El meu llibre

Finalment el meu llibre ha sortit al carrer. Han estat tres anys de feina continuada, cercant els mots més addients i investigant fins al més mínim detall. La feina i el resultat final han estat però, d'alló més gratificants. Per a els escriptors que un llibre surti al carrer és la culminació d'un seguit d'esforç i treball. Es podria dir, i perdoneu si la comparació es massa ambiciosa, que tenir un llibre al carrer és com tenir un fill. Al cap i a la fi un llibre en certa manera també surt de les nostres entranyes i sempre esperem el millor per a ell.

La veritat es que quan he vist el relligat amb gairebé dues centes pàgines me'n he sentit profundament orgullós. L'he agafat amb les meves i gairebé l'he bressolat com si fós un nadó. Fa olor de tinta fresca, fa olor de paper i quan l'he obert per primer cop he sentit aquell petit murmuri dels fulls oferint-se als meus ulls. Com us he dit, ha estat fantàstic. Després l'he tornat a tancar i l'he abraçat amb força i l'he tingut una estona a prop del meu pit, com si volgués que sentís el bategar del meu cor i sabés que no està sol en aquest món.

Però és clar, els llibres a casa de l'autor no hi fan res de res, per això li he explicat que ara el que calia era que sortís al carrer i que tothom el veiés, que tothom en prengués consciència de la seva existència i que fós una eina de profit que perdurés en el temps.

I és per aixó que finalment el meu llibre avui ha sortit al carrer.

I perdoneu si sóc una mica bleda, però pateixo per ell. És gairebé un nounat, és petit i pateixo per si no sap tornar a casa. Si us el trobeu o el veieu, si us plau, feu-m'ho saber, que l'aniré a buscar de seguida...

Càstig...

I ara vosaltres tres esteu castigades. No hi fa res que sigueu més grans, més altes i més el que us doni la gana. Quan es diu una cosa cal fer-la i prou. No ens podem saltar les normes a la torera i fer el que ens doni la gana. I no us queixeu que encara podia haver estat molt pitjor...

Estaveu avisades des de el primer dia, no calia que pensessiu res, no calia que decidissiu res, només havieu de complir les ordres i res més. No és pas tant difícil d'entendre oi ?

Doncs no. Les senyoretes havien de fer el que els donava la gana i ja me les tens una per aquí, l'altre per allà i la tercera encara més enllà. Fent i desfent sense solta ni volta. Heu provocat un embolit tant gran que si ens descuidem això ja no hi ha qui ho arregli. Sort que us hem vist a temps i us hem pogut retirar de circulació.

Si, ho sento, esteu castigades de cara la paret fins a nova ordre. I un altre dia quan us diguin que heu de prohibir, doncs prohibiu i prou. No som amants de les fantasies els que prohibim. Ho heu entès ? Espero que no torni a passar.

I ara em deixes ?

Ja sé que aquestes coses passen a vegades, que son coses de la vida. Però la veritat es que sembla que no recordis tot el temps que hem estat junts i totes les coses que hem compartit. Recordo quan vaig arribar, aleshores tot eren carantoines i bones maneres. La primera vegada que vam estar junts va ser fantàstic. Recordo l'aigua tèbia, al seu punt, ni massa freda ni massa calenta. I aquell sabó... Què no te'n recordes d'aquell sabò, escumós a base de bé i amb aquella fragància de cítrics acabats de collir de l'arbre ? Que potser no vam estar bé ?

I després tots aquells esmorzars, dinars i sopars...no hem diràs que no van estar bè oi ? Ja entenc que no els recordis tots, però algun si que el deus recordar amb un especial afecte.

He de reconèixer que sempre m'has tractat bé i jo crec que t'he correspost sempre estant a l'alçada de les circumstàncies. Mai no has sentit sortir de mi ni una sola queixa, més aviat al contrari, sempre m'has trobat disposada a satisfer les teves necessitats. Tots els dies a totes les hores i, no ens enganyem... a voltes a hores bastant estranyes. I mai no he dit ni piu.

Es per tot això que no entenc ara la teva postura, realment estàs convençut que ara és el moment de que ho deixem ? Pensa que és una llàstima, ara estem compenetrats i sabem del cert el que esperem l'un de l'altre. Estàs segur que em vols deixar ? Que hi ha algú més ?

A veure, anem a pams. Tot el que dius és cert i m'afalaga el teu discurs, però no oblidis que tu ets una esponja de rentar els plats. I una cosa més, si que hi ha algú més : hi ha una esponja nova.

La tanda

Aquell havia de ser el partit del segle i a fe de Déu que ho va ser. Els millors jugadors del món enfrontats en el partit que era decisiu per a ratificar i confirmar realment quin dels dos equips era el millor del món. L'estadi com és natural era ple de gom a gom i per primer cop a la història dels mitjans de comunicació es retransmetia el partit per tots els canals de televisió del planeta (incloent-hi els infantils, els de reportatges de lleons del Serengueti i els pornogràfics). Absolutament tothom ho volia veure. Pel que sembla es va aconsseguir un share del 110% ( diuen que les dones embarassades es van posar auriculars a la panxa per què els encara nonats seguíssin la retransmissió).

El partit va començar amb puntualitat i l'estat de la gespa era excel.lent (de fet feia anys que l'estaven preparant i cuidant per l'ocasió).

A la primera part el joc no va assolir les expectatives del públic, els jugadors es mostraven conservadors i segurament la por de cometre un error va tenallar el seu habitual joc excels.

A la segona part van sortir amb més ganes i just quan faltaven deu minuts la màgia de l'esport va aparèixer al camp i tothom volia marcar el gol de la victória. Quan un equip atacava ho feia amb els onze jugadors i en correspondència l'altre equip es defensava també amb tots onze. Era una lluita acarnissada contra rellotge. Però ni els uns ni els altres van tenir encert i el partit va acabar amb un trist empat sense gols al marcador.

Realment la prórroga va passar sense pena ni glòria, l'esforç que van fer tots els jugadors a les acaballes del partit els va portar a esperar que passessin els minuts i jugar-s'ho tot al que en diuen la loteria dels penals.

El reglament era clar, una primera tanda de cinc i en cas d'empat, xuts alternatius fins que algú fallés. I aquest va ser el problema principal, després d'això el reglament no deia res més.

Cap a les dues de la matinada, quan el marcador era d'empat a vuitanta set gols, el públic va començar a desfilar cap a casa. L'endemà al matí, amb un resultat d'empat a quatrecents trenta dos, algunes televisions van començar a deixar la retransmissió i tornaren a la seva programació habitual.

L'extenuació dels jugadors va portar a la federació a permetre que també xutèssin els reserves primer i després els jugadors de les categories inferiors. Però no hi havia manera de trencar l'empat.

Uns mesos més tard, es va celebrar el penal 25.000 amb una botifarrada al voltant del camp i dos anys més tard hi va haver jugadors del primer equip que van aprofitar per penjar les botes i acomiadar-se de l'afició. Va ser tot molt emotiu.

387.944 penals després de començar aquella tanda, es va produir un fet insòlit en el món de l'esport i va ser que van començar a tirar penals els fills dels jugadors que havien començat el partit i després de cada llançament, l'àrbitre que ja rondava els seixanta anys, els donava una medalla commemorativa.

Pels amants de les estadístiques puc apuntar que fins a dia d'avui, han canviat de porteria 8.394 vegades (per a replantar la gespa i tasques de manteniment en general), l'estadi ha estat remodelat 6 cops (sempre per reduir-ne l'aforament fins a deixar-lo en 200 persones que acostumen a ser els familiars i acompanyants dels jugadors que els toca tirar), els marcadors electrònics s'han canviat 893 vegades (sempre pensant que amb un dígit més ja n'hi hauria prou), el senyor de la paradeta dels franfurts es va jubilar el dia del penal 1.000.000 i va convidar a tots els assitents a una ronda abans de tancar la paradeta, sempre s'ha xutat amb el mateix model de pilota que es canvia cada 10.000 xuts, i moltes coses més que ara no em venen a la memòria.

El cas es que han passat ja 35 anys des de aquell dia i encara es continuen tirant penals amb el mateix resultat d'empat. Gent de tot el món quan ve a la ciutat passa per l'estadi i es fa una fotografia al costat del marcador.

I això no es massa preocupant tot plegat. El problema el tindrem quan juguin la final de bàsquet els dos millors equips del món. Es veu que el reglament diu que en cas d'empat, s'anirant fent llançaments des de la línia de tir lliure fins que algú falli. I la veritat, veient com estan les coses, això em fa mala espina.

Papallones a la panxa (conte trist)

Hi havia una vegada un home que no sabia si sabia estimar. Un bon amic seu li va dir que per saber-ho només calia esperar a sentir la sensació de tenir papallones a la panxa. Però com que no s'acabava d'imaginar aquesta sensació per a poder-la identificar va anar al bosc i va començar a agafar totes les papallones que trobava i les va posar en un pot de vidre. Quan va arribar a casa va obrir el pot i va intentar que les papallones es posessin al damunt de la seva panxa per saber que se sentia. Però les papallones van marxar volant i l'home no va sentir res.

L'endemà va tornar al bosc i en va recollir més, quan va tenir el pot ben ple va tornar cap a casa.

Abans de fer res va telefonar al seu amic i li va demanar per la sensació de les papallones a la panxa. El seu amic li digué :

És difícil d'explicar amb paraules, potser el més aproximat seria la sensació que deuen fer unes quantes papallones volant dins de la teva panxa.

Dins de la panxa...Li va semblar que ja ho havia entés. Va obrir el pot amb molt de compte i es va començar a menjar les papallones que havia caçat però sense mastegar-les, se les anava empassant senceres, pensant que quan arrivessin a la panxa, volarien i podria gaudir de la sensació i així sabria si mai havia estat enamorat.

Tot anava bé, o almenys això és el que ell es pensava, fins que es va empassar una Zygaena trifolii, que pel que sembla porten cianur a les ales. Sobtadament va notar un malestar i mica en mica es va anar morint. Finalment va morir sense saber si sabia estimar, però d'alguna manera va tenir la sensació de que havia aprés a morir d'amor.

 

Hipnosi

Hola Remei, perdona que et molesti, sóc la Jero, si ... la Jerònima. Es que t'he d'explicar una cosa.

...

Tens cinc minuts oi ?

...

Ja sap que el meu marit i jo no anem massa bé darrerament, però de cop i volta, l'altre dia es presenta a casa més d'hora del normal i em diu :

Vinga nena ! Arreglat que avui sortim a sopar i després anirem a un espectacle.

A un espectacle ? - li vaig dir jo estranyada per aquell rampell que li havia agafat.

I mentre em donava pressa per què em posés el meu millor vestit i m'arreglés per sortir (ja saps, tot allò del maquillatge, les ungles pintades...) m'anava explicant els seu pla. Em va dir que primer em portaria a sopar a aquell restaurant italià que a mi tant m'agrada, ja havia reservat taula per a dos quarts de nou (i em va assegurar que havia confirmat que tinguèssin aquells raviolis de carxofa que tant m'agraden). Després baixaríem xano-xano per la rambla i aniríem al Teatre de la Ciutat. Es veu que hi havia un espectacle que només estaria dos dies aquí i que no ens ho podíem perdre. Si vols que et digui la veritat, tant d'entusiasme, em feia mala espina. Em segueixes oi, Remei ?

...

Ah ! Es que em pensava que havies marxat. Bé, doncs com et deia, vam anar a sopar i va ser fantàstic, aquell maitre tant fi, amb aquell bigotet cargolat com en Dalí i imitant un bonic accent napolità ( en aquest restaurant cuiden fins al mínim detall, encara que tothom sap que el maitre és de Santa Coloma).

Després vam baixar per la rambla, agafadets del braçet com dos enamorats (tot i que com tu saps, ja fa dies que ens han passat aquesta mena de fogots) i ens vam plantar al davant del teatre :

Hipnòticus - anunciava un cartell lluminós - Mai no oblidareu aquesta nit.

Pel que em va dir el meu marit, es veu que es tractava del millor hipnotitzador del món, un fòra de sèrie. Ja em va estranyar que el meu marit volguès veure un espectacle com aquest, doncs ell és un descregut de totes, totes. Però la gran sorpresa encara estava per arribar...

Remei, que em segueixes ? Si ? D'acord, doncs segueixo.

Va començar l'espectacle i va sortir un home misteriós vestit de color negre i només il.luminat per un miserable focus. Després de tota la tonteria de l'explicació dels seus poders va demanar un voluntari entre el públic. I ja tens el meu marit aixecant el braç amb entusiasme i pujant com un cabirol a l'escenari. I ara ve una cosa forta, però no encara la més forta.

Remei ?... D'acord, segueixo.

L'home del vestit fosc treu un pèndol de la butxaca i hipnotitza al meu marit. Cau a terra tant llarg com és i l'hipnotitzador em diu :

- Què vol que en fem senyora ? El té a la seva disposició.

Jo que m'ho rumio i penso : Ara és la meva !!!

Vull que faci la gallina. L'hipnotitzador li va donar un copet al front i li va dir : Ets una gallina.

Acte seguit, el meu home, va començar a caminar a la gatzoneta i a fer cloc cloc, aletejant amb els braços gairebé plegats sota l'aixella. Només es parava per picar amb el nas a terra, vaja...com si fòs una gallina....

Segona sorpresa de la nit, i encara no és el més fort...

L'hipnotitzador, enmig de les rialles de la gent, es posa la mà al front, sembla que es mareja i cau. Infart fulminant - va sentenciar un metge que hi havia a la sala ( com a tots els avions i restaurants de prestigi, sempre hi ha un metge a la vora).

El meu marit continuava cloquejant per l'escenari i finalment amb l'ajuda d'un acomodador i la taquillera (que era de pagès), vam aconsseguir posar el meu marit dins d'un taxi.

Es veu que l'hipnosi era tant poderosa que a hores d'ara encara no l'hem pogut retornar al seu estat natural. I vols saber el més fort, i ara si que ja acabo...

Doncs com que a casa no parava quiet, em picava les engrunes de la taula havent dinat, s'enfilava als estenedors de la roba per dormir i m'ho deixava tot fet una porqueria, el vaig tancar a fòra el pati. I mira si era fort el poder de l'hipnotizador (deien que el millor del món), que aquest matí quan he anat a tirar-li una mica de blat de moro (no vol menjar res més), he trobat que en un raconet del jardí, el meu marit, acabava de pondre un ou...

És fort oi, Remei ?

Emergència !!!!

Potser caldria que l'avisèssim - va dir la Maria.

La Maria era poruga, i qualsevol cosa la posava molt nerviosa. La troballa d'aquella tarda l'havia preocupat especialment. De fet havia pensat en trucar a la policia, però no ho va fer per vergonya. No seria la primera vegada que els trucava i el sergent l'havia engegada a pastar fang. El seu marit, que l'estimava amb bogeria, ja no en feia massa cas d'aquestes coses i procurava treure-li importància.

Però aquest cop era terrible. Aquella visió la va deixar garratibada, li tremolava el llavi inferior i li suaven les mans que eixigava compulsivament amb el davantal. De fet estava en estat de xoc, no podia moure els peus de terra i la mirada li va quedar fixada, en aquella horrible visió.

Dues hores més tard, quan el cansament començava a manifestar-se a les seves cervicals i la tensió li provocava rampes als dits dels peus, va tenir un altre ensurt.

Tiruriru-tiruriru-tiriru-tiiiiiii - era el seu mòvil, mai s'acostumaria a aquella sintonia.

Era la seva amiga, la Filomena (encara que tothom li deia Filu,) que estava preocupada per què la trucava a casa i no contestava el telèfon.

Has de venir de seguida Filu, sóc al pati, al darrera, no em puc bellugar - li va dir plorant.

Ara baixo !!! - la Filu no li havia fallat mai de la vida i sempre acudia en la seva ajuda.

La Maria li va explicar la situació, fins i tot li va insinuar la possibilitat de trucar a la policia.

La Filu, molt més serena que ella, va analitzar la situació, va sospesar els pros i els contres, va valorar les diferents sortides que tenien i finalment, amb aplom, seguretat i valentia va dir :

Que jo sàpiga, això només ens ho pot solucionar una persona. Aquesta mena de problemes cal afrotar-los des de un bon principi, sense donar-los temps a que es facin més grans. Després tots els esforços seran en va....Maria...pàssam el mòvil - va ordenar.

Però per l'amor de Déu...a qui vols trucar ara ? - va somiquejar.

A tu que et sembla....A Sant Jordi !!!!!!!