A ran de terra i prou.

Potser ja fa massa que durava la broma. Tard o d'hora m'havia de succeir, la situació era absolutament insostenible de totes totes. Finalment he decidit independitzar-me, ja n'hi ha prou de viure a casa els pares. De fet ells ja fa temps que a la seva manera m'ho insinuaven, però sense dir-m'ho del tot clar.
I no et vindria de gust viure la teva vida ? - em diu el pare sovint – No és que et vulguem fer fora de casa però ja fa molt de temps que els teus germans han volat.

I ha estat aquest matí quan finalment he decidit marxar. Quan he arribat al carrer, gairebé tot era nou per mi. Però jo he fet el cor fort i he tingut clar que la meva única opció era tocar de peus a terra d'una vegada. El món, des de aquí és molt diferent, tot sembla molt més proper, més gran, ara veig les coses a un nivell que ni hi estava acostumat. Segons quins problemes semblen molt grans, però no insalvables.
Vaig per la vorera caminant amb pas curt i decidit, la veritat és que tinc una mica de por. Procuro anar ben arrambat a les cases no fos cas que tingués algun ensurt.Hi ha gent que em mira, estranyats, alguns fan cara de sorpresa quan em veuen travessar el carrer a tota velocitat. Els cotxes em fan molta por. I les motos encara més, no te'n pots esperar res de bo.

També he d'anar alerta amb la gent que surt dels portals sense tenir cura i sovint això m'ha donat algun esglai.Mica en mica m'he anat acostumant al carrer, als seus perills i a la seva dinàmica.Bo i això he de reconèixer que anar a peu és un risc. Però què voleu que hi faci si sóc un ocellet i de ben petit que pateixo de vertígens i no he pogut volar mai.