El periquito

Quan era petit vaig agafar el xarampió. A l’escola i va haver una passa i més tard o més d’hora ens va tocar gairebé a tots els de la meva classe.

- Ha de fer repòs a casa i prendre aquestes medicines – va dir el metge amb posat seriós – és una malaltia molt contagiosa i convé que no s’escampi més.

Els primers dies em trobava força malament, febre, picors i malestar general. Però quan els medicaments van començar a fer efecte a mi em semblava que ja em trobava bé però els pares no em deixaven sortir de casa. – Ho ha dit el metge – m’advertien – i has de fer bondat.

Però jo m’avorria com una ostra, ja n’estava fart de jugar jo sol com un mussol. El meu avi, que em venia a veure cada dia, procurava distreure’m tan bé com podia. Jugàvem al parxís i com a bon avi que era, es deixava guanyar només perquè jo estigués content. Però això també va acabar d’avorrir-nos a tots dos. Un bon dia es va presentar amb un embalum tapat per una mena de llençol, ho va deixar sobre la taula del menjador i em va dir:  - Apa, destapa-ho a veure si t’agrada !

Vaig estirar el drap amb il·lusió per veure que era i va aparèixer una  gàbia amb un periquito, que pobret, estava ben espantat.

- Avi, és molt bonic, però tancat dins de la gàbia, no pot volar, pobret !

- Doncs si vols, deixem-lo volar – va respondre l’avi tot obrint la porta de la gàbia.

El periquito va sortir com un llamp i va començar a volar donant voltes i més voltes al menjador de casa. L’avi i jo rèiem com dos beneits mentre el guaitàvem.  Anava d’una banda a l’altra i se’l veia feliç. De tant en tant s’aturava al damunt de la làmpada del menjador o sobre la barra de les cortines i feia monades. Era fantàstic. En un dels seus esvalotats vols el periquito va anar cap a la finestra, ell no sabia que estava tancada i que hi havia un vidre enmig i s’hi va estampar. Va caure en rodo a terra mig estabornit. L’avi i jo ens hi vam atansar a poc a poc i tot que i no tenia molt bona pinta encara era viu.

- Te una ala trencada – va dir el veterinari – pot viure sense problemes, però no podrà tornar a volar mai més.

Aquella bestiola va quedar ensopida i només caminava pel terra de la gàbia amunt i avall, tot i que sempre tenia la porta oberta mai sortia. Estava trist, i jo també i l’avi potser encara més.

Al cap d’un parell de dies es va presentar l’avi amb un globus d’aquests que venen ales fires i em va dir :

- Necessito quatre cordills i un cistellet.

 L’avi era traçut com ell sol, amb el globus, els quatre cordills i un cistellet de vímet va construir un fabulós globus aerostàtic a mida de periquito. Vam agafar l’ocellet amb compte i el vam posar al cistellet, jo comandava el globus que vam lligar amb un cordill més llarg i passejàvem per tota la casa. El periquito treia el cap per la cistella i contemplava el “paisatge” de totes les habitacions. Se’l veia feliç. I l’avi i jo també. Ha estat una sort agafar el xarampió !