Tots som iguals

A la Flora i a en Florenci els agradava passejar distretament pels voltants del poble, agafats de la mà, com si fossin dos jovencells. Caminaven sense un rumb massa concret, a vegades llargues estones sense dir-se gran cosa, i mirant el paisatge que havien vist una i mil vegades però que continuaven trobant encisador. Veure com canviaven els colors dels camps amb el pas de les estacions de l’any els fascinava. Sempre eren els mateixos camps, però mai eren iguals.

- Fixa’t Flora – li deia sovint en Florenci – sempre igual però sempre diferent. 

Després d’un revolt en el camí van arribar a aquell immens camp de blat, preciós, el color verd començava a daurar-se amb els primers dies de sol de l’estiu i aleshores va ser quan van sentir un murmuri com si una multitud estès parlant en veu baixa.

- Ho sents Florenci ? – li va demanar la Flora obligant-lo a aturar-se al llindar del camp.

- Si, que deu ser ? Sembla com si el murmuri vingués arran de terra...

Es van ajupir a la gatzoneta i els seus ulls van quedar a l’alçada de les espigues i enmig van veure un frondós entapissat de roselles. Van parar bé l’orella i van sentir:

 -Jo sóc gallaret

- I jo rosella

- I jo babol

I mica en mica anaven sentint més veus que reclamaven la seva identitat : abapol, gall, gallgallaret, lloca, paparota, peperepep, quequerequec, quicaracós, quiquiriquic, pipiripic, roella.

És van mirar sorpresos en adonar-se que eren les flors que parlaven. De sobte es va sentir una veu més poderosa que venia d’una rosella espectacular que va dir :

- Molt bé companyes, ja n’hi ha prou. Totes sou diferents, però en el fons totes sou iguals. Com els humans...

La Flora i en Florenci es van aixecar, es van mirar, i segurs d’haver aprés una nova lliçó de la natura, van continuar caminant agafats de la mà amb un somriure als llavis.