La finestra

És diumenge, em llevo i obro la finestra de la cuina. Aquesta mena de ritual el faig cada dia d’ençà que visc en aquesta casa al bell mig del bosc. M’agrada mirar que tot és al seu lloc, com m’agrada a mi, i que puc començar el dia respirant aire fresc.

Però avui ha estat diferent. Paro l’orella amb atenció, sento com una mena de murmuri que ve dels arbres. Tanco els ulls, encara enlleganyats i amb els dits índex em frego les orelles per sentir-hi millor, torno a obrir els ulls i efectivament sento que els arbres estant parlant:

- A veure roure, com vols que juguem als quatre cantons ? Nosaltres som arbres i no ens podem moure d’on som...- va dir l’alzina.

- Nois, és que quan veig que la canalla hi juga em fan molta enveja... – va respondre el vell roure, de ben segur centenari.

- Però la canalla juga amb nosaltres, no nosaltres amb ells – va sentenciar el pi – Perdona que t’ho digui, però roure, em sembla que ja repapieges una mica...

Tanco la finestra d’immediat. Espantat, vaig cap al lavabo i em rento la cara amb aigua freda, em miro al mirall encara amb la cara molla i penso : Caram! Ara parlen els arbres ?

Torno a la finestra i miro a fora altra vegada. De moment tot sembla al seu lloc. Tot tranquil, com sempre. Respiro alleujat i estiro el braços mentre faig un sensacional badall.

- I si juguem al tres en ratlla ? – insisteix el roure.

- Per la mort de Déu, som arbres i no ens podem moure del lloc on som plantats. Com se t’han de dir les coses ? – replicà l’alzina, una mica emprenyada per tanta insistència.

- A més, només som cinc...i per jugar al tres en ratlla hauríem de ser sis – va dir el pi mentre se li escapava el riure per sota d’una branca.

Obro els ulls i la boca entre espantat i cagat de por. Ja hi tornen ! . Tanco la finestra, vaig al lavabo, em fico a la dutxa i obro sense contemplacions l’aixeta de l’aigua freda. Ben bé dos minuts sota el raig implacable i gèlid. Surto tremolant com una fulla i em repiquen les dents. Sense ni tant sols acabar d’eixugar-me torno a la finestra. L’obro i trec el cap a fora amb prudència. Escolto amb atenció...res, de moment res...De sobte, només una remor cada vegada més forta, com si una gran llosa de pedra llisqués mica en mica. Els arbres, quiets i en silenci, com esperant alguna cosa.

- Voleu fer el favor de callar d’una vegada ! Deixeu reposar els morts en pau ! – diu el faraó que acaba de sortir de la piràmide.

Tanco la finestra de cop. A l’entrar a la meva habitació veig al damunt de la tauleta de nit aquell magnífic llibre d’en Pere Calders que estava llegint ahir i una ampolla de whisky buida.

- Mare de Déu ! Quina ressaca!

La terra promesa

A punt d’alba van sortir de port. El far encara anava fent girar la seva llum incansablement. Els van dir que a ultramar trobarien un món meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’allò més planera.

Aquella promesa els va omplir d’esperança.

I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.

- Què falta gaire ? - va demanar el més petit de tots.

- No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.

P.D. – Per a tots els qui cercant el seu futur, només han trobat la mort enmig de la solitud del mar.

Tots som iguals

A la Flora i a en Florenci els agradava passejar distretament pels voltants del poble, agafats de la mà, com si fossin dos jovencells. Caminaven sense un rumb massa concret, a vegades llargues estones sense dir-se gran cosa, i mirant el paisatge que havien vist una i mil vegades però que continuaven trobant encisador. Veure com canviaven els colors dels camps amb el pas de les estacions de l’any els fascinava. Sempre eren els mateixos camps, però mai eren iguals.

- Fixa’t Flora – li deia sovint en Florenci – sempre igual però sempre diferent. 

Després d’un revolt en el camí van arribar a aquell immens camp de blat, preciós, el color verd començava a daurar-se amb els primers dies de sol de l’estiu i aleshores va ser quan van sentir un murmuri com si una multitud estès parlant en veu baixa.

- Ho sents Florenci ? – li va demanar la Flora obligant-lo a aturar-se al llindar del camp.

- Si, que deu ser ? Sembla com si el murmuri vingués arran de terra...

Es van ajupir a la gatzoneta i els seus ulls van quedar a l’alçada de les espigues i enmig van veure un frondós entapissat de roselles. Van parar bé l’orella i van sentir:

 -Jo sóc gallaret

- I jo rosella

- I jo babol

I mica en mica anaven sentint més veus que reclamaven la seva identitat : abapol, gall, gallgallaret, lloca, paparota, peperepep, quequerequec, quicaracós, quiquiriquic, pipiripic, roella.

És van mirar sorpresos en adonar-se que eren les flors que parlaven. De sobte es va sentir una veu més poderosa que venia d’una rosella espectacular que va dir :

- Molt bé companyes, ja n’hi ha prou. Totes sou diferents, però en el fons totes sou iguals. Com els humans...

La Flora i en Florenci es van aixecar, es van mirar, i segurs d’haver aprés una nova lliçó de la natura, van continuar caminant agafats de la mà amb un somriure als llavis.

Mirall

A mi m’agrada mirar-me al mirall, no puc fer-hi res, em fascino jo mateix cada vegada que em veig. I no és només la meva imatge, que em plau d’una manera irresistible, també hi fa el meu entorn, tot el que m’envolta és meravellós. Sembla mentida, que en un món tant tecnològic i virtual com el que estem vivint, un estri sense cap mena de mecanisme pugui ser-nos tant fidel i mostrar-nos alhora a nosaltres mateixos i tot el que tenim al darrera sense necessitat de girar-nos, vet aquí el senzill funcionament d’un mirall o espill, que dirien els intel·lectuals amb ínfules de saviesa per damunt de la mitjana dels mortals.

Potser si que sóc una mica presumptuós o potser una mica massa, potser pateixo de meliquitosi o llombrígolfagia (que diria un meu amic, en Jordi de M., en referència a la tendència a mirar-se el melic en excés, paraules inventades però boniques a parer meu), per això cada dia al matí quan em llevo el primer que faig és anar a mirar-me al mirall i gaudir-ne una estona.

Avui veig al meu darrere i mirant amunt un cel blau, fosc, quasi negre. Just a sota uns tons rogencs, com un foc en captivitat a punt d’esclatar. Guaito l’aigua tranquil·la i veig que és d’un color que mai no sabré si és blau o verd, potser per això es va inventar el color turquesa, que és un color prou definit per no definir si les coses son blaves o verdes. I a sota, la terra, encara fosca, potser negra, però ella no és així, el que passa és que li falta la llum.

I jo enmig de tot aquest paisatge, sortint entre les boires, mostrant el meu esplendor i reflectint-me triomfal en el mar, mare de tots els miralls. Èpic i apoteòsic alhora, qui sap si mai acabaré sent llegenda i model per a generacions futures. Tot plegat és preciós. M’agrado i m’agrada molt. Que fantàstiques que son les sortides del sol !!! Estic emocionat...

De sobte sento una plantofada al clatell i la veu de la meva mare que com cada dia m’escridassa :

- Ja n’hi ha prou de mirar-se al mirall ! Quantes vegades hem de dir-te que tu no ets una sortida de sol caram ! Tu ets una posta de sol i no has de sortir fins al vespre !

El clatell em cou pel calbot que m’ha clavat, com cada dia, i també com cada dia me’n torno a la meva habitació a esperar al vespre per poder sortir. Però és que sóc tant guapo que no puc estar-me’n de mirar-me al mirall...

Giraquè

En el transcurs de la meva vida, sovint, m’he fet preguntes d’aquelles que no van a parar enlloc. Potser les preguntes si que d’alguna manera van a parar a algun lloc, ara el que és ben segur és que les respostes o possibles respostes, no.

Per exemple, per què els humans del cantó de la lluna que no veiem, en diem la cara oculta de la lluna ?. Per descomptat que la resposta només és vàlida per nosaltres. En el suposat cas de què a l’altra banda de lluna hi visqui algú, òbviament per ells la cara oculta de la lluna és la que veiem nosaltres. Quina ambigüitat més gran que pot arribar a tenir el concepte ocult.

Però és clar que totes aquestes percepcions el senyor Einstein les va justificar amb la seva esplèndida teoria de la relativitat, que ara no ve al cas ni tan sols és el tema que ens ocupa.

Segurament us preguntareu a què ve aquest discurs quan us trobeu al davant d’un quadre atapeït de gira-sols. Va a parar a algun lloc aquesta pregunta ? Doncs si, d’alguna manera tot va a parar a algun lloc d’una forma o altra.

Un bon dia, jo em vaig preguntar a mi mateix, és la única manera que he trobat de que els altres no pensin que sóc un ximple, si era cert que els gira-sols, durant el dia anaven fent un moviment de rotació cercant la cara visible del sol. I encara us diré més, aquesta pregunta immediatament me’n va portar una altra. Si és cert que fan un moviment de rotació cercant la llum del sol, podria molt ben ser que en les nits de lluna plena, quan es desfermen els més baixos instints i els licantrops es transformen, els gira-sols esdevinguessin en gira-llunes ? Vet aquí el dilema.

La qüestió era prou extravagant com per a anar-ho a preguntar a algun botànic més bregat en la matèria que no pas jo i com que vaig sentir vergonya pròpia en el fons de la meva intimitat, vaig pensar que fóra interessant comprovar-ho en persona.

Només vaig haver d’esperar a la següent lluna plena i anar d’expedició a un camp de gira-sols proper a casa. No em calia portar cap lot doncs amb la claror de la lluna m’hi veia perfectament, els gira-sols eren allà mateix, junts, ordenats, potser donant-se caliu els uns als altres. No m’hi volia apropar massa per no intimidar-los ni destorbar-los amb la meva presència. Vaig estar més d’una hora esperant algun moviment de rotació, però en aquell camp semblava tot tranquil, no es bellugava res.

Una mica decebut, jo que em pensava que faria una descoberta que marcaria un abans i un després en el món de la botànica, va resultar que quan estava ben a prop em vaig adonar que els gira-sols, a la nit...dormen abraçats els uns amb els altres.

P.D. – Pels qui sou curiosos de mena us diré que els gira-sols no es mouen, ni giren per cercar la llum del sol. El que si que és cert, però no sempre, pel que he investigat, és que els capolls de les flors, abans d’obrir-se, tenen una tendència a orientar-se cap a llevant.

El vestit nou

No entenia ben bé perquè les persones tenien la mania de celebrar els aniversaris que coincidien amb el que en diem números rodons, deu, vint-i-cinc, cinquanta, setanta-cinc... Com si no fos bonic celebrar el catorze, el trenta-tres o el vuitanta-quatre.

En qualsevol cas i donat que en unes setmanes faria deu anys va decidir demanar el regal que més il·lusió li feia. Demanaria als seus pares que li regalessin un vestit nou.

- Pel meu aniversari vull un vestit nou – va dir mentre tots tres sopaven.

- Doncs molt bé. Si vols, aquest dissabte a la tarda anem al centre comercial i tries el que més t’agradi. Deu anys s’han de celebrar ben celebrats. – li van respondre.

- Es que a mi el que em faria més il·lusió seria que me’ls féssiu vosaltres...

- Nosaltres ?

- Si, vosaltres. Podem anar a comprar la roba i jo us dic com m’agradaria que fos. I vosaltres el feu. Jo encara no sé cosir, però si em deixeu, i prometo anar amb compte amb les tisores, us puc ajudar a tallar les peces...Què us sembla ?

- Bé, si et fa il·lusió endavant. A veure del que som capaços de fer tots plegats...

El dissabte a la tarda, enlloc d’anar al centre comercial, van anar a la botiga de la senyora Trini a comprar la roba. La senyora Trini tenia una de les darreres botigues on venien roba a metres, de totes les menes i de tots els colors.

- Aquest color daurat m’agrada per la part del davant de la faldilla. M’hi posaràs uns botons vermells ben grossos ?

- I tant. És el teu vestit i tu tries la roba i els colors.

I anà triant robes de molts colors, verd, vermell, morat...tots els colors per la faldilla i una seda negra per la part de dalt.

- Vull que la faldilla sigui de molts colors, quasi com l’arc de Sant Martí i que destaqui molt, per això la part de dalt ha de ser negre...

- Reina santíssima quina imaginació  que tens ! Si ho vols així, així ho farem.

Aquelles dues setmanes que faltaven per l’aniversari van ser frenètiques. Cada dia a la tarda, des de que tornava de l’escola i fins a l’hora de sopar, tots tres treballaven en el vestit. Tallar, cosir, emprovar, retocar... A mida que anava agafant forma, el vestit cada dia anava fent més patxoca, era elegant i vistós. Els colors li donaven una mena de vida pròpia i una gran personalitat.

- Ho veieu com aquest és molt més bonic que els que venen al centre comercial ? Aquest serà únic !!!

- I tant únic !!! – reien els seus pares – Únic com tu, com totes les persones. Tots som únics i especials i per això ens hem de respectar sempre.

- D’acord, d’acord...ara no em feu un sermonet...- va respondre en Francesc Xavier mirant embadalit el seu vestit nou.

P.D. – Pel respecte a totes les orientacions sexuals i identitats de gènere.

Vegetalistes (potser políticament incorrecte...)

Amb la mare ens agrada passejar, sobretot quan fa bo, a la primavera, quan no fa ni fred ni calor. No fa gaire, caminant per un corriol entre alzines, roures i altres arbres que no coneixem pel nom tot i que els hem vist un munt de vegades, vam arribar a un prat encatifat per mil flors. Bé, no les vam comptar, però el cas és que n’hi havia moltes.

- Mira mama, quantes flors !!! – vaig gairebé cridar – N’hi ha de grans, de petites, de colors vius, de colors tristos, hi ha flors de tota mena, són precioses !!! Les flors estan vives mama?

- I tant !!! Les flors són éssers vius amb vida pròpia, i a la seva manera, fan com nosaltres, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. I no només les flors, tots els vegetals, arbres i plantes de tota mena. Hi ha qui diu que fins i tot tenen sentiments, també a la seva manera, però sentiments com nosaltres...

- D’acord mama...ens les mengem ?

- I ara !!! No t’acabo de dir que són éssers vius amb sentiments... Com et pots plantejar de menjar-te una cosa tant bonica sabent que en el moment en que li clavis queixalada, patirà i morirà sense remei...

- Però mama... nosaltres som vaques i les vaques mengem herba i...flors...

- Doncs, mira que et dic, això d’anar assassinant herbes i flors sense mesura s’ha acabat. A partir d’ara nosaltres ens farem vegetalistes i defensarem el maltracte i l’explotació vegetal.

- Molt bé mama... i que menjarem doncs ?

- Botifarra, nena, menjarem botifarra. La botifarra ve del porc que és un animal brut, gens agraciat i que al cap i a la fi és una adaptació domèstica dels magnífics senglars de bosc.

- I res més mama...?

- Doncs... si ens hi veiem en cor també menjarem insectes i rèptils que en general fan molt fàstic a tothom i no serveixen per gran cosa...

- Molt bé mama...així nosaltres som les dues primeres vegetalistes del món ?

- Em sembla que si.

P.D. – Tots els extrems es toquen i totes les masses piquen.

Bzzz, bzzz

- Bzzz, bzzz vols dir que no anem massa lluny ?

- Bzzz, bzzz no home no, ja veuràs quina cosa més bonica que t’ensenyaré. Des de la nostra perspectiva, el món és tot un altre univers, res és el que sembla. I mira que et dic, jo encara diria més, tot és relatiu, podem transformar la realitat a la nostra conveniència, sense límits, sense censura, aquesta és la màgia de la llibertat plena...

- Bzzz, bzzz, perdona que t’ho digui però no t’entenc gaire...bé, de fet no t’entenc gens.

- Bzzz, bzzz , doncs t’ho explicaré d’una altra manera a veure si ho entens. Com va dir en el seu moment en Bruce Lee : “Open your mind”. És a dir, obre la teva ment. No et quedis en la creença simplement del que veus. Has de veure el que vols veure, la teva ment és prou poderosa per a fer-ho, no et creguis el que vegis, has de veure el que creguis... ho entens ara ?

- Bzzz, bzzz gens ni mica. Cada vegada pitjor...

- Bzzz, bzzz a veure si me’n surto. Veus aquí baix ?. No et sembla fabulosa aquesta petita barca de pescadors ?

- Bzzz, bzzz barca de pescadors ? I com ho saps que és una barca de pescadors ?

- Bzzz, bzzz és evident, només has de veure les canyes, si no m’erro n’hi ha vint-i-dues al voltant de l’embarcació. És fàcil que estiguin pescant tonyines, diuen que perquè la tonyina sigui bona s’ha de pescar amb canya...

- Bzzz, bzzz que vols que et digui...i aquest mar tant rosat ?

- Bzzz, bzzz sens dubte estem al damunt del Mar Roig, hi ha coses que són evidents.

- Bzzz, bzzz potser et començo a entendre i m’agrada el que veig. Què més ?

- Bzzz, bzzz doncs... està clar que estan pescant doncs el vaixell està aturat. Veus com no surt fum de la xemeneia, tenen els motors aturats per a no espantar a la pesca. Les tonyines són uns peixos molt sensibles i una mica porucs. Si hi ha massa fressa marxen a cercar llocs més tranquils...

- Bzzz, bzzz d’acord, m’has convençut. És bonic obrir la ment, és com viure diferents vides al mateix temps. Podem veure alguna altra cosa, ara que ja tenim la ment oberta ?

- Bzzz, bzzz i tant ! Només ens hem de concentrar una mica i deixar volar el pensament...

- Bzzz, bzzz...

- Bzzz, bzzz...

De sobte es va sentir una forta patacada, com una cleca ben donada i amb precisió.

- Me cago’n tot!!! – va dir aquella noia d’ulls blaus, que estava prenent el sol. I encara va afegir espolsant-se les mans – Quin fàstic !!! N’he enxampades dues alhora, ara m’hauré de rentar les mans...

El periquito

Quan era petit vaig agafar el xarampió. A l’escola i va haver una passa i més tard o més d’hora ens va tocar gairebé a tots els de la meva classe.

- Ha de fer repòs a casa i prendre aquestes medicines – va dir el metge amb posat seriós – és una malaltia molt contagiosa i convé que no s’escampi més.

Els primers dies em trobava força malament, febre, picors i malestar general. Però quan els medicaments van començar a fer efecte a mi em semblava que ja em trobava bé però els pares no em deixaven sortir de casa. – Ho ha dit el metge – m’advertien – i has de fer bondat.

Però jo m’avorria com una ostra, ja n’estava fart de jugar jo sol com un mussol. El meu avi, que em venia a veure cada dia, procurava distreure’m tan bé com podia. Jugàvem al parxís i com a bon avi que era, es deixava guanyar només perquè jo estigués content. Però això també va acabar d’avorrir-nos a tots dos. Un bon dia es va presentar amb un embalum tapat per una mena de llençol, ho va deixar sobre la taula del menjador i em va dir:  - Apa, destapa-ho a veure si t’agrada !

Vaig estirar el drap amb il·lusió per veure que era i va aparèixer una  gàbia amb un periquito, que pobret, estava ben espantat.

- Avi, és molt bonic, però tancat dins de la gàbia, no pot volar, pobret !

- Doncs si vols, deixem-lo volar – va respondre l’avi tot obrint la porta de la gàbia.

El periquito va sortir com un llamp i va començar a volar donant voltes i més voltes al menjador de casa. L’avi i jo rèiem com dos beneits mentre el guaitàvem.  Anava d’una banda a l’altra i se’l veia feliç. De tant en tant s’aturava al damunt de la làmpada del menjador o sobre la barra de les cortines i feia monades. Era fantàstic. En un dels seus esvalotats vols el periquito va anar cap a la finestra, ell no sabia que estava tancada i que hi havia un vidre enmig i s’hi va estampar. Va caure en rodo a terra mig estabornit. L’avi i jo ens hi vam atansar a poc a poc i tot que i no tenia molt bona pinta encara era viu.

- Te una ala trencada – va dir el veterinari – pot viure sense problemes, però no podrà tornar a volar mai més.

Aquella bestiola va quedar ensopida i només caminava pel terra de la gàbia amunt i avall, tot i que sempre tenia la porta oberta mai sortia. Estava trist, i jo també i l’avi potser encara més.

Al cap d’un parell de dies es va presentar l’avi amb un globus d’aquests que venen ales fires i em va dir :

- Necessito quatre cordills i un cistellet.

 L’avi era traçut com ell sol, amb el globus, els quatre cordills i un cistellet de vímet va construir un fabulós globus aerostàtic a mida de periquito. Vam agafar l’ocellet amb compte i el vam posar al cistellet, jo comandava el globus que vam lligar amb un cordill més llarg i passejàvem per tota la casa. El periquito treia el cap per la cistella i contemplava el “paisatge” de totes les habitacions. Se’l veia feliç. I l’avi i jo també. Ha estat una sort agafar el xarampió !

D'unes o dunes...

Ja hem arribat – vaig dir en veu alta, al cap i a la fi sóc la responsable de la marxa.

Voleu dir que és aquí ? – va demanar  la secretària.

Crec que si, però no podem entrar pas totes. No fos cas que donéssim una mala impressió.

Està bé – curt i ras va respondre l’assistenta. – Només entrarem cent trenta-dos mil trilions de representats, els altres que esperin a fora.

A la façana ho anunciava ben clar : Conselleria de Treball, Afers socials i Famílies. Vam travessar el portal i ens vam dirigir cap al directori que hi havia penjat en una de les majestuoses columnes de l’edifici. Departament d’ocupació 3r pis. Com que no cabíem a l’ascensor vam pujar per l’escala, feixugament i procurant anar ben juntes.

Vam entrar al despatx i rere una finestreta hi havia un funcionari amb el cap cot que ni es va immutar en veure’ns, només va remugar:

- Bon dia, que se’ls ofereix ?

- Bon dia senyor, veurà... nosaltres som unes dunes...

- D’unes què ? – em va interrompre immediatament

- No, perdoni, no he dit d’unes...he dit dunes. Dunes de sorra, del desert, dunes de tota la vida vaja...

- Dunes ? – va demanar aixecant finalment la vista i quedant absolutament sorprès de veure quatre dunes al seu davant.

- Si som dunes del desert i busquem feina, al desert com us podeu imaginar els dies es fan molt llargs i avorrits i les nits son fredes i sòrdides d’allò més.

- Però quina mena de feina creuen que els poden donar... – l’home la veritat no s’ho acabava de creure, però s’esforçava en seguir-nos la corrent.

- Doncs nosaltres hem pensat que podríem treballar al Pirineu, per donar un toc exòtic a les estacions d’esquí. A Dubai, no sé si n’està al cas, a un xeic se li va acudir muntar unes pistes d’esquí al desert i tenen un èxit espectacular entre els turistes...Potser unes dunes al costat de l’aparcament de La Molina o Baqueira, farien les delícies de la canalla i també dels grans...

L’home, malgrat que probablement estava en estat de xoc per la proposta, va donar-nos una resposta no sé si massa brillant, però el cas va ser que es va treure el problema del damunt.

- Ah! Si és per això, millor que vagin a la Direcció General de Turisme, de ben segur que trobaran una solució per a vostès -   i va tornar a cotar el cap, fent veure que la conversa s’havia acabat.

- I al Maresme ? A la platja ? Encara que sigui en precari i amb contracte de mitja jornada, és que al desert estem molt soles i a nosaltres ens agrada la companyia, ho entén oi ?

Però no ho va entendre i els cent trenta-dos mil trilions de grans de sorra vam haver de marxar escales avall, quatre dunes i una gran dissort. 

Desorientat

Quan em van proposar anar a aquella exposició, la veritat va ser que se’m va obrir una finestra d’esperança. Vaig pensar que seria una bona ocasió per a tornar a tenir relacions socials, conèixer gent nova i viure noves experiències.

He de reconèixer que portava una mala temporada i d’alguna manera patia una forta crisi d’identitat. No acabava de saber ben bé qui era i la gent tampoc hi ajudava massa amb els seus consells i comentaris.

Per una banda n’hi havia que em deien que desprenia llum i confiança, que el meu exemple havia de servir als altres per indicar-los el camí que havien de seguir, però que jo era tant esplèndid que no només oferia un camí sinó que donava a tothom diverses opcions. A mi tot això em feia sentir com un canelobre de set braços...

D’altres, potser amb més mala fe que no pas encert, em definien com a tòxic, reiteraven una vegada i una altra que els meus tentacles eren verinosos i que feia mal a tothom qui se m’acostava, com una medusa. Per descomptat que quan em deien això jo no em sentia gens reconfortat.

He de reconèixer que tal com diu la dita, la confiança fa fàstic. Gent propera i de tota confiança, havien gosat en més d’una ocasió dir-me que si no m’espavilava una mica enlloc d’anar endavant acabaria anant endarrere. I jo en la soledat del meu estudi em veia com un cranc...

El cas és que tothom deia la seva i jo no acabava de trobar-me de cap manera.

Vet aquí que ara, finalment, sóc a l’exposició, rodejat de companys que cadascú a la seva manera diuen coses diferents.

Ah!!! Se m’oblidava de comentar-ho, jo sóc un quadre, si un quadre d’aquests que fan els artistes i que ningú sap massa ben bé que volen dir i que tothom hi diu la seva.

El que ara m’angoixa és que no sé si m’han penjat del dret o del revés, a vosaltres que us sembla ?

El concurs

Tot i que estàvem molt lluny de la perfecció finalment vam decidir participar en aquell concurs. Feia molt de temps que ens hi dedicàvem i la veritat es que teníem força traça i sobretot molta il·lusió. Volíem participar en aquell concurs per prendre consciència de les nostres habilitats al davant d’un públic que no sabíem fins a quin punt seria estricte a l’hora de puntuar la nostra actuació.

En un principi no acabàvem d’estar d’acord. Unes quantes, potser les més romàntiques i somiatruites, encara brandien aquell antic argument de què l’important era participar. A l’altra banda hi havia les més competitives, les que creien i defensaven que si no participàvem amb la intenció de guanyar no calia sortir de casa. Per tant vam decidir que mentre ho discutíem,  es tractava de preparar-nos bé i si arribava el cas, competir.

Per coordinar els nostres moviments amb la màxima precisió ens vam repartir en quatre equips. Ens vam assignar un color a cada equip per què tothom sabés sempre quina era la seva funció i evitar els possibles errors de sincronització. L’equip negre, les més fortes i valentes al darrera de tot, ens calia muscle i potencia per tenir una bona arrencada. Just al davant, les verdes, potser no tant fortes com les negres però si prou corpulentes per a transmetre l’energia amb tota la seva contundència al següent grup. Aquest grup serien les blaves, la seva funció no era altre que administrar la potencia transmesa però sempre amb control i estabilitat. La feina de les blaves era molt important per arribar a assolir un final espectacular, però digne alhora. I finalment les blanques. Les blanques, de ben segur les més creatives, havien d’acabar l’exercici amb originalitat i boniques filigranes estètiques per a convèncer al jurat i obtenir una puntuació destacada.

Finalment va arribar el dia del concurs, estàvem nervioses davant la incertesa del que seríem capaces de fer. Tot va anar molt ràpid, com un pim, pam, pum. I ja va estar.

S’ha de dir que no vam guanyar tot i que ens va sortir una onada prou bonica. En arribar a la platja ens van aplaudir molt, segurament valorant més l’esforç que no pas la traça, i és que les gotes d’aigua quan ens i posem, ens hi posem.

SI SÓN PEUS, CAMINARAN ( en homenatge a Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement, i que el mestre Pedrolo em perdoni...)

Els pares m’han portat a la platja. Jo mai no hi havia estat a la platja, ni tan sols sabia que era una platja i encara us diré més, ni tan sols sabia que les platges existien. És clar que si us he de ser sincer, la veritat és que a hores d’ara en sé ben poques de coses. Es podria dir que el meu cervell és gairebé verge. Però una cosa és saber, que com ja he dit no sé gairebé res, i l’altre és pensar, que això si que ho faig. Alguna vegada he sentit dir als pares que si aprenc a pensar correctament ja aniré aprenent coses. I tot que no entenc massa bé que vol dir això, de moment procuraré pensar a veure que passa.

Feia massa estona que era ajaçat a la meva petita gandula sota l’ombrel·la, per què no em toqués el sol, i m’avorria molt. El pare estava mig adormit al meu costat i la mare, a l’altra banda, llegia amb interès un llibre. Una de les coses que ja havia après era que si sobtadament començava a plorar sense solta ni volta, els pares corrien a veure que em passava i em proposaven alguna activitat de distracció.

- Pobret, deu tenir calor, porta’l fins a l’aigua i que es mulli els peus una mica – va dir la mare sense gairebé aixecar la vista del llibre.

El pare em va agafar amb una mà a sota el cul i l’altra per davant de la pitrera i va començar a caminar cap a l’aigua, jo de moment mirava cap avall i veia que el pare deixava unes marques molt curioses a la sorra després de cada pas. La veritat és que em cridava més l’atenció això que no pas el moviment, aparentment infinit, de l’aigua cap a la sorra. En arribar a l’aigua el pare es va ajupir i em va sucar els peus a l’aigua. Era molt freda, però molt freda, i vaig espeternegar fortament amb les cames. Al pare li va semblar que m’agradava i m’anava posant i traient de l’aigua, mirant a la mare amb satisfacció. Allò era un suplici, per tant vaig tornar a plorar amb ràbia a veure si em tornava cap a la gandula. I va donar resultat, vam girar cua i vam tornar cap a l’ombrel·la. De tornada vaig tornar a veure aquelles marques que el pare deixava a la sorra en caminar.

Altra vegada ajaçat còmodament a l’ombra vaig sentir que el pare li deia a la mare :

- Què llegeixes amb tant d’interès ?

- Una novel·la de Manuel de Pedrolo, “Si són roses, floriran...”

Aleshores el meu cervell va sofrir una mena de descàrrega i em va venir a la ment la imatge de les marques que el meu pare deixava a la sorra a cada pas i vaig pensar:

- Si són peus, caminaran...

I em vaig adormir amb la satisfacció d’haver après una cosa més.

L'arbre

(Quadre d'Anna Puigdomènech)

Fixeu-vos-hi be “nanos” ! Ens trobem davant de l’arbre de la vida. Més enllà de la nit de tots els temps aquest ha estat un símbol gairebé sempre religiós en les diverses cultures del món.

- Perdó... – es va sentir.

No m’interrompeu si us plau. Com anava dient, aquest símbol tot i que gairebé en totes les cultures ha estat un símbol religiós, també va ser utilitzat per Darwin, si, si, Darwin el de l’evolució de les espècies i tota aquesta enderga i ateu en la intimitat, per explicar l’evolució de les espècies a partir d’un tronc únic i les derivacions en famílies, que venien a ser les branques de l’arbre...

- Perdó... – es va tornar a sentir.

Si, gràcies, però les preguntes al final si us plau. Doncs el que dèiem del símbol religiós de l’arbre de la vida...Ara he perdut el fil...Ah! Si...el cristianisme l’identifica amb un arbre del paradís, just al costat de l’arbre de la ciència o del bé i del mal. Es diu que qui menjava el seu fruit adquiria d’immortalitat, però Adam i Eva van menjar primer la poma prohibida i els van expulsar del paradís.

- Perdó...- va insistir la veu...

Si us plau, deixeu-me continuar sense interrupcions, sino aquí se’ns hi farà de nit. El tema de la immortalitat en referència a aquest arbre també el toca la cultura xinesa i pel que sembla l’identifiquen amb un presseguer que només fa un préssec cada tres mil anys i qui se’l menja es torna immortal. Però això no és tot...

- Perdó... – la veu insistia una vegada més...

A veure, que no ha quedat clar que durant l’explicació no es pot interrompre !!! Qui és aquest impertinent que no para de tallar ell meu discurs amè i entenedor ? A veure qui és ?

Tot el grup es va quedar mirant-se els uns als altres buscant al culpable, però ningú no deia res.

Molt bé home !!! Qui és el valent que interromp cada moment i ara no gosa ni tan sols donar la cara ?

- Perdó, sóc jo. – la veu sortia del darrere mateix del professor. – Perdoni senyor, sóc l’arbre al qui us esteu referint tota l’estona i només volia dir-vos que jo no sóc l’arbre de la vida. Jo sóc només un humil i simple mandariner, que faig unes mandarines clementines boníssimes i dolces d’allò més. L’arbre de la vida, és un símbol, una icona, una creença, tant és si religiosa o pagana, fins i tot podria ser d’origen mitològic, tant se val. L’arbre de la vida l’ha de cuidar i regar cadascú. Tots som el nostre propi arbre de la vida... Però perdoni les interrupcions, la veritat és que hi posava tanta passió en les explicacions que he de reconèixer que ho feia molt bé... Ah! Per cert, si volen mandarines vostès mateixos, agafin les que els convinguin, aquest any n’he fet moltes i dolcíssimes !!!