Intentaré recuperar la tradició dels contes a la vora del foc. Malauradament la llar de foc ja no és un element massa comú a les nostres cases, per aixó ho faré a la vora del bloc.
Potser no serà tant romàntic, però espero que ens divertim.

dimecres, 9 de febrer del 2011

La revolta

Senyor alcalde ! Senyor alcalde ! Tenim un greu problema...Greu ? No, greu no. Gravíssim problema !

Hi ha una revolta peatonal a la ciutat, els peatons s'han tornat bojos. Que què passa ? Doncs ara mateix li explico.
Tot va començar fa uns dies després que un grup de peatons apedregués un cotxe de la guàrdia urbana que estava aturat al damunt d'un pas de peatons mentre els agents prenien un "carajillo" al bar de la cantonada. No hagués passat d'anècdota si uns minuts més tard no haguèssin començat a arrencar els retrovisors de tots els cotxes que havien estacionat damunt de les voreres.
Pel que sembla, els peatons es van posar d'acord a través de SMS i de les maleïdes xarxes socials i van començar a actuar en el mateix sentit per tota la ciutat. En poques hores el caos s'havia apoderat de la ciutat. Qualsevol vehícle que envaeixi un espai peatonal, en pocs minuts es agredit, apedregat i sovint giravoltat per tot seguit calar-li foc.
I no només és aixó, tots els cotxes que quan estacionen ocupen més espai del que els toca també son agredits. Les motocicletes que fan massa soroll son inmovilitzades i els roben les rodes. Fins i tot s'ha donat el cas d'un intent de linxament d'un conductor que tocava el clàxon per què la seva xicota baixés al carrer. Als voltants de les escoles hi ha vertaderes batalles campals entre els papes i les mames que van a deixar els nens i els peatons que veuen envaides les voreres.
Senyor alcalde què podem fer ?

- No pateixis tant i fes instal.lar a totes les cantonades les noves senyals que acabem de comprar. Cap problema. - i l'alcalde va continuar fent "sudokus".



dimarts, 25 de gener del 2011

L'alternativa

Aquella nova situació personal el feia sentir incòmode. Potser la paraula adecuada sera estrany. Després de més de trenta anys ininterromputs de treball en diferents empreses de la industria i el comerç, sobtadament i sense avís previ es va veure abocat a l'atur. La crisi, li van dir, la meleïda crisi. La puta crisi va pensar ell.
I com si es tractés d'un somni d'aquells on tot passa molt de pressa es va trobar un dilluns al matí, prenent el sol en una plaça mirant com una colla de jubilats inspeccionaven unes altres inútils obres municipals.
- He de trobar una alternativa per a resoldre aquesta situació - pensava.
Després de recòrrer els camins oficials i protocolaris per trobar una feina, va comprbar que ni la seva experiència, ni el seus coneixements, ni la seva serietat, ni la seva més que provada responsabilitat, ni cap altre de les seves habilitats adquirides amb el pas del temps, li servien ni li servirien per a resoldre aquell mal pas.
Calia trobar una alternativa.
Diuen que les casualitats no existeixen, potser per això aquell dilluns va decidir tornar a casa pel carrer paralel al que acostumava a passar. Just a la primera cantonada es va creuar amb el cunyat de la cosina d'una amiga de la seva tieta per part de mare. Estranyament el va saludar com si fossin amics de tota la vida, malgrat que només s'havien vist en algun funeral i en un casament que va acabar com el rosari de l'aurora.
- Precisament volia parlar amb tu. - li va dir l'home amb un innegavble to de desesperació.
- I doncs ? - li va respondre ell rutinariament, però amb un bri d'interés.
L'home li va explicar que les coses no li anaven bé. La crisi, la meleïda crisi, la puta crisi. Pel que va entendre l'empresa de filatura que tenia havia anat a parar a mal borràs. Baixada de vendes, entrada de mercaderies xineses, impagats, voracitat bancaria i per acabar-ho d'adobar un divorci mal gestionat, tot plegat l'havia portat fins a una profunda misèria.
- I jo que vols que hi faci ? - va interrompre ell, per deixar de sentir aquella inacabable tirallonga de desgràcies.
- Doncs mira, tinc un magatzem ple de troques de llana, restes de sèrie, sobrants de fabricació, comandes retornades i alguna tara. T'ho regalo tot, jo ja no puc més. - li va respondre decidit.
Sense tenir temps ni d'obrir la boca es va trobar amb les claus del magatzem a una mà i a l'altre el títol de propietat al seu nom. L'home que li acabava de lliurar jeia estés a terra al seu davant doncs s'acabava d'engegar un tret a la templa.
Despréds d'aquella sotragada, en tots els sentits, es va dirigir al magatzem i a dins hi va trobar milers, potser mil.lions de troques de llana de tots els colors, textures i qualitats.
- I ara que en faré de tot això ? - es pregunta tot acaronant unes troques de mohair de color granat.
                              ************************************
Unes setmanes més tard va començar a recòrrer mercats i fires de la seva comarca. Amb dos caballets de fusta i quatre taulons va fer un mostrador i començà a apilar troques de llana.
El resultat va ser immediat. Les hi prenien de les mans. Les vendes anaven pujant i pujant setmana rere setmana i de retruc va començar a tenir una certa popularitat i les dones de tots els pobles l'esperaven amb ansia per a comprar-li troques i troques de llana.
Ningú no sabia el seu nom, no calia, per això van començar a dir-li el "llanero".
                             *************************************
Va fer aquesta feina feina fins que un bon dia no es va despertar i no va acudir mai més a cap mercat. Les dones de tota la comarca, en saber la seva mort, el van plorar durant molt de temps i van fer una subscripció per a aixecar-li un monument. Com que no sabien com es deia i sempre l'havien vist sol, van fer grabar una placa amb la següent llegenda :
" SEMPRE AGRAÏDES
AL
LLANERO SOLITARI"


divendres, 21 de gener del 2011

El Bisbe

El dia que va complir sis anys, el seu pare li va dir:
- Tu seràs escolà i serviràs a Deu i al mossèn. – I ell va tenir por.
Uns anys més tard va cantar missa i el bisbe li va dir:
- Tu ets capellà i serviràs a Deu i als feligresos. – I ell va tenir més por.
Amb el temps va passar de vicari a rector. Però en cercles eclesiàstics  es comentava que era un rector molt bo, però que sempre tenia por, molta por. Malgrat això, com que era tant bo, el cardenal al nomenar-lo bisbe i coneixedor de la seva por li va dir:
- Tu seràs el bisbe Poruc, i serviràs a Deu i per la tos.

 P.D. - Conte recuperat del fons del calaix...

dilluns, 10 de gener del 2011

L'assassí

L’assassí viu al pis de dalt, es el meu veí. Es per això que cada nit he de tancar la porta amb clau. Estic segur que ell es l’assassí, sempre arriba molt tard, quan tothom dorm menys jo, que l’espero pacientment al rebedor de casa. Quan sento les seves pesades passes que s’acumulen als graons de l’escala, estic tens. Se que ve de matar algun innocent, i em fa por que entri a casa meva i em mati. El veig per l’espiell de la porta, puja gansonerament cap a casa seva. Probablement el pes dels seus crims li fa portar aquest pas feixuc. Escolto fins que sento que tanca la porta del seu segur atrotinat apartament. Espero. Trec el cap per la finestra del celobert i sento com tira la cadena del wàter i es renta les mans, suposo que brutes de sang de la seva darrera víctima. Miro enlaire i veig que tanca el llum. Quan estic segur que dorm tanco la porta amb clau.
Però se’m fa pesat cada nit pujar fins al pis del meu veí i tancar la seva porta amb clau, per què no surti i vingui a casa a matar-me.


dimecres, 15 de desembre del 2010

Els guants

Quan era petit sempre esperava amb il.lusió l'arribada de l'hivern. Amb les primeres fredorades la seva mare, juntament amb la roba pròpia d'aquella època de l'any, li donava la bufanda i els guants. D'aquelles dues peces de roba tant simples, la que li agradava més eren els guants. No se'ls volia treure ni per anar a dormir. Portar les mans protegides per aquelles fundes el feia d'alló més feliç. Cada dia somniava que quan fos gran voldria tenir un ofici en el que sempre pogués portar guants.

Les seves primeres passes al món laboral van ser en un supermercat, a la secció de peixateria. Tant li feia filetejar un rap com tallar a rodanxes un lluç, però sempre amb els seus guants de goma de color blau posats. Malauradament aquells guants li produien al.lergia i va haver de plegar.
Va trobar una altra feina en una fundició de metalls. Tot el dia feinejava amb els seus matussers i gruixuts guants, remenant eines i ferros roents enfundat dins d'aquella ferma protecció. Però la feina era mssa dura per a la seva miserable condició física i també ho va haver de deixar.
Fent un esforç molt gran i alternant alhora amb feines esporàdiques va començar a estudiar la carrera de medicina. Mentre feia de jardiner, matarife, monitor d'esquí o baxador amater, va anar estudiant de valent i finalment va aconsseguir els seu dessig, es va convertir en cirugià.
Operava totes les hores de que era capaç i era un home feliç estrenant uns magnífics guants de làtex cada dos per tres. Hi havia dies que n'arribava a estrenar més de deu parells, i allò el feia sentir un home afortunat. Amb el pas del temps el fet de portar gairebé sempre les mans cobertes amb guants de làtex li va començar a passar factura. La suor i la calor de les sales d'operacions el van portar a patir una greu infecció per fongs de difícil tractament i finalment va haver d'aabar per deixar la professió.
Molt deprimit i amb els ànims sota mínims, va emprendre un llarg viatge que el va portar fins a Boston. Finalment allí va trobar la feina de la seva vida. Guants de pell natural, suaus, flexibles i tendres que s'adaptaven a les seves mans com una segona pell i sense cap mena de problema. La feina era prou discreta per a passar desaparcebut en aquella gran ciutat. Però per desgràcia entre la policia i la premsa, van esborrar el seu feliç anonimat i van engegar en orris la seva recent estrenada i retrobada felicitat:
HA TORNAT L'ESTRANGULADOR DE BOSTON !!!


dijous, 11 de novembre del 2010

L'home de paper

Hi havia una vegada un home de paper. L'home de paper estava fet d'una altra pasta que els homes que l'envoltaven.
L'home de paper sovint tenia la ment en blanc, meditava.
Però l'home de paper tenia tres grans pors que l'impedien anar pel món tranquil.Una de les pors era el foc, sempre patia que una petita guspira se li atansses massa i el socarrimés sobtadament. Una altre por que el torturava era l'aigua, quatre gotes mal comptades el podien deixar convertit en una piloteta arrugada i ja ningú no el reconeixeria. I la seva tercera gran preocupació era el vent, sempre havia temut que un cop d'aire el portés més enllà d'on ell volia anar.
Però l'home de paper, malgrat aquestes pors, s'esforçava en sortir al carrer cada dia i buscar un escriptor que li dones quatre paraules, un nen que li dibuixés un gargot o una dona de paper que l'ajudés a fer una llibreta amb molts nens de paper.
L'únic dia que no volia sortir al carrer en tot l'any era el 28 de desembre per què el seu pare li havia advertit que si sortia, el més fàcil que era que acabés fent llufa...


dimecres, 3 de novembre del 2010

L'home de gel

Hi havia una vegada un home de gel. Contràriament al que pensava molta gent, l'home de gel no era precisament un súper heroi, més aviat al contrari. L'home de gel només era un home com qualsevol altre.
Quan era petit era un glaçó, però aixó no semblava importar-li a ningú.
L'home de gel creia que no podia evitar ser fred, al cap i a la fi la seva constitució així el feia ser. Però ell sabia que la seva fredor era només en aparença. A dins del seu pit hi tenia un cor com tothom. Un cor que bategava sang calenta amb força i decisió cap a les seves extremitats i que el mantenia viu.
Però l'home de gel estava trist.

L'home de gel procurava que la escalfor de la seva sang no fongués el seu cos. L'home de gel pensava que si deixava sortir tota la seva escalfor es fondria i no en quedaria res més que un petit bassal d'aigua.

Però l'home de gel estava equivocat, sota la pètria i gelada capa que el cobria hi havia un cos de carn com el de tothom. Carn càlida i suau, carn capaç de sentir esgarrifances i també la tebior d'uns llavis, carn capaç de donar escalfor a un altre cos. I sota la carn hi tenia sentiments, la majoria tendres i suaus com el vellut.

Però l'home de gel no ho sabia i continuava trist i pensatiu sota la fredor que l'havia vist nèixer.

L'home de gel era una mica tonto, però això tampoc no ho sabia....