LLIBRE GENT DE TOTA MENA

 Entrem a la recta final del procés de participació.

Tota la informació a:

https://edita.cat/projects/gent-de-tota-mena/

Moltes gràcies per la vostra aportació.

IMAGINACIÓ NO ÉS FANTASIA

 

S’ha engegat un procés de micromecenatge per a la publicació del recull de contes, que porta per títol : GENT DE TOTA MENA.

M’agradaria que hi col·laboreu i en feu difusió entre els vostres amics i coneguts.

 Doncs això, gent de tota mena. Aquí no hi trobareu ni grassos, ni prims, ni alts, ni baixos, ni rossos, ni bruns… Només hi trobareu gent que no podreu veure amb els ulls.

He cercat en diferents materials dels que cada dia tenim al nostre abast, diferents formes de la condició humana. Però sempre intentant trobar la part del sentiment, a voltes amb la intenció de riure i a voltes de plorar, a voltes amb evidencies incontestables i a voltes regirant i cercant la sorpresa del lector en el desenllaç. Sempre des de la tendresa que podem arribar a sentir quan, qualsevol dia anant pel carrer, ens creuem amb gent de tota mena i els mirem amb els ulls tancats i el cor obert.

“Gent de tota mena” és més que un llibre de proses que parla de tota mena de gent. Gent de tota mena és més que un llibre poètic que descriu la realitat de tota mena de gent. “Gent de tota mena” és més que un llibre d’imaginació que inventa tota mena de gent. “Gent de tota mena” és més que un llibre il·lustrat que retrata tota mena de gent, inventada, somiada, desitjada, impossible i indescriptible.

 

El bon amic Antoni Munné-Jordà, entre altres coses, diu al seu pròleg :

Tendres i profunds, bonhomiosos i divertits, suggeridors i estimulants, així són els breus textos imaginatius de Pep Homar, que amb les seves històries ens fa estimar i respectar els elements del nostre món.

 

Si els voleu conèixer i tenir-los a casa, només heu de col·laborar fent la vostra aportació a l’enllaç que adjunto.

 

Gràcies a totes i tots per la vostra participació.

 

 https://edita.cat/projects/gent-de-tota-mena/

La finestra

És diumenge, em llevo i obro la finestra de la cuina. Aquesta mena de ritual el faig cada dia d’ençà que visc en aquesta casa al bell mig del bosc. M’agrada mirar que tot és al seu lloc, com m’agrada a mi, i que puc començar el dia respirant aire fresc.

Però avui ha estat diferent. Paro l’orella amb atenció, sento com una mena de murmuri que ve dels arbres. Tanco els ulls, encara enlleganyats i amb els dits índex em frego les orelles per sentir-hi millor, torno a obrir els ulls i efectivament sento que els arbres estant parlant:

- A veure roure, com vols que juguem als quatre cantons ? Nosaltres som arbres i no ens podem moure d’on som...- va dir l’alzina.

- Nois, és que quan veig que la canalla hi juga em fan molta enveja... – va respondre el vell roure, de ben segur centenari.

- Però la canalla juga amb nosaltres, no nosaltres amb ells – va sentenciar el pi – Perdona que t’ho digui, però roure, em sembla que ja repapieges una mica...

Tanco la finestra d’immediat. Espantat, vaig cap al lavabo i em rento la cara amb aigua freda, em miro al mirall encara amb la cara molla i penso : Caram! Ara parlen els arbres ?

Torno a la finestra i miro a fora altra vegada. De moment tot sembla al seu lloc. Tot tranquil, com sempre. Respiro alleujat i estiro el braços mentre faig un sensacional badall.

- I si juguem al tres en ratlla ? – insisteix el roure.

- Per la mort de Déu, som arbres i no ens podem moure del lloc on som plantats. Com se t’han de dir les coses ? – replicà l’alzina, una mica emprenyada per tanta insistència.

- A més, només som cinc...i per jugar al tres en ratlla hauríem de ser sis – va dir el pi mentre se li escapava el riure per sota d’una branca.

Obro els ulls i la boca entre espantat i cagat de por. Ja hi tornen ! . Tanco la finestra, vaig al lavabo, em fico a la dutxa i obro sense contemplacions l’aixeta de l’aigua freda. Ben bé dos minuts sota el raig implacable i gèlid. Surto tremolant com una fulla i em repiquen les dents. Sense ni tant sols acabar d’eixugar-me torno a la finestra. L’obro i trec el cap a fora amb prudència. Escolto amb atenció...res, de moment res...De sobte, només una remor cada vegada més forta, com si una gran llosa de pedra llisqués mica en mica. Els arbres, quiets i en silenci, com esperant alguna cosa.

- Voleu fer el favor de callar d’una vegada ! Deixeu reposar els morts en pau ! – diu el faraó que acaba de sortir de la piràmide.

Tanco la finestra de cop. A l’entrar a la meva habitació veig al damunt de la tauleta de nit aquell magnífic llibre d’en Pere Calders que estava llegint ahir i una ampolla de whisky buida.

- Mare de Déu ! Quina ressaca!

La terra promesa

A punt d’alba van sortir de port. El far encara anava fent girar la seva llum incansablement. Els van dir que a ultramar trobarien un món meravellós, ple d’oportunitats i on la vida els seria d’allò més planera.

Aquella promesa els va omplir d’esperança.

I van començar a remar, remaven sense defallir, amb un somriure als llavis, esperant veure la terra promesa ben aviat.

- Què falta gaire ? - va demanar el més petit de tots.

- No, no gaire, tot just després de l’horitzó – li van respondre.

P.D. – Per a tots els qui cercant el seu futur, només han trobat la mort enmig de la solitud del mar.

Tots som iguals

A la Flora i a en Florenci els agradava passejar distretament pels voltants del poble, agafats de la mà, com si fossin dos jovencells. Caminaven sense un rumb massa concret, a vegades llargues estones sense dir-se gran cosa, i mirant el paisatge que havien vist una i mil vegades però que continuaven trobant encisador. Veure com canviaven els colors dels camps amb el pas de les estacions de l’any els fascinava. Sempre eren els mateixos camps, però mai eren iguals.

- Fixa’t Flora – li deia sovint en Florenci – sempre igual però sempre diferent. 

Després d’un revolt en el camí van arribar a aquell immens camp de blat, preciós, el color verd començava a daurar-se amb els primers dies de sol de l’estiu i aleshores va ser quan van sentir un murmuri com si una multitud estès parlant en veu baixa.

- Ho sents Florenci ? – li va demanar la Flora obligant-lo a aturar-se al llindar del camp.

- Si, que deu ser ? Sembla com si el murmuri vingués arran de terra...

Es van ajupir a la gatzoneta i els seus ulls van quedar a l’alçada de les espigues i enmig van veure un frondós entapissat de roselles. Van parar bé l’orella i van sentir:

 -Jo sóc gallaret

- I jo rosella

- I jo babol

I mica en mica anaven sentint més veus que reclamaven la seva identitat : abapol, gall, gallgallaret, lloca, paparota, peperepep, quequerequec, quicaracós, quiquiriquic, pipiripic, roella.

És van mirar sorpresos en adonar-se que eren les flors que parlaven. De sobte es va sentir una veu més poderosa que venia d’una rosella espectacular que va dir :

- Molt bé companyes, ja n’hi ha prou. Totes sou diferents, però en el fons totes sou iguals. Com els humans...

La Flora i en Florenci es van aixecar, es van mirar, i segurs d’haver aprés una nova lliçó de la natura, van continuar caminant agafats de la mà amb un somriure als llavis.

Mirall

A mi m’agrada mirar-me al mirall, no puc fer-hi res, em fascino jo mateix cada vegada que em veig. I no és només la meva imatge, que em plau d’una manera irresistible, també hi fa el meu entorn, tot el que m’envolta és meravellós. Sembla mentida, que en un món tant tecnològic i virtual com el que estem vivint, un estri sense cap mena de mecanisme pugui ser-nos tant fidel i mostrar-nos alhora a nosaltres mateixos i tot el que tenim al darrera sense necessitat de girar-nos, vet aquí el senzill funcionament d’un mirall o espill, que dirien els intel·lectuals amb ínfules de saviesa per damunt de la mitjana dels mortals.

Potser si que sóc una mica presumptuós o potser una mica massa, potser pateixo de meliquitosi o llombrígolfagia (que diria un meu amic, en Jordi de M., en referència a la tendència a mirar-se el melic en excés, paraules inventades però boniques a parer meu), per això cada dia al matí quan em llevo el primer que faig és anar a mirar-me al mirall i gaudir-ne una estona.

Avui veig al meu darrere i mirant amunt un cel blau, fosc, quasi negre. Just a sota uns tons rogencs, com un foc en captivitat a punt d’esclatar. Guaito l’aigua tranquil·la i veig que és d’un color que mai no sabré si és blau o verd, potser per això es va inventar el color turquesa, que és un color prou definit per no definir si les coses son blaves o verdes. I a sota, la terra, encara fosca, potser negra, però ella no és així, el que passa és que li falta la llum.

I jo enmig de tot aquest paisatge, sortint entre les boires, mostrant el meu esplendor i reflectint-me triomfal en el mar, mare de tots els miralls. Èpic i apoteòsic alhora, qui sap si mai acabaré sent llegenda i model per a generacions futures. Tot plegat és preciós. M’agrado i m’agrada molt. Que fantàstiques que son les sortides del sol !!! Estic emocionat...

De sobte sento una plantofada al clatell i la veu de la meva mare que com cada dia m’escridassa :

- Ja n’hi ha prou de mirar-se al mirall ! Quantes vegades hem de dir-te que tu no ets una sortida de sol caram ! Tu ets una posta de sol i no has de sortir fins al vespre !

El clatell em cou pel calbot que m’ha clavat, com cada dia, i també com cada dia me’n torno a la meva habitació a esperar al vespre per poder sortir. Però és que sóc tant guapo que no puc estar-me’n de mirar-me al mirall...

Giraquè

En el transcurs de la meva vida, sovint, m’he fet preguntes d’aquelles que no van a parar enlloc. Potser les preguntes si que d’alguna manera van a parar a algun lloc, ara el que és ben segur és que les respostes o possibles respostes, no.

Per exemple, per què els humans del cantó de la lluna que no veiem, en diem la cara oculta de la lluna ?. Per descomptat que la resposta només és vàlida per nosaltres. En el suposat cas de què a l’altra banda de lluna hi visqui algú, òbviament per ells la cara oculta de la lluna és la que veiem nosaltres. Quina ambigüitat més gran que pot arribar a tenir el concepte ocult.

Però és clar que totes aquestes percepcions el senyor Einstein les va justificar amb la seva esplèndida teoria de la relativitat, que ara no ve al cas ni tan sols és el tema que ens ocupa.

Segurament us preguntareu a què ve aquest discurs quan us trobeu al davant d’un quadre atapeït de gira-sols. Va a parar a algun lloc aquesta pregunta ? Doncs si, d’alguna manera tot va a parar a algun lloc d’una forma o altra.

Un bon dia, jo em vaig preguntar a mi mateix, és la única manera que he trobat de que els altres no pensin que sóc un ximple, si era cert que els gira-sols, durant el dia anaven fent un moviment de rotació cercant la cara visible del sol. I encara us diré més, aquesta pregunta immediatament me’n va portar una altra. Si és cert que fan un moviment de rotació cercant la llum del sol, podria molt ben ser que en les nits de lluna plena, quan es desfermen els més baixos instints i els licantrops es transformen, els gira-sols esdevinguessin en gira-llunes ? Vet aquí el dilema.

La qüestió era prou extravagant com per a anar-ho a preguntar a algun botànic més bregat en la matèria que no pas jo i com que vaig sentir vergonya pròpia en el fons de la meva intimitat, vaig pensar que fóra interessant comprovar-ho en persona.

Només vaig haver d’esperar a la següent lluna plena i anar d’expedició a un camp de gira-sols proper a casa. No em calia portar cap lot doncs amb la claror de la lluna m’hi veia perfectament, els gira-sols eren allà mateix, junts, ordenats, potser donant-se caliu els uns als altres. No m’hi volia apropar massa per no intimidar-los ni destorbar-los amb la meva presència. Vaig estar més d’una hora esperant algun moviment de rotació, però en aquell camp semblava tot tranquil, no es bellugava res.

Una mica decebut, jo que em pensava que faria una descoberta que marcaria un abans i un després en el món de la botànica, va resultar que quan estava ben a prop em vaig adonar que els gira-sols, a la nit...dormen abraçats els uns amb els altres.

P.D. – Pels qui sou curiosos de mena us diré que els gira-sols no es mouen, ni giren per cercar la llum del sol. El que si que és cert, però no sempre, pel que he investigat, és que els capolls de les flors, abans d’obrir-se, tenen una tendència a orientar-se cap a llevant.