L'arbre

Psssst, psssst...

Qui em demana ?

Aquí sota senyor...

Senyor ? Si un cas senyora. Jo sóc una senyora branca. I tu qui ets galifardeu ?

Jo...un branquilló. Em podria dir que hi fem aquí ?

Doncs esperar Nadal, ja veus...

I per què no som al bosc ?

Doncs per què...cada any ens planten en aqueta plaça i esperem que sigui Nadal, ja veus...

I per què ens posen aquests ridículs llums de color blau ?

Doncs per què...a ells els sembla que així som més bonics, ja veus...

Ells ? Qui son ells ?

Doncs...ells i elles son aquestes bestioletes de dues potes que corren per aquí baix i ens guaiten i ens fan fotos i per uns dies es creuen ser més feliços, ja veus...

I quan hagi passat Nadal què ?

Doncs...malament rai nano. Normalment ens treuen els llums ens carreguen a un camió i ens porten a una planta de compostatge, ens esmicolen i ens trituren i ens porten el bosc per que servim d’adob per a fer crèixer altres arbres que un dia tallaran i portaran a la plaça, els penjaran llums de color blau i esperaran Nadal, com nosaltres. Aquest és el nostre cicle, ja veus...

Quina bestiesa i quina feinada ! I no seria més pràctic deixar-nos al bosc i qui ens vulgui veure que vlgui, qualsevol dia de l’any ?

Doncs..segurament, però no hi ha qui els faci entendre a aquestes bestioles, ja veus...

I...

Ja n’hi ha prou de preguntes branquilló ! Que tinguis un bon Nadal !

Igualment senyora branca...bon Nadal.

La tercera invasió

(Aquest conte ha estat publicat al butlletí electrònic de la SCCFF en l'edició de tardor de 2012.)

El governador estava mig endormiscat després de menjar el seu àpat favorit i el seu assistent anava acomodant delicadament els seus vuit tentacles en flonjos i confortables coixins.

Sobtadament entrà el secretari i fent voleiar els onze ulls amunt i avall,  cridà amb la boca anterior :

Senyor governador, ens estant envaint !!!

I com ho sabeu senyor secretari ? – digué el governador arrossegant la veu i incorporant el seu gelatinós cos endavant. 

Senyor governador, centenars de naus estant aterrant al nostre aeròdrom i els analistes es temen el pitjor. Els detectors de substància viva alienígena s’estan tornant bojos, pel que sembla a cada nau hi ha més d’un centenar d’éssers vius – continuà cridant el secretari.

I per què els nostres sensors de vigilància no ho han detectat ?

Pel que diuen els tècnics, aquestes naus que ens han envaït han arribat sobtadament, es veu que viatjaven a una velocitat molt propera a la de la llum. Naus de neutrins, ha confirmat el director general del laboratori de tecnologies avançades.

Naus de neutrins ? Sens dubte venen de molt lluny i tenen una tecnologia infinitament superior a la nostra. – El governador començà a lliscar damunt del seu llardós peu i dibuixà una espiral de baba al voltant del secretari – I son perillosos aquests visitants ?

No ho sé governador, vaig a demanar els darrers informes dels nostres observadors al lloc de l’aterratge. – el secretari es posà un tentacle a la tercera orella i tancà tots els ulls durant uns segons – Senyor governador m’informen que invasors han començat a baixar de les naus i es dirigeixen cap a la terminal. En principi no semblen amenaçadors doncs no mantenen cap formació militar ni aparentment duen armes. També m’informen que es mouen gairebé lliscant sobre una mena de peus que tenen al final de dues cames, la majoria es desplaçen lleugerament encorbats endavant i somriuen. Alguns porten a una de les dues úniques extremitats superiors una mena d’enginy que no sembla massa perillós i que els dona un aspecte de trípode quan es mouen. Aparentment n’hi de  dos sexes diferenciats, en principi, per la indumentària que cobreix la seva lletosa pell. Els de cap rodó al·lopècic porten una mena de fundes que els protegeixen les extremitats inferiors i els altres, que tenen el cap cobert amb una estranya substància filamentosa, molt més nombrosos per cert, duen una mena de tubular d’aparença tèxtil que no els tapa totalment les extremitats. Avancen amb pas lent, es fixen en tot el que veuen amb admiració i xiuxiueigen entre ells contínuament amb un codi de comunicació desconegut per a nosaltres. – informà el secretari.

En principi no semblen una amenaça – digué despreocupat el governador – però pel que dieu son molts. Ens caldria saber d’on venen o com a mínim de quina espècie son. Contacteu amb el Centre d’Identificació a veure que en saben.

Després d’uns instants d’espera el secretari digué :

Senyor governador, ja tenim una primera opinió amb una possibilitat d’error de només un 0,01 %. Els nostres científics creuen que son terrícoles però.....

Terrícoles !!! – bramà el governador – però com es possible que aquests éssers tinguin una tecnologia tant avançada ? I quin és el però que m’heu anunciat ?

Doncs pel que m’informen, podria ser que el secret de tot plegat fos dins d’unes bosses de color blau que porten tots i cadascun d’ells penjada a l’espatlla. Els nostres exèrts estan intentant esbrinar què significa la llegenda que llueixen.

Porten alguna inscripció críptica ? – interrogà el governador.

Efectivament senyor – contestà el secretari – a la bossa tots hi porten la grafia : IMSERSO.   

L'home gris

Hi havia una vegada un home gris. L’home gris no era un home de contrastos, més aviat al contrari era un home bastant constant. L’home gris no era ni blanc ni negre, era un terme mig i per aixó no destacava mai en res. L’home gris era tant gris que ni tant sols sabia anar en bicicleta.

L’home gris quan es posava al sol era tant tènue que no es veia i de nit en mig de la fosca no era prou clar i quedava mimetitzat en el no res. Portava una vida senzilla, discreta, segurament massa rutinària i aixó el convertia en un home sense alts ni baixos.

L’home gris no era ni optimista ni pesimista, ni alegre ni trist, ni tendre ni barroer. L’home gris ho relatitvitzava tot i aixó no el portava mai enlloc. Ni endavant ni endarrera, ni a començar ni a acabar res, ni a pujar ni a baixar. L’home gris era constant, com el temps.

Però l’home gris sempre havia somniat en ser alguna cosa més i aixó li donava un malestar general, que no era prou greu per prendre una determinació, ni prou lleu per a no fer-ne cas.

L’home gris tenia un problema, ni gran ni petit, però un problema. L’home gris tenia el cor de colors, però ell no ho sabia.

El Web

En Pepet volia ser modern però amb això de les noves tecnologies era més aviat una mica maldestre, sapastre i desastre. Els seus amics, per dir-ho d’alguna manera, coneixedors de les seves limitacions tecnològiques el van convèncer de què el que realment importava era tenir un espai web.

- Amb un espai web, seràs el “puto amo” de la xarxa – li deien – et coneixerà tothom i reberàs centenars de milers de visites per què tothom voldrà saber coses de tu. Això si, procurat un bon domini i que ningú en pugui registrar cap de semblant, si no ho fas així, fracasaràs.

- Què voleu dir ? – va respondre en Pepet desde el seu desconeixement no de causa si no més aviat informàtic.

- Doncs és molt senzill Pepet – els seus amics començàven a veure que l’estaven ensarronant de cap a peus – per exemple, si vols un domini que sigui pepet.com, quan vegin el teu èxit començaran a sortir espais webs amb noms similars, pep.com, pepe.com, pepu.com,...I tu perdràs popularitat per la fragmentació continuada e les visites a altres llocs. – amb aquesta darrera frase gairebé es parteixen de riure al davant mateix dels seus nassos.

- Ho tindré en compte. Vosaltres si que sou uns amics de debó – i amb una sentida abraçada es va acomiadar d’ells.

Obsessionat en que ningú li pogués copiar el domini (aquesta paraula li agradava, “domini”, li donava sensació de poder, de milhomes...) va estar dos mesos sense sortir de casa, rumiant i rumiant sense parar en la forma i manera de fer el nom del seu espai web inviolable. I finalment se’n va sortir, va fer dissenyar un espai web fantàstic i en va registrar el domini. L’endemà va convidar als seus amics a berenar i els va anunciar l’adreça oficial del seu espai web :

www. aquesteslespaiwebdenpepetiprouusenguardareudefernedaltres
ambnomssimilarsperquejoquanmenfadotincmoltmalhumoriperdoelsestrebsambmoltafaciliatiamesusadverteixoquesocescorpiielsescorpinstenimmoltmalalletipodemfermoltdemalsienshoproposemaixidoncsqueaneualertaambelquefeusinovoleutenirunproblemadedebo.cat

Què us sembla nois? – va dir ufanós, tot posant-se les mans a la cintura i somrient amb una falsa malícia.



L'ombra del gat

Hi havia una vegada un gat de carrer. Va neixer al carrer i vivia al carrer, però era un gat una mica més espavilat que els altres. De petit la seva mare es va esforçar d'alló més en ensenyar-li a caçar ratolins i ocellets. El va portar a tots els llocs on s'acumulava l'aigua de la pluja i sempre podria veure si tenia set. El va ensinistrar a esmunyir-se dels perills i a no refiar-se massa dels humans, doncs sovint alguns eren de mena traidors.

Però el gatet, un bon dia es va adonar que ja havia esdevingut gat i va començar a campar per les seves. Aviat es va adonar que allò de caçar i beure aigua bruta no estava fet per ell.

Aleshores va recordar que la seva mare li havia dit que alguns humans eren de mena traidors, per tant això volia dir que n'hi havia que no ho eren. Només calia trobar-ne un i fer-se'n amic.

Va voltar pel barri, entrant i sortint de patis i jardins. Va trobar nens que li deien "vine mixeta ! " i després li clavaven una pedregada, va trobar homes que el volien enverinar i d'altres que li engegaven els gosos.

Però un bon dia, estat assegut prenent el sol al davant d'una paret es va veure sorprés per una senyora que li posava un bol d'aigua neta i una mica de menjar al davant.

L'endemà hi va tornar i es va tornar a aseure al mateix lloc i la senyora va tornar a sortir i va tornar a donar-li aigua i menjar.

I mica en mica es van anar fent amics, a voltes fins i tot la senyora li parlava :

- Ets tant negre que a voltes no sé si ets tu o la teva ombra !!! - i reia ella sola.

Una altra preocupació que tenia el gat era saber com es deia realment. Havia sentit molts nens que el cridaven mixeta, però això no podia ser el seu nom. També havia sentit com alguna persona adulta, bastant estúpda per cert, li deia al seu fill quan ell passava - Mira un miau ! . Però ell estava segur de que tampoc no es deia miau. Aleshores va pensar que la senyora que li donava menjar cada dia el debia anomenar d'alguna manera, però no sabia, ni podia  preguntar-li.

I així van passar les setmanes, els mesos i els anys. Cada dia el gat asegut davant de la paret fent una ombra tant negre com ell mateix. I va passar tant de temps que cada dia el gat feia ombra a la paret que amb els anys hi va quedar una marca. Per això si algun dia arribava tard la senyora el cridava :

- On ets Gatffity ?

I així va ser com finalment va saber el seu nom.

La petita balena

Va nèixer un dia qualsevol, al cap i a la fi les balenes no celebren mai el seu aniversari doncs es veu que al mar no hi ha manera de tenir les espelmes del pastís enceses gaire estona.

Si voleu que us digui la veritat, tampoc no és massa important saber si era mascle o femella, pel que sembla en aquests animalons costa de veure quan son petits i només pesen uns 500 quilos.

El cas és que la nostra petita balena estava molt preocupada per què els altres habitants del mar, peixos i mamífers com ella mateixa o mateix, tant se val, es feien un tip de riure cada vegada que la veien.

I ella tornava amb la seva mare tot plorant i dient:

- Mama, mama, els altres animalets se'n riuen de mi.

- I que ho fa això ? - responia la mama balena.

- Doncs em diuen que els faig molta gracia per què sempre faig ganyotes.

- I es veritat, sempre fas ganyotes, però no per això t'has d'avergonyir de res.

- Ja ho sé, però a mi m'empipa. Jo no ho faig expressament.

- I és clar que no ho fas expressament. Ja vas nèixer així, fent ganyotes i potser això et farà ser diferent als altres i triomfar en aquesta vida i potser més enllà.

- Però com em pots dir això mama...com vols que una balena que fa ganyotes triomfi en aquesta vida i potser més enllà. De debó que t'ho creus ?

- I tant, n'estic completament segura. Sense anar més lluny, avui he parlat amb un senyor que es veu que li agrada escriure històries, un tal Herman no sé què, que m`ha dit que està molt interessat en tu.

- Molt bé, d'acord. Però tothom se'n riu de mi mama.

- Ja n'hi ha prou d'aquest coll !!!! Ja t'he dit que seràs famós i ara senyoret Moby Tic a sopar i a dormir!!!!

P.D. Herman Melville va publicar a l'any 1851 una novel.la, que d'alguna manera parlava de tot això.

Potser les coses no canvien tant.......

Fa molts anys, el meu avi, veient que jo no m'acabava de decidir cap on encaminar el meu futur, em va donar un consell d'aquells que deixen empremta:

Compraràs, vendràs....però mai no fabricaràs.

Potser va ser casual, potser va ser predestinat, però un dies més tard vaig ser contractat per una empresa de roba interior masculina de Mataró.

Vosté serà el nostre viatjant - em va dir l'amo de l'empresa arrapapat al darrera d'un impressionant taula de roure - la seva feina serà viatjar i vendre els calçotets que nosaltres fabriquem per tot el territori.

Les coses em van començar a anar bé i en un parell d'anys jo solet venia el vuitanta per cent de la producció de la fàbrica. Un bon dia passejant pel carrer, em va aturar un home i em va dir:

- Vosté és el viatjant que ven més calçotets del país oi ?

- Si senyor, per servir-lo.

L'home em va explicar que era el cap de produció d'una empresa  competència directa d'on jo treballava. Volíen contractar un venedor per a millorar els seus resultats i per això no estaven disposats a reparar en despesses. Em va fer una suculenta oferta econòmica i em van contractar com a venedor.

- I què volen que faci com a venedor, jo sempre he fet de viatjent...

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

Amb la meva experiència i la meva cartera de clients no em va ser gens difícil aconsseguir resultats profitossos per a l'empresa i per a mi.

Un bon dia em van comunicar que l'empressa s'havia fusionat amb un altre fabricant de calçotets i que el director comercial volia parlar amb mi.

- Vosté dirà - li vaig dir amb la màxima educació.

- Doncs és molt senzill, d'ara en endavant, vosté passarà a ser una peça clau dins del nostre equip. Haurà de reportar setmanalment la seva activitat i esperem que sigui un dels nostres millors comercials.

- Perdó, però com a comercial que he de fer,...jo sempre he estat venedor.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

La veritat és que tot continuava sortint rodat. Els calçotets es continuaven venent, per damunt de totes les crisis i modes. La veritat és que ser comercial, tampoc no m'anava malament.

Però es veu què el món no para de girar i un bon dia al matí se'm presenta un home molt seriós i em diu que és el cap de recursos humans, segueix dient-me que la meva antiga companyia ha estat absorvida per una gran multinacional del calçotet i que a partir d'aquell mateix dia començaré a treballar com a gestor de vendes.
- Perdó, però com a gestor de vendes que he de fer,..jo sempre he estat comercial.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

I dit i fet. Allò de gestor de vendes tampoc no semblava tant dolent, al cap i a la fi vaig continuar venent calçotets a tort i a dret.

Encara no havien passat dos anys que de bon matí m'apareix al meu davant un altre home i em diu.

- Bon dia, sóc el chief operanting officier del nou holding del calçotet.

L'home em va deixar anar un discurs incomprensible per a mi i em va dir que a partir d'aquell moment ja era un dels nous assessors comercials del holding.

- Perdó, però com a assessor comercial que he de fer,...jo sempre he estat gestor de vendes.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

Avui en dia, tinc un telèfon mòvil, un ordinador portàtil, un cotxe amb GPS, una secretaria que m fa totes les trucades i em planifica el dia, la setmana, el mes i potser la vida.

I la veritat és que cada diumenge a la tarda, quan vaig a veure al meu avi que encara és viu, no goso dir-li que sóc assessor comercial. Prefereixo que pensi que encara sóc viatjant, em sembla que tants canvis no els entendria.

Ni jo tampoc.

Per sort, el calçotet es continua venent sense massa problemes.