La ponència

El conductor de la sessió va donar la benvinguda als assitents i va anunciar el començament de les ponències.

Era la primera vegada que jo assistia a una reunió d'aquesta mena i estava certament intranquil. Tota aquella gent semblava que ja es coneixien i aparentment demostraven tranquilitat, alguns fins i tot amb les seves mirades creuades significaven clarament un fort sentiment de complicitat.

La meva assitència era per descomptat voluntària, però arribat el moment de la meva intervenció, certs pensaments d'arrepentiment em començaven a giravoltar pel cervell.

Finalment el mestre de cerimònies em va concedir la paraula i totes les mirades es van centrar en mi. Les vaig repasar abans d'obrir la boca i hi vaig trobar una mica de tot. Interés, complicitat, expectació, indiferència....

Certament m'enfrontava a una tasca difícil, el meu discurs havia de ser concís, entenedor, interessant, a l'abast de tothom i sobre tot, havia de ser un discurs guanyador. Havia arribat el moment de la veritat i vaig decidir que el millor era avançar un pas endavant i dirigir-me als oients amb veu clara, alta i ferma. Encara que com s'acostuma a dir en aquestes ocasions, la processó anava per dins.
Vaig començar a explicar el meu passat. Els vaig dir que en tota la vida mai no havia tingut un destí massa concret, els meus moviments i les meves intencions sempre havien estat desballestades i sense un objectiu definit. Mentre alguns rumors s'estenien per la sala vaig continuar amb aplom i seguretat. Si alguna cosa havia estat constant però en la meva vida, havia estat el continu festeig amb conductes políticament incorrectes, havia jugat amb els límits, fins i tot, de la legalitat. Probablement els set pecats capitals havien estat des de un bon principi el meu llibre de capçalera i el meu afany per complir-los, en el pitjor sentit de la paraula, m'havia portat a terribles actes en favor de la més infame perversió.
Vaig notar un cert estat d'inquietud entre els assistents i alguns xiuxiueijos que sortien de les darreres files, en canvi, el moderador somreia i assentia amb el cap una vegada i una altra a les meves explicacions.
Sense voler entrar en detalls, vaig passar de puntetes per damunt de les meves activitats relacionades amb el tabac, l'alcohol, les drogues i el sexe. Sense oblidar per descomptat altres activitats, considerades per mi mateix com de menor importància, relacionades amb la droperia, la golafreria i altres malvestats per l'estil.
Justament quan anava a entrar directament en l'explicació del meu projecte de futur i les meves ambicions de cara a acabar la meva impresentable existència de la manera menys ética possible, una senyora de la segona fila em va interrompre i em va preguntar:
- Així doncs, vosté deu ser el dimoni ?
Vaig reflexionar un moment i vaig respondre conscient de que aquella seria la darrera frase de la meva ponència i que amb allò ja quedaria tot dit :
- No senyora - vaig començar fent-me una mica l'ofès i continuant amb tanta bonhomia com vaig ser capaç - jo, senyora, sóc un cercle viciós.