SI SÓN PEUS, CAMINARAN ( en homenatge a Manuel de Pedrolo en el centenari del seu naixement, i que el mestre Pedrolo em perdoni...)

Els pares m’han portat a la platja. Jo mai no hi havia estat a la platja, ni tan sols sabia que era una platja i encara us diré més, ni tan sols sabia que les platges existien. És clar que si us he de ser sincer, la veritat és que a hores d’ara en sé ben poques de coses. Es podria dir que el meu cervell és gairebé verge. Però una cosa és saber, que com ja he dit no sé gairebé res, i l’altre és pensar, que això si que ho faig. Alguna vegada he sentit dir als pares que si aprenc a pensar correctament ja aniré aprenent coses. I tot que no entenc massa bé que vol dir això, de moment procuraré pensar a veure que passa.

Feia massa estona que era ajaçat a la meva petita gandula sota l’ombrel·la, per què no em toqués el sol, i m’avorria molt. El pare estava mig adormit al meu costat i la mare, a l’altra banda, llegia amb interès un llibre. Una de les coses que ja havia après era que si sobtadament començava a plorar sense solta ni volta, els pares corrien a veure que em passava i em proposaven alguna activitat de distracció.

- Pobret, deu tenir calor, porta’l fins a l’aigua i que es mulli els peus una mica – va dir la mare sense gairebé aixecar la vista del llibre.

El pare em va agafar amb una mà a sota el cul i l’altra per davant de la pitrera i va començar a caminar cap a l’aigua, jo de moment mirava cap avall i veia que el pare deixava unes marques molt curioses a la sorra després de cada pas. La veritat és que em cridava més l’atenció això que no pas el moviment, aparentment infinit, de l’aigua cap a la sorra. En arribar a l’aigua el pare es va ajupir i em va sucar els peus a l’aigua. Era molt freda, però molt freda, i vaig espeternegar fortament amb les cames. Al pare li va semblar que m’agradava i m’anava posant i traient de l’aigua, mirant a la mare amb satisfacció. Allò era un suplici, per tant vaig tornar a plorar amb ràbia a veure si em tornava cap a la gandula. I va donar resultat, vam girar cua i vam tornar cap a l’ombrel·la. De tornada vaig tornar a veure aquelles marques que el pare deixava a la sorra en caminar.

Altra vegada ajaçat còmodament a l’ombra vaig sentir que el pare li deia a la mare :

- Què llegeixes amb tant d’interès ?

- Una novel·la de Manuel de Pedrolo, “Si són roses, floriran...”

Aleshores el meu cervell va sofrir una mena de descàrrega i em va venir a la ment la imatge de les marques que el meu pare deixava a la sorra a cada pas i vaig pensar:

- Si són peus, caminaran...

I em vaig adormir amb la satisfacció d’haver après una cosa més.