El Web

En Pepet volia ser modern però amb això de les noves tecnologies era més aviat una mica maldestre, sapastre i desastre. Els seus amics, per dir-ho d’alguna manera, coneixedors de les seves limitacions tecnològiques el van convèncer de què el que realment importava era tenir un espai web.

- Amb un espai web, seràs el “puto amo” de la xarxa – li deien – et coneixerà tothom i reberàs centenars de milers de visites per què tothom voldrà saber coses de tu. Això si, procurat un bon domini i que ningú en pugui registrar cap de semblant, si no ho fas així, fracasaràs.

- Què voleu dir ? – va respondre en Pepet desde el seu desconeixement no de causa si no més aviat informàtic.

- Doncs és molt senzill Pepet – els seus amics començàven a veure que l’estaven ensarronant de cap a peus – per exemple, si vols un domini que sigui pepet.com, quan vegin el teu èxit començaran a sortir espais webs amb noms similars, pep.com, pepe.com, pepu.com,...I tu perdràs popularitat per la fragmentació continuada e les visites a altres llocs. – amb aquesta darrera frase gairebé es parteixen de riure al davant mateix dels seus nassos.

- Ho tindré en compte. Vosaltres si que sou uns amics de debó – i amb una sentida abraçada es va acomiadar d’ells.

Obsessionat en que ningú li pogués copiar el domini (aquesta paraula li agradava, “domini”, li donava sensació de poder, de milhomes...) va estar dos mesos sense sortir de casa, rumiant i rumiant sense parar en la forma i manera de fer el nom del seu espai web inviolable. I finalment se’n va sortir, va fer dissenyar un espai web fantàstic i en va registrar el domini. L’endemà va convidar als seus amics a berenar i els va anunciar l’adreça oficial del seu espai web :

www. aquesteslespaiwebdenpepetiprouusenguardareudefernedaltres
ambnomssimilarsperquejoquanmenfadotincmoltmalhumoriperdoelsestrebsambmoltafaciliatiamesusadverteixoquesocescorpiielsescorpinstenimmoltmalalletipodemfermoltdemalsienshoproposemaixidoncsqueaneualertaambelquefeusinovoleutenirunproblemadedebo.cat

Què us sembla nois? – va dir ufanós, tot posant-se les mans a la cintura i somrient amb una falsa malícia.



L'ombra del gat

Hi havia una vegada un gat de carrer. Va neixer al carrer i vivia al carrer, però era un gat una mica més espavilat que els altres. De petit la seva mare es va esforçar d'alló més en ensenyar-li a caçar ratolins i ocellets. El va portar a tots els llocs on s'acumulava l'aigua de la pluja i sempre podria veure si tenia set. El va ensinistrar a esmunyir-se dels perills i a no refiar-se massa dels humans, doncs sovint alguns eren de mena traidors.

Però el gatet, un bon dia es va adonar que ja havia esdevingut gat i va començar a campar per les seves. Aviat es va adonar que allò de caçar i beure aigua bruta no estava fet per ell.

Aleshores va recordar que la seva mare li havia dit que alguns humans eren de mena traidors, per tant això volia dir que n'hi havia que no ho eren. Només calia trobar-ne un i fer-se'n amic.

Va voltar pel barri, entrant i sortint de patis i jardins. Va trobar nens que li deien "vine mixeta ! " i després li clavaven una pedregada, va trobar homes que el volien enverinar i d'altres que li engegaven els gosos.

Però un bon dia, estat assegut prenent el sol al davant d'una paret es va veure sorprés per una senyora que li posava un bol d'aigua neta i una mica de menjar al davant.

L'endemà hi va tornar i es va tornar a aseure al mateix lloc i la senyora va tornar a sortir i va tornar a donar-li aigua i menjar.

I mica en mica es van anar fent amics, a voltes fins i tot la senyora li parlava :

- Ets tant negre que a voltes no sé si ets tu o la teva ombra !!! - i reia ella sola.

Una altra preocupació que tenia el gat era saber com es deia realment. Havia sentit molts nens que el cridaven mixeta, però això no podia ser el seu nom. També havia sentit com alguna persona adulta, bastant estúpda per cert, li deia al seu fill quan ell passava - Mira un miau ! . Però ell estava segur de que tampoc no es deia miau. Aleshores va pensar que la senyora que li donava menjar cada dia el debia anomenar d'alguna manera, però no sabia, ni podia  preguntar-li.

I així van passar les setmanes, els mesos i els anys. Cada dia el gat asegut davant de la paret fent una ombra tant negre com ell mateix. I va passar tant de temps que cada dia el gat feia ombra a la paret que amb els anys hi va quedar una marca. Per això si algun dia arribava tard la senyora el cridava :

- On ets Gatffity ?

I així va ser com finalment va saber el seu nom.

La petita balena

Va nèixer un dia qualsevol, al cap i a la fi les balenes no celebren mai el seu aniversari doncs es veu que al mar no hi ha manera de tenir les espelmes del pastís enceses gaire estona.

Si voleu que us digui la veritat, tampoc no és massa important saber si era mascle o femella, pel que sembla en aquests animalons costa de veure quan son petits i només pesen uns 500 quilos.

El cas és que la nostra petita balena estava molt preocupada per què els altres habitants del mar, peixos i mamífers com ella mateixa o mateix, tant se val, es feien un tip de riure cada vegada que la veien.

I ella tornava amb la seva mare tot plorant i dient:

- Mama, mama, els altres animalets se'n riuen de mi.

- I que ho fa això ? - responia la mama balena.

- Doncs em diuen que els faig molta gracia per què sempre faig ganyotes.

- I es veritat, sempre fas ganyotes, però no per això t'has d'avergonyir de res.

- Ja ho sé, però a mi m'empipa. Jo no ho faig expressament.

- I és clar que no ho fas expressament. Ja vas nèixer així, fent ganyotes i potser això et farà ser diferent als altres i triomfar en aquesta vida i potser més enllà.

- Però com em pots dir això mama...com vols que una balena que fa ganyotes triomfi en aquesta vida i potser més enllà. De debó que t'ho creus ?

- I tant, n'estic completament segura. Sense anar més lluny, avui he parlat amb un senyor que es veu que li agrada escriure històries, un tal Herman no sé què, que m`ha dit que està molt interessat en tu.

- Molt bé, d'acord. Però tothom se'n riu de mi mama.

- Ja n'hi ha prou d'aquest coll !!!! Ja t'he dit que seràs famós i ara senyoret Moby Tic a sopar i a dormir!!!!

P.D. Herman Melville va publicar a l'any 1851 una novel.la, que d'alguna manera parlava de tot això.

Potser les coses no canvien tant.......

Fa molts anys, el meu avi, veient que jo no m'acabava de decidir cap on encaminar el meu futur, em va donar un consell d'aquells que deixen empremta:

Compraràs, vendràs....però mai no fabricaràs.

Potser va ser casual, potser va ser predestinat, però un dies més tard vaig ser contractat per una empresa de roba interior masculina de Mataró.

Vosté serà el nostre viatjant - em va dir l'amo de l'empresa arrapapat al darrera d'un impressionant taula de roure - la seva feina serà viatjar i vendre els calçotets que nosaltres fabriquem per tot el territori.

Les coses em van començar a anar bé i en un parell d'anys jo solet venia el vuitanta per cent de la producció de la fàbrica. Un bon dia passejant pel carrer, em va aturar un home i em va dir:

- Vosté és el viatjant que ven més calçotets del país oi ?

- Si senyor, per servir-lo.

L'home em va explicar que era el cap de produció d'una empresa  competència directa d'on jo treballava. Volíen contractar un venedor per a millorar els seus resultats i per això no estaven disposats a reparar en despesses. Em va fer una suculenta oferta econòmica i em van contractar com a venedor.

- I què volen que faci com a venedor, jo sempre he fet de viatjent...

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

Amb la meva experiència i la meva cartera de clients no em va ser gens difícil aconsseguir resultats profitossos per a l'empresa i per a mi.

Un bon dia em van comunicar que l'empressa s'havia fusionat amb un altre fabricant de calçotets i que el director comercial volia parlar amb mi.

- Vosté dirà - li vaig dir amb la màxima educació.

- Doncs és molt senzill, d'ara en endavant, vosté passarà a ser una peça clau dins del nostre equip. Haurà de reportar setmanalment la seva activitat i esperem que sigui un dels nostres millors comercials.

- Perdó, però com a comercial que he de fer,...jo sempre he estat venedor.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

La veritat és que tot continuava sortint rodat. Els calçotets es continuaven venent, per damunt de totes les crisis i modes. La veritat és que ser comercial, tampoc no m'anava malament.

Però es veu què el món no para de girar i un bon dia al matí se'm presenta un home molt seriós i em diu que és el cap de recursos humans, segueix dient-me que la meva antiga companyia ha estat absorvida per una gran multinacional del calçotet i que a partir d'aquell mateix dia començaré a treballar com a gestor de vendes.
- Perdó, però com a gestor de vendes que he de fer,..jo sempre he estat comercial.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

I dit i fet. Allò de gestor de vendes tampoc no semblava tant dolent, al cap i a la fi vaig continuar venent calçotets a tort i a dret.

Encara no havien passat dos anys que de bon matí m'apareix al meu davant un altre home i em diu.

- Bon dia, sóc el chief operanting officier del nou holding del calçotet.

L'home em va deixar anar un discurs incomprensible per a mi i em va dir que a partir d'aquell moment ja era un dels nous assessors comercials del holding.

- Perdó, però com a assessor comercial que he de fer,...jo sempre he estat gestor de vendes.

- Doncs molt senzill, vosté ha de vendre tants calçotets com pugui.

Avui en dia, tinc un telèfon mòvil, un ordinador portàtil, un cotxe amb GPS, una secretaria que m fa totes les trucades i em planifica el dia, la setmana, el mes i potser la vida.

I la veritat és que cada diumenge a la tarda, quan vaig a veure al meu avi que encara és viu, no goso dir-li que sóc assessor comercial. Prefereixo que pensi que encara sóc viatjant, em sembla que tants canvis no els entendria.

Ni jo tampoc.

Per sort, el calçotet es continua venent sense massa problemes.

Les bessones

Tant ell com ella, estaven molt il.lusionats amb l'imminent naixement de les bessones. El metge els havia tranquilitzat dient-los que tot estava bé i que no hi hauria cap problema a l'hora del part. I de fet així va ser, les bessones van neixer sense presses ni neguits l'una al darrera de l'altra.

- Perdoni doctor - va demanar ella quan el metge els signava l'alta - es que son tant iguals...

- Això ja ho tenen els univitelins... s'assemblen molt... bon dia.

Quan van arribar a casa els van possar aquells vestidets tant bonics que havia comprat la iaia i encara es veien més iguals. Realment eren molt iguals. Per a diferenciar-les mai més van tornar a vestir-les igual, però el problema estava en que quan eren nues, sortint de la banyera es veien exactes.

Aquesta situació va començar a preocupar als pares al principi, als mestres de l'escola més endavant i als pretendents en la seva adolescència.

Anaven passant els anys i la veritat era que ningú no gosava dir-ho, però les probabilitats de que les haguèssin confós l'una amb l'altre al llarg de la seva vida eren moltes, segurament masses.Per a evitar mals majors els seus pares van decidir posar-los una polsera de diferent color a cadascuna i els van advertir que no se la treguèssin mai.

El desastre va esdevenir en aquell maleït viatge de fi de carrera a Eivissa. Havent sopat, van anar a la discoteca de moda i allà van veure més del compte, ja de matinada van anar a la platja a banyar-se nues i borratxes amb tots els companys i companyes de la classe. Quan el sol apuntava l'alba, es van despertar amb un gran maldecap i horroritzades van comprovar que en la gatzara de la nit anterior havien perdut les polseres. Es van mirar l'una a l'altra i simultaniament es van dir :

- I tu...qui ets ?

Un del grans... (humor negre)

Avui ens ha deixat un dels grans. Ha mort una gran persona. Al funeral tothom reconeixia sense discusió que avui ens deixava per sempre una de les persones més grans que mai ha parit mare.

Els comentaris al voltant del finat i les frases més concorregudes anaven totes en la mateixa línia.

Tenia un cor tant gran que no li cabia al pit.

Persones d'aquesta magnitud sempre deixen emprenta en la memòria col.lectiva.

La seva humanitat només era comparable a l'infinit de l'univers.

Segur que si mirem entre tots el grans de la història, ell estaria al primer lloc.

Era gran en tots els sentits posibles

La seva grandesa sense precedents, trigarà molts anys a ser imitada, però mai igualada.

Diuen que castells més grans han caigut, però en aquesta ocasió la dita no té sentit, ell era el més gran.

I tots els comentaris eren certs i tothom asentia amb el cap cot cada vegada que algú articulava una nova sentència. I es que era tant gran, tant immens, tant enorme que....l'ha hagut d'enterrar a trossos.

Si sabessis com sóc.....

Un dia qualsevol es van trobar cara a cara i ella li va dir:

Si sabessis com sóc....

Ell va respondre d'immediat:

Què vols dir ? Que no sé com ets ? A veure com vols que t'ho expliqui i ho faré.

Ella va dubtar un moment i li va dir :

Imagina't que sóc un color....que diries.

Ell va somriure, semblava una tasca fàcil, i li va semblar que es podria lluir i quedar com un cavaller.

Doncs ets vermella, com la passió, com les roses de Sant Jordi, com els fruits del bosc, com una posta de sol a la tardor, com el foc que encén la meva ànima...

Ella, movent el cap d'una banda a l'altra li va dir :

No, no sóc vermella.

En un segon intent, ell va arrencar amb un altre color.

Ets blava, com el cel i el mar, tens la força de les onades i la claror d'un dia de primavera, la teva cara és el bressol de tots els blaus i els teus ulls....

Ella el va interompre:

Para el carro, que cada vegada vas pitjor...

Ell no es va desanimar i va seguir amb un tercer intent.

Ets groga com els camps de blat abans de la sega, com els girasols, com el blat de moro. Ets alegre com el groc de les llimones i tendre com el groc dels pollets. Ets dolça com la crema catalana i la teva pell.....

Ella el va tornar a aturar i va dir:

Cada vegada t'allunyes més del que jo sóc i del que m'agradaria que t'haguessis adonat....et dono una oportunitat més. Se'm fa tard i hauré de marxar...

Ell, desesperat doncs no la volia perdre va rumiar una estona i va tenir una lluminosa idea:

Ets blanca com la llum, esbojarrada com la bromera de les onades, pacient com la boira, suau com la llana i jovial com el cotó. Em nodreixes com la llet de la mare i em bressoles com un núvolet d'estiu. Ets radiant, diàfana i extraordinària, doncs al cap i ala fi ets la suma de tots els colors de l'arc de Sant Martí....

Ella, molt trista i compungida, el va tornar a aturar i li va dir:

Ja veig que no te'n sortiràs. Si t'hi haguessis fixat bé hauries vist que sóc.....que sóc rosada.

I es va evaporar amb els primers raigs del sol