Giraquè

En el transcurs de la meva vida, sovint, m’he fet preguntes d’aquelles que no van a parar enlloc. Potser les preguntes si que d’alguna manera van a parar a algun lloc, ara el que és ben segur és que les respostes o possibles respostes, no.

Per exemple, per què els humans del cantó de la lluna que no veiem, en diem la cara oculta de la lluna ?. Per descomptat que la resposta només és vàlida per nosaltres. En el suposat cas de què a l’altra banda de lluna hi visqui algú, òbviament per ells la cara oculta de la lluna és la que veiem nosaltres. Quina ambigüitat més gran que pot arribar a tenir el concepte ocult.

Però és clar que totes aquestes percepcions el senyor Einstein les va justificar amb la seva esplèndida teoria de la relativitat, que ara no ve al cas ni tan sols és el tema que ens ocupa.

Segurament us preguntareu a què ve aquest discurs quan us trobeu al davant d’un quadre atapeït de gira-sols. Va a parar a algun lloc aquesta pregunta ? Doncs si, d’alguna manera tot va a parar a algun lloc d’una forma o altra.

Un bon dia, jo em vaig preguntar a mi mateix, és la única manera que he trobat de que els altres no pensin que sóc un ximple, si era cert que els gira-sols, durant el dia anaven fent un moviment de rotació cercant la cara visible del sol. I encara us diré més, aquesta pregunta immediatament me’n va portar una altra. Si és cert que fan un moviment de rotació cercant la llum del sol, podria molt ben ser que en les nits de lluna plena, quan es desfermen els més baixos instints i els licantrops es transformen, els gira-sols esdevinguessin en gira-llunes ? Vet aquí el dilema.

La qüestió era prou extravagant com per a anar-ho a preguntar a algun botànic més bregat en la matèria que no pas jo i com que vaig sentir vergonya pròpia en el fons de la meva intimitat, vaig pensar que fóra interessant comprovar-ho en persona.

Només vaig haver d’esperar a la següent lluna plena i anar d’expedició a un camp de gira-sols proper a casa. No em calia portar cap lot doncs amb la claror de la lluna m’hi veia perfectament, els gira-sols eren allà mateix, junts, ordenats, potser donant-se caliu els uns als altres. No m’hi volia apropar massa per no intimidar-los ni destorbar-los amb la meva presència. Vaig estar més d’una hora esperant algun moviment de rotació, però en aquell camp semblava tot tranquil, no es bellugava res.

Una mica decebut, jo que em pensava que faria una descoberta que marcaria un abans i un després en el món de la botànica, va resultar que quan estava ben a prop em vaig adonar que els gira-sols, a la nit...dormen abraçats els uns amb els altres.

P.D. – Pels qui sou curiosos de mena us diré que els gira-sols no es mouen, ni giren per cercar la llum del sol. El que si que és cert, però no sempre, pel que he investigat, és que els capolls de les flors, abans d’obrir-se, tenen una tendència a orientar-se cap a llevant.