Hi havia una vegada un home de gel. Contràriament al que pensava molta gent, l'home de gel no era precisament un súper heroi, més aviat al contrari. L'home de gel només era un home com qualsevol altre.
Quan era petit era un glaçó, però aixó no semblava importar-li a ningú.
L'home de gel creia que no podia evitar ser fred, al cap i a la fi la seva constitució així el feia ser. Però ell sabia que la seva fredor era només en aparença. A dins del seu pit hi tenia un cor com tothom. Un cor que bategava sang calenta amb força i decisió cap a les seves extremitats i que el mantenia viu.
Però l'home de gel estava trist.
L'home de gel procurava que la escalfor de la seva sang no fongués el seu cos. L'home de gel pensava que si deixava sortir tota la seva escalfor es fondria i no en quedaria res més que un petit bassal d'aigua.
Però l'home de gel estava equivocat, sota la pètria i gelada capa que el cobria hi havia un cos de carn com el de tothom. Carn càlida i suau, carn capaç de sentir esgarrifances i també la tebior d'uns llavis, carn capaç de donar escalfor a un altre cos. I sota la carn hi tenia sentiments, la majoria tendres i suaus com el vellut.
Però l'home de gel no ho sabia i continuava trist i pensatiu sota la fredor que l'havia vist nèixer.
L'home de gel era una mica tonto, però això tampoc no ho sabia....
Ai, aquest home de gel. Jo crec que l'hauries de segrestar i col·locar davant una foganya perquè se li fongués el gel del tot. Teràpia de xoc, per a les pors arrelades. Una abraçada càlida!
ResponEliminaA mi, la veritat, és que els homes de gel em fan com una mica d'engúnia... quan era jove vaig fer bufandes per a més d'un però em penso que sempre queda una mica de glaç disposat a regenerar-se. O no?
ResponElimina