L'enamoradís

Ho he de confessar, sóc enamoradís de mena. La veritat és que ja m’ho ha semblat avui mateix quan t’he vist per primer cop. Bruna, amb els cabells rinxolats i mirada d’anar per feina. Ara no podria dir si alta o baixa, prima o grassa, m’han captivat les teves mans, i només m’he fixat en això. Les teves mans desprenen confiança i dolçor, quan m’has tocat he sentit una immensa pau que ha recorregut tota la meva espinada i no he pogut evitar fer-te un somriure que tu potser no has vist o potser has fet veure que no volies veure. Ja entenc que la teva feina no et permet segons què.

Però és clar, com que sóc enamoradís, crec que ja ho he dit, no havien passat ni cinc minuts i ja m’he fixat en una altra. Rossa com un fil d’or, i perdoneu la carrinclonada, ulls blaus i llavis molsuts com no havia vist mai. No he pogut evitar fixar-me en el teu pit, hem estat molt a prop l’un de l’altre, només uns moments. Els suficients per a rebre aquella escalfor que segurament mai podré tornar a tenir. Has vingut i has marxat de la meva vida en un no res i crec que mai t’oblidaré.

Pel que veig, a més d’enamoradís sóc un mentider. Només ha calgut veure que se m’acostava la noia pel roja d’ulls verds i pigada que em somreia encara no sé per què. Han estat uns instants fascinadors, però només uns instants.

I ara estic aquí, al teu costat. Veig com dorms plàcidament i voldria endevinar com deuen ser els teus ulls. El teu gest em transmet serenor, potser felicitat i maleeixo aquest moment per no poder jurar-te amor etern. No puc parlar.

Això d’haver nascut avui i estar a la sala de nadons amb tantes infermeres amunt i avall em fa posar nerviós.