Dispenseu-me si vaig massa depressa, m'acaben d'avisar que en una estoneta hauré de sortir i ja se sap que a vegades quan surts, no saps mai si tornaràs.
De fet fa dies que es veia a venir, molts companys i companyes en les llarguíssimes hores mortes que tenim, ho comentaven reiteradament, i el que semblava un rumor sense solta ni volta, finalment ha passat a ser una realitat. Encara hi ha qui diu que el que ens passa és una mica com allò que diuen que una mentida dita moltes vegades acaba sent una veritat.
Però que voleu que us digui, a mi aquestes fredorades de final de temporada sempre m'han fet mala espina. I si afegim els corrents d'aire i aquestes humitats que es fiquen a dins i sembla que no vulguin sortir, doncs irremeiablement tenim tots els números en que això acabi malament.
Ahir al vespre, havent sopat, ja ens van advertir que segurament avui hauríem de sortir. No us podeu imaginar el rebombori que es va organitzar. Fins i tot els del comité van amenaçar en fer una vaga. Però ja se sap que qui mana, mana i no hi ha revoltes ni vagues que hi valguin. Pel que sembla a darrera hora un sector (el més negociador i de tarannà pacífic) va intentar negociar un aplaçament per una altra ocasió més addient, però ni hi va haver res a fer.
Alea jacta est - es veu que van dir els "capitostes" amb un aire foteta.
I així ha estat, aquest matí a primera hora hem estat convidats (obligats) a sortir. Ens han portat fins al punt concret de sortida i ens han, com qui diu expulsat. De seguida hem vist que l'operació era una barrabassada sense cap mena de coherència ni sentit. Anàvem caient desordenadament per damunt de tot el territori amb la certesa de que ara no calia això. Hem aprofitat els nostres darrers moments per a demanar perdó als qui sovint miren enlaire i pretenen endevinar o entrellucar quina serà la nostra següent acció. I els veiem, incrèduls, mirant alternativament cap amunt i assenyalant la data al calendari amb el dit índex. Després, arronsant les espatlles i amb cara d'incredulitat, s'amagaven cuitacorrents al seus refugis i miraven amb estupor, a través dels vidres, els nostres suaus, però implacables i continuats fins a l'extenuació, aterratges per tot arreu.....
Ah!!! Se'm oblidava, per si a algú li interessa i ho vol fer constar a les seves memòries, el meu nom és Floc, Floc Deneu. I avui és 8 de març de 2010.
De fet fa dies que es veia a venir, molts companys i companyes en les llarguíssimes hores mortes que tenim, ho comentaven reiteradament, i el que semblava un rumor sense solta ni volta, finalment ha passat a ser una realitat. Encara hi ha qui diu que el que ens passa és una mica com allò que diuen que una mentida dita moltes vegades acaba sent una veritat.
Però que voleu que us digui, a mi aquestes fredorades de final de temporada sempre m'han fet mala espina. I si afegim els corrents d'aire i aquestes humitats que es fiquen a dins i sembla que no vulguin sortir, doncs irremeiablement tenim tots els números en que això acabi malament.
Ahir al vespre, havent sopat, ja ens van advertir que segurament avui hauríem de sortir. No us podeu imaginar el rebombori que es va organitzar. Fins i tot els del comité van amenaçar en fer una vaga. Però ja se sap que qui mana, mana i no hi ha revoltes ni vagues que hi valguin. Pel que sembla a darrera hora un sector (el més negociador i de tarannà pacífic) va intentar negociar un aplaçament per una altra ocasió més addient, però ni hi va haver res a fer.
Alea jacta est - es veu que van dir els "capitostes" amb un aire foteta.
I així ha estat, aquest matí a primera hora hem estat convidats (obligats) a sortir. Ens han portat fins al punt concret de sortida i ens han, com qui diu expulsat. De seguida hem vist que l'operació era una barrabassada sense cap mena de coherència ni sentit. Anàvem caient desordenadament per damunt de tot el territori amb la certesa de que ara no calia això. Hem aprofitat els nostres darrers moments per a demanar perdó als qui sovint miren enlaire i pretenen endevinar o entrellucar quina serà la nostra següent acció. I els veiem, incrèduls, mirant alternativament cap amunt i assenyalant la data al calendari amb el dit índex. Després, arronsant les espatlles i amb cara d'incredulitat, s'amagaven cuitacorrents al seus refugis i miraven amb estupor, a través dels vidres, els nostres suaus, però implacables i continuats fins a l'extenuació, aterratges per tot arreu.....
Ah!!! Se'm oblidava, per si a algú li interessa i ho vol fer constar a les seves memòries, el meu nom és Floc, Floc Deneu. I avui és 8 de març de 2010.
Al meu poble d'això se'n diu conte de rigorosíssima actualitat!!!!!!!!! (deu ser que al meu poble ens agrada parlar estrany...)
ResponEliminaEp, pH, no ens ho facis més això de fer setmanes de vuit dies!
Molt divertida aquesta 'baixada'