Desorientat

Quan em van proposar anar a aquella exposició, la veritat va ser que se’m va obrir una finestra d’esperança. Vaig pensar que seria una bona ocasió per a tornar a tenir relacions socials, conèixer gent nova i viure noves experiències.

He de reconèixer que portava una mala temporada i d’alguna manera patia una forta crisi d’identitat. No acabava de saber ben bé qui era i la gent tampoc hi ajudava massa amb els seus consells i comentaris.

Per una banda n’hi havia que em deien que desprenia llum i confiança, que el meu exemple havia de servir als altres per indicar-los el camí que havien de seguir, però que jo era tant esplèndid que no només oferia un camí sinó que donava a tothom diverses opcions. A mi tot això em feia sentir com un canelobre de set braços...

D’altres, potser amb més mala fe que no pas encert, em definien com a tòxic, reiteraven una vegada i una altra que els meus tentacles eren verinosos i que feia mal a tothom qui se m’acostava, com una medusa. Per descomptat que quan em deien això jo no em sentia gens reconfortat.

He de reconèixer que tal com diu la dita, la confiança fa fàstic. Gent propera i de tota confiança, havien gosat en més d’una ocasió dir-me que si no m’espavilava una mica enlloc d’anar endavant acabaria anant endarrere. I jo en la soledat del meu estudi em veia com un cranc...

El cas és que tothom deia la seva i jo no acabava de trobar-me de cap manera.

Vet aquí que ara, finalment, sóc a l’exposició, rodejat de companys que cadascú a la seva manera diuen coses diferents.

Ah!!! Se m’oblidava de comentar-ho, jo sóc un quadre, si un quadre d’aquests que fan els artistes i que ningú sap massa ben bé que volen dir i que tothom hi diu la seva.

El que ara m’angoixa és que no sé si m’han penjat del dret o del revés, a vosaltres que us sembla ?