La tanda

Aquell havia de ser el partit del segle i a fe de Déu que ho va ser. Els millors jugadors del món enfrontats en el partit que era decisiu per a ratificar i confirmar realment quin dels dos equips era el millor del món. L'estadi com és natural era ple de gom a gom i per primer cop a la història dels mitjans de comunicació es retransmetia el partit per tots els canals de televisió del planeta (incloent-hi els infantils, els de reportatges de lleons del Serengueti i els pornogràfics). Absolutament tothom ho volia veure. Pel que sembla es va aconsseguir un share del 110% ( diuen que les dones embarassades es van posar auriculars a la panxa per què els encara nonats seguíssin la retransmissió).

El partit va començar amb puntualitat i l'estat de la gespa era excel.lent (de fet feia anys que l'estaven preparant i cuidant per l'ocasió).

A la primera part el joc no va assolir les expectatives del públic, els jugadors es mostraven conservadors i segurament la por de cometre un error va tenallar el seu habitual joc excels.

A la segona part van sortir amb més ganes i just quan faltaven deu minuts la màgia de l'esport va aparèixer al camp i tothom volia marcar el gol de la victória. Quan un equip atacava ho feia amb els onze jugadors i en correspondència l'altre equip es defensava també amb tots onze. Era una lluita acarnissada contra rellotge. Però ni els uns ni els altres van tenir encert i el partit va acabar amb un trist empat sense gols al marcador.

Realment la prórroga va passar sense pena ni glòria, l'esforç que van fer tots els jugadors a les acaballes del partit els va portar a esperar que passessin els minuts i jugar-s'ho tot al que en diuen la loteria dels penals.

El reglament era clar, una primera tanda de cinc i en cas d'empat, xuts alternatius fins que algú fallés. I aquest va ser el problema principal, després d'això el reglament no deia res més.

Cap a les dues de la matinada, quan el marcador era d'empat a vuitanta set gols, el públic va començar a desfilar cap a casa. L'endemà al matí, amb un resultat d'empat a quatrecents trenta dos, algunes televisions van començar a deixar la retransmissió i tornaren a la seva programació habitual.

L'extenuació dels jugadors va portar a la federació a permetre que també xutèssin els reserves primer i després els jugadors de les categories inferiors. Però no hi havia manera de trencar l'empat.

Uns mesos més tard, es va celebrar el penal 25.000 amb una botifarrada al voltant del camp i dos anys més tard hi va haver jugadors del primer equip que van aprofitar per penjar les botes i acomiadar-se de l'afició. Va ser tot molt emotiu.

387.944 penals després de començar aquella tanda, es va produir un fet insòlit en el món de l'esport i va ser que van començar a tirar penals els fills dels jugadors que havien començat el partit i després de cada llançament, l'àrbitre que ja rondava els seixanta anys, els donava una medalla commemorativa.

Pels amants de les estadístiques puc apuntar que fins a dia d'avui, han canviat de porteria 8.394 vegades (per a replantar la gespa i tasques de manteniment en general), l'estadi ha estat remodelat 6 cops (sempre per reduir-ne l'aforament fins a deixar-lo en 200 persones que acostumen a ser els familiars i acompanyants dels jugadors que els toca tirar), els marcadors electrònics s'han canviat 893 vegades (sempre pensant que amb un dígit més ja n'hi hauria prou), el senyor de la paradeta dels franfurts es va jubilar el dia del penal 1.000.000 i va convidar a tots els assitents a una ronda abans de tancar la paradeta, sempre s'ha xutat amb el mateix model de pilota que es canvia cada 10.000 xuts, i moltes coses més que ara no em venen a la memòria.

El cas es que han passat ja 35 anys des de aquell dia i encara es continuen tirant penals amb el mateix resultat d'empat. Gent de tot el món quan ve a la ciutat passa per l'estadi i es fa una fotografia al costat del marcador.

I això no es massa preocupant tot plegat. El problema el tindrem quan juguin la final de bàsquet els dos millors equips del món. Es veu que el reglament diu que en cas d'empat, s'anirant fent llançaments des de la línia de tir lliure fins que algú falli. I la veritat, veient com estan les coses, això em fa mala espina.