.

Però allí vaig ser feliç molt i molt de temps, em passava el dia amunt i avall de la barra, escoltava converses i aprenia moltes coses. Allí vaig saber que els que ens governen son una colla de fills de puta (això deien els clients cada dia), en ben pocs dies vaig entendre que els empresaris i capitalistes eren una colla de cabrons ( a final de mes no es parlava d'altra cosa) i que la justícia era un "catxondeo" ( i reien fent referència a un alcalde de Jerez, que sembla que va fer famosa aquesta definició). Amb el fútbol mai no en vaig acabar de treure mai l'aigua clara, no vaig mai a saber qui eren els bons i qui eren els dolents. Només em va quedar una cosa clara, i és que els àrbitres no eren gent de fiar. Tampoc no vaig entendre mai per què aquells homenots (que eren majoria entre la clientela del bar) trobaven totes les dones despullades de les revistes més "bones" que les que ells tenien a casa i que anomenaven la "parenta". Segurament debíen ser coses d'homes.

Finalment, un bon dia, el senyor del bar, panxut, mal afaitat i amb la camisa tacada, em va mirar i em va dir :

- Mira que té collons la cosa, fa tres mesos que et poso a totes les tapes i no se't menja mai ningú. Mira que n'arrives a ser de lletja....... - i em va llençar al calaix on tiraven el marro del café.

P.D. - I així es va confirmar el que em deia la meva iaia, com que era l'oliva més lletja del món, vaig poder estar tres mesos en un bar sense que mai ningú em toquès ni em punxés amb un escuradents usat. L'oliva més lletja no se la menja mai ningú. He d'agrair també que l'amo del bar, cada vegada que em trobava sola i abandonada al fons d'un plat, em prenia, em mirava i em tornava a posar al pot de les olives.