Qui és l'últim ?

El que m'empipava més d'anar a certs llocs eren les cues inacabables que t'hi trobaves. Però a voltes, m'agradés o no, calia fer-ho.

Per tant em vaig llevar d'hora i vaig anar decidit a enllestir el més aviat possible aquell afer que tanta angúnia em feia. La veritat és que no tenia cap importància, però era més la mandra que fan aquestes coses que no pas altra cosa.

Vaig arribar a l'oficina a les vuit tocades, no hi podia haver massa gent doncs era molt d'hora. Vaig veure uns quants galifardeus fent cua per pujar amb l'ascensor, però jo que malgrat l'edat encara sóc àgil i decidit vaig pujar per les escales i d'aquesta manera tant senzilla els vaig avançar.

- Mala negada !!! - vaig dir en entrar al despatx, (de fet vaig pensar "me cago en la puta", però es veu que a més de groller i masclista no està massa ben vist dir això a segons quins llocs).

Ja n'hi havia sis o set al meu davant fent cua al taulell, però no estaven com Déu mana, arrenglerats i en perfecte ordre. Potser fins i tot vagarejaven, esperant que el funcionari que havia d'obrir a les vuit, arribés al seu lloc de treball.

- Qui és l'ultim ? - vaig demanar educadament -  però ningú em va respondre. Vaig fer veure que tosia una mica per cridar l'atenció i vaig tornar a repetir la pregunta. Ni cas. No es van molestar ni en girar-se, em va semblar que feien l'orni tots plegats no sé amb quina obscura intenció.

- A veure !!! - vaig alçar una mica més la veu - Poden fer el favor de dir-me qui és l'últim si us plau ? - Un va fer com si és volgués girar, però no ho va fer, només es va gratar l'orella i després tornà a creuar els braços damunt del pit.

Jo, si hi ha alguna cosa que mai ningú no em podrà guanyar és a tossut. Però molt i molt tossut que sóc i més quan m'ho proposo, per alguna cosa em dic Josep Erra i Erra. A l'escola, quan em volíen fer enfadar em deien sorneguerament : Mira ja ha arribat el "señorito erre que erre..." i m'ho deien en castellà per fer-me enrabiar més.

I veient que aquella colla de ganàpies no responien i és més m'ignoraven profundament vaig començar a repetir amb insistència i amb totes les tonalitats de veu que vaig poder la frase :

- Perdò, qui és l'últim ? - calculo que unes dues centes vegades.

Finalment quan ja estava extenuat (i potser esmaperdut i tràgic) vaig caure de genolls i vaig començar a plorar desconsoladament, vaig notar que em picaven a l'esquena i em deien en una estranya i gutural veu :

- Perdoni, que vol alguna cosa ?

- És clar que vull aguna cosa - vaig bramar mirant-lo fíxament als ulls - vull saber qui és l'últim ?

- Jo mateix per servir-lo, encara que tots els que veu aquí hem vingut plegats i anem junts.

- I com és que no em fan cas, ni tant sols s'han molestat en girar-se.....

- Ai, perdoni. És que estavem distrets i no l'hem sentit. Nosaltres som les esses sordes i és clar......... no l'hem sentit. - i em va donar uns copets a l'esquena.