A mi m’agrada mirar-me al mirall, no puc
fer-hi res, em fascino jo mateix cada vegada que em veig. I no és només la meva
imatge, que em plau d’una manera irresistible, també hi fa el meu entorn, tot
el que m’envolta és meravellós. Sembla mentida, que en un món tant tecnològic i
virtual com el que estem vivint, un estri sense cap mena de mecanisme pugui
ser-nos tant fidel i mostrar-nos alhora a nosaltres mateixos i tot el que tenim
al darrera sense necessitat de girar-nos, vet aquí el senzill funcionament d’un
mirall o espill, que dirien els intel·lectuals amb ínfules de saviesa per
damunt de la mitjana dels mortals.
Potser si que sóc una mica presumptuós o
potser una mica massa, potser pateixo de meliquitosi o llombrígolfagia (que
diria un meu amic, en Jordi de M., en referència a la tendència a mirar-se el
melic en excés, paraules inventades però boniques a parer meu), per això cada
dia al matí quan em llevo el primer que faig és anar a mirar-me al mirall i
gaudir-ne una estona.
Avui veig al meu darrere i mirant amunt un
cel blau, fosc, quasi negre. Just a sota uns tons rogencs, com un foc en
captivitat a punt d’esclatar. Guaito l’aigua tranquil·la i veig que és d’un
color que mai no sabré si és blau o verd, potser per això es va inventar el
color turquesa, que és un color prou definit per no definir si les coses son
blaves o verdes. I a sota, la terra, encara fosca, potser negra, però ella no
és així, el que passa és que li falta la llum.
I jo enmig de tot aquest paisatge, sortint
entre les boires, mostrant el meu esplendor i reflectint-me triomfal en el mar,
mare de tots els miralls. Èpic i apoteòsic alhora, qui sap si mai acabaré sent
llegenda i model per a generacions futures. Tot plegat és preciós. M’agrado i
m’agrada molt. Que fantàstiques que son les sortides del sol !!! Estic
emocionat...
De sobte sento una plantofada al clatell i la
veu de la meva mare que com cada dia m’escridassa :
- Ja n’hi ha prou de mirar-se al mirall !
Quantes vegades hem de dir-te que tu no ets una sortida de sol caram ! Tu ets
una posta de sol i no has de sortir fins al vespre !
El clatell em cou pel calbot que m’ha clavat,
com cada dia, i també com cada dia me’n torno a la meva habitació a esperar al
vespre per poder sortir. Però és que sóc tant guapo que no puc estar-me’n de
mirar-me al mirall...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada