Aquella nova situació personal el feia sentir incòmode. Potser la paraula adecuada sera estrany. Després de més de trenta anys ininterromputs de treball en diferents empreses de la industria i el comerç, sobtadament i sense avís previ es va veure abocat a l'atur. La crisi, li van dir, la meleïda crisi. La puta crisi va pensar ell.
I com si es tractés d'un somni d'aquells on tot passa molt de pressa es va trobar un dilluns al matí, prenent el sol en una plaça mirant com una colla de jubilats inspeccionaven unes altres inútils obres municipals.
- He de trobar una alternativa per a resoldre aquesta situació - pensava.
Després de recòrrer els camins oficials i protocolaris per trobar una feina, va comprbar que ni la seva experiència, ni el seus coneixements, ni la seva serietat, ni la seva més que provada responsabilitat, ni cap altre de les seves habilitats adquirides amb el pas del temps, li servien ni li servirien per a resoldre aquell mal pas.
Calia trobar una alternativa.
Diuen que les casualitats no existeixen, potser per això aquell dilluns va decidir tornar a casa pel carrer paralel al que acostumava a passar. Just a la primera cantonada es va creuar amb el cunyat de la cosina d'una amiga de la seva tieta per part de mare. Estranyament el va saludar com si fossin amics de tota la vida, malgrat que només s'havien vist en algun funeral i en un casament que va acabar com el rosari de l'aurora.
- Precisament volia parlar amb tu. - li va dir l'home amb un innegavble to de desesperació.
- I doncs ? - li va respondre ell rutinariament, però amb un bri d'interés.
L'home li va explicar que les coses no li anaven bé. La crisi, la meleïda crisi, la puta crisi. Pel que va entendre l'empresa de filatura que tenia havia anat a parar a mal borràs. Baixada de vendes, entrada de mercaderies xineses, impagats, voracitat bancaria i per acabar-ho d'adobar un divorci mal gestionat, tot plegat l'havia portat fins a una profunda misèria.
- I jo que vols que hi faci ? - va interrompre ell, per deixar de sentir aquella inacabable tirallonga de desgràcies.
- Doncs mira, tinc un magatzem ple de troques de llana, restes de sèrie, sobrants de fabricació, comandes retornades i alguna tara. T'ho regalo tot, jo ja no puc més. - li va respondre decidit.
Sense tenir temps ni d'obrir la boca es va trobar amb les claus del magatzem a una mà i a l'altre el títol de propietat al seu nom. L'home que li acabava de lliurar jeia estés a terra al seu davant doncs s'acabava d'engegar un tret a la templa.
Despréds d'aquella sotragada, en tots els sentits, es va dirigir al magatzem i a dins hi va trobar milers, potser mil.lions de troques de llana de tots els colors, textures i qualitats.
- I ara que en faré de tot això ? - es pregunta tot acaronant unes troques de mohair de color granat.
************************************
Unes setmanes més tard va començar a recòrrer mercats i fires de la seva comarca. Amb dos caballets de fusta i quatre taulons va fer un mostrador i començà a apilar troques de llana.
El resultat va ser immediat. Les hi prenien de les mans. Les vendes anaven pujant i pujant setmana rere setmana i de retruc va començar a tenir una certa popularitat i les dones de tots els pobles l'esperaven amb ansia per a comprar-li troques i troques de llana.
Ningú no sabia el seu nom, no calia, per això van començar a dir-li el "llanero".
*************************************
Va fer aquesta feina feina fins que un bon dia no es va despertar i no va acudir mai més a cap mercat. Les dones de tota la comarca, en saber la seva mort, el van plorar durant molt de temps i van fer una subscripció per a aixecar-li un monument. Com que no sabien com es deia i sempre l'havien vist sol, van fer grabar una placa amb la següent llegenda :
" SEMPRE AGRAÏDES
AL
LLANERO SOLITARI"
